Mig segle del concert de Pau Casals a les Nacions Unides
Cultura23/10/2021

Com expliquen al segle XXI la catalanitat els artistes catalans

Músics, fotògrafs, escriptors, cuiners i directors escènics divulguen, amb algunes dificultats, la cultura catalana

Quan fa 50 anys Pau Casals va fer el seu famós discurs a les Nacions Unides, va parlar de què era per a ell ser català i va destacar dues coses, la democràcia –va recordar que Catalunya havia tingut el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra– i el pacifisme. Des d'aquell 24 d'octubre del 1971 fins avui han passat moltíssimes coses. Entre elles, el final de la dictadura o els convulsos esdeveniments polítics dels últims quatre anys. La cultura catalana o què vol dir ser català pot ser molt diferent per a cadascú. Com es viu o com s'explica al món? El 2021 també hi ha artistes catalans que recorren el món i que o bé a través de les seves obres o quan han de parlar davant un auditori expliquen d'on venen. I, a vegades, no és gens fàcil.

Cargando
No hay anuncios

Un gran desconeixement sobre el català

Joan Fontcuberta és creador, fotògraf i docent. També assagista: va rebre el Premio Nacional d'assaig per La cámara de Pandora. La fotografí@ después de la fotografía (Ed. Gustavo Gili, 2010). Ha voltat per tot el món donant classes i mostrant les seves fotografies. Sovint aborda temes polèmics i controvertits, com les fake news o l'obra que es pot veure actualment a Can Framis en què reflexiona sobre corrupció i tripijocs. Explica que hi ha un gran desconeixement: "Fa poc va venir una noia mexicana que, com passa sovint, no tenia ni idea de la realitat catalana i es va sorprendre que parléssim un idioma que no fos el castellà. Amb tot el candor em va preguntar: "¿A ustedes les enseñan a hablar en catalán desde pequeñitos?" Però malauradament en molts casos no és tant un problema d’ignorància sobre Catalunya com d’ignorància en general, com si s’estigués degradant el nivell de coneixement, de cultura i de curiositat –explica–. Em passa el mateix quan per temes de feina he de viatjar i, en general, detecto força desconeixement sobre Catalunya i la seva situació lingüística, cultural i política. Per exemple, em posen traductors del castellà i jo ho agraeixo però explico que hagués preferit un traductor del català, que és la meva llengua. És a dir, has d’anar fent sempre molta pedagogia".

Cargando
No hay anuncios

Per què escrius en català?

A l'escriptora Maria Barbal, que aquest any va rebre un dels guardons més prestigiosos de les lletres catalanes, el Premi d'Honor, li passa bastant el mateix. Quan es va traduir Pedra de tartera, de la qual s'han venut més de 300.000 exemplars en dotze llengües –100.000 dels quals en alemany–, Barbal va viatjar força i va fer moltes conferències, sobretot a Alemanya. "Vaig haver d'explicar d'on venia perquè em preguntaven com és que escrivia en català. Costava molt que entenguessin que venia d'Espanya però escrivia en una llengua que no era el castellà. Vaig parlar més de la llengua i la literatura que no pas del llibre", recorda Barbal.

Cargando
No hay anuncios

Transmetre d'on venim, però, no només depèn de l'oratòria. "És impossible no transmetre el que ets. La meva cultura és tot el que tinc", diu Àlex Ollé, un dels directors de La Fura dels Baus i que l'estiu passat va portar Bohème al Liceu. "És el que ens va permetre ser part del teatre internacional més innovador amb els espectacles de La Fura dels Baus, el que ens va permetre sorprendre el món amb la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, i el que ara em permet anar per tots els teatres d'òpera del món. Des de molt jove m'he sentit en certa manera ambaixador del meu país i de la meva cultura allà on vaig. En molts sentits, he contribuït a fer visible la nostra realitat cultural", assegura.

Cultura no és mirar només el passat

Descriure què és la cultura catalana és complex: "Per a mi és el que vaig viure a casa, a la família, la tradició cultural del país, i també el compromís amb la meva ciutat de naixement, Barcelona, una ciutat cosmopolita oberta a les cultures del món i a la innovació. Si m'oblido de la tradició familiar, per a mi la cultura catalana és, sobretot, una voluntat i un orgull de cultura universal, d'humanisme, de democràcia. Penso que és precisament això el que defensava Pau Casals a les Nacions Unides durant el franquisme". Ollé creu que sobretot s'ha de mirar endavant i no només viure del passat: "Cal plantejar-se que la cultura no es pot conjugar exclusivament en temps passat –opina–. L'art, que és la part dinàmica de la cultura en la qual he desplegat tota la meva vida professional, és gairebé per definició una superació del passat, un intent de transformar el present i d'albirar el futur".

