Com exportem la poesia catalana?

BarcelonaTot i l’augment considerable de les traduccions de literatura catalana en altres llengües durant l’última dècada, la poesia encara és poc exportada. Entre les últimes novetats destaquen les antologies de Joan Vinyoli en castellà, La mano del fuego (Candaya, 2014), de Maria-Mercè Marçal en romanès, Antologia poeticá (Meronia, 2012) i de Gabriel Ferrater en italià, Currículum vitae (Metauro, 2010). Espriu ocupa el tercer lloc d’autors més traduïts, amb 24 llengües, per darrere de Mercè Rodoreda (35) i Albert Sánchez Piñol (37), però la repercussió internacional de la seva obra ha viscut moments més àlgids.

Les antologies col·lectives són una bona porta d’accés a la qualitat notable de la poesia en llengua catalana. En castellà, una de les primeres va ser la de José Agustín Goytisolo, Poetas catalanes contemporáneos (1968), que arrencava amb Josep Carner, passava per Carles Riba i Joan Salvat-Papasseit i arribava fins a Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater. Goytisolo ampliaria la selecció gairebé tres dècades més tard amb Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI (1996), que ja incloïa Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas i arribava fins a Maria-Mercè Marçal i Àlex Susanna. Josep Corredor-Matheos va fer el mateix exercici el 1983 i el 2001: en l’última versió d’ Antología esencial de poesía catalana contemporánea triava 40 poetes en menys de 500 pàgines, començant amb Bonaventura Carles Aribau -artífex de la Renaixença- i arribant fins a l’eivissenc Antoni Marí. Enmig quedaven Jacint Verdaguer, J.M. de Sagarra, Joaquim Folguera, Agustí Bartra, Màrius Torres, Joan Perucho i Albert Ràfols Casamada. En l’extensa selecció no hi havia ni una sola dona, un aspecte que Jordi Virallonga corregiria a Sol de sal (DVD Ediciones, 2001), que incloïa -fent justícia- Anna Aguilar-Amat, Margalida Pons, Montserrat Rodés, Esther Xargay i Maria-Mercè Marçal. A elles s’hi afegia Enric Casasses, Enric Sòria, Albert Roig, Jaume Subirana i Xavier Lloveras, entre altres, que tenien en comú que havien començat a publicar a partir del 1976.

Amb Medio siglo de oro, que Eduardo Moga ha triat per al Fondo de Cultura Económica, la vocació és arribar no només a la resta d’Espanya sinó també als lectors de l’Amèrica Llatina. L’editorial, de matriu mexicana, hi té una gran presència. “Em van posar només dues condicions a l’hora de fer-me l’encàrrec -explica Moga-. La primera era que els autors haguessin nascut a partir de l’any 1950. La segona, que tinguessin com a mínim dos llibres publicats”. No és la primera vegada que Moga, escriptor català en llengua castellana -ha publicat quinze poemaris, tres assajos i un llibre de viatges- tradueix un text català: va publicar l’última versió castellana del Llibre d’amic e amat l’any 2006, i actualment prepara una versió en prosa de l’ Espill de Jaume Roig. “Em sobta que, com a escriptor en llengua castellana, un espai físic i demogràfic tan petit com el del domini lingüístic català hagi donat autors tan valuosos”, diu Moga, que es va criar a la Barcelona de la dècada dels anys 60 i va arribar al català a través d’alguns amics d’adolescència. L’escriptor destaca les aportacions de Ramon Llull, dels trobadors Guillem de Berguedà i Arnaut Daniel, i ja al segle XX elogia Joan Maragall, J.V. Foix, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Abelló, Pere Gimferrer i Màrius Sampere.

Cinc tendències d’actualitat

Cap d’ells, però, és present a l’antologia. “Per a mi era un desafiament intentar reconstruir la gran riquesa que es dóna des del 1950 -admet-. La pluralitat de corrents estètics es dóna paral·lelament a la pluralitat que també trobem en castellà”. Moga divideix els quinze antologats en cinc grans grups: “Hi ha un neofigurativisme associat a la poesia de l’experiència, un nou simbolisme, neoavantguardistes molt actius, neoclassicismes molt postmoderns i autors d’obra singular”. Cita en aquest últim apartat Xavier Bru de Sala, que va guanyar el premi Carles Riba el 1972, quan