Cargando
No hay anuncios

L'opinió que la cultura no és tan sols passat sinó una eina transformadora la comparteix el cuiner Ferran Adrià: "Encara que em dediqui a la cuina d'avantguarda, els meus sentiments a l'hora de cuinar estan lligats amb Catalunya; aquí és on vaig néixer, vaig aprendre i vaig fer la meva feina i procuro que això sigui el més universal possible".

Cargando
No hay anuncios

La cultura com a arrencada, com a part del que som però no com a punt final, és també el que defensa un dels artistes catalans més internacionals, amb obres repartides per tot el món, Jaume Plensa. L'artista, que ha rebut tots els grans premis artístics del país –un dels quals el guardó Pau Casals–, aquesta setmana ha inaugurat un cap monumental a Nova Jersey, una obra de 300 tones a Michigan i una exposició a Nova York: "Moltes vegades he defensat més ser del mediterrani, crec que tenim unes arrels molt profundes allà –explica–. La meva mare em parlava català quan vaig néixer. Per tant, és una cosa que forma part de mi, els meus orígens són inamovibles però crec que és interessant utilitzar els orígens com a punt de sortida i no com una qualitat". Uns orígens que, segons Plensa, li han permès dialogar amb gent de tot el món i "intercanviar informació".

Cargando
No hay anuncios

Qui també ha conversat molt, sobretot amb periodistes de tot el món, és el fotoperiodista Samuel Aranda. Amb la càmera sempre a sobre ha viatjat pels llocs més conflictius del planeta per obrir-nos els ulls a realitats molt diferents. Premiat amb el World Press Photo 2012, és habitual de capçaleres internacionals de prestigi com el New York Times. Ara és a Grècia fent un projecte sobre víctimes de la tortura: "Vaig créixer a Santa Coloma de Gramenet, soc fill d'immigrants cordovesos. Més que escoltar Pau Casals, a casa ens posaven Los Chichos", diu. A Pau Casals el va descobrir de gran i a la selva congolesa, on es va desplaçar amb el periodista del New York Times Adam Nossiter per cobrir el brot del virus de l'Ebola. "El primer que feia l'Adam era fer el cafè i posar el Cant dels ocells a tot drap, i així durant tres mesos", explica.

La Catalunya d'acollida i "revolucionària"

Des dels fets d'octubre del 2017, Aranda se sent més identificat amb l'independentisme, però per a ell els seus orígens li serveixen sobretot per crear empatia. Abans d'agafar el telèfon, per respondre a les preguntes de l'ARA, havia conversat amb un noi del Congo, víctima de tortures, i perquè ell se sentís més còmode li havia parlat de Barcelona i Catalunya. "Quan parlo d'on vinc, parlo sobretot d'un lloc d'acollida, perquè per a mi Catalunya és sobretot això. És molt significatiu que iniciatives com Open Arms sorgeixin d'aquí", afirma. Aranda està especialment orgullós de l'esperit "revolucionari" dels catalans: "Estic molt orgullós de pertànyer a un país on pràcticament no hi ha votants d'extrema dreta i que sigui l'únic lloc al món on s'ha organitzat un grup contra Cerberus, un grup d'inversió estatunidenc que ha destrossat un munt de vides", diu Aranda.

Cargando
No hay anuncios

Casals continua sent la inspiració, en molts aspectes, dels grans músics catalans d'avui. D'alguna manera, continua viu a través de la música. Ho explica Jordi Savall, un dels altres guardonats amb el Premi Pau Casals: "L’exemple del mestratge musical de Pau Casals i de la coherència del seu posicionament polític social han sigut molt inspiradors per a molts de nosaltres", explica. Savall recorda veure'l assajar i tocar a Prades, el 1956, quan el músic català tenia ja 80 anys. "Va ser per a mi una experiència inoblidable i profundament inspiradora –explica–. La descoberta que va fer el 1890, a l’edat de 14 anys, de les 6 Suites per a violoncel sol de J.S. Bach, i la seva presentació al món (1900), després d’estudiar-les durant 10 anys, el fan un dels primers grans intèrprets (després de Mendelssohn, que va donar a conèixer la Passió segons Sant Mateu de Bach el 1829) a recuperar obres oblidades del barroc".

Cargando
No hay anuncios

Pau Casals és també un exemple per a Fontcuberta, que creu que s'hauria de fer molt més per fer arribar la cultura catalana al món: "L'exemple de Casals com a ambaixador de la cultura catalana és una referència. Salvant les distàncies, els professionals i creadors catalans que excel·leixin en els seus àmbits i tinguin una projecció internacional hi poden aportar el seu gra de sorra. No es tracta de fer publicitat del país ni propaganda d’una ideologia: senzillament explicar-nos. Però aquesta tasca de difusió de Catalunya es realitza espontàniament des de la societat civil. Des d’instàncies públiques no es fa prou ni es fa prou bé", diu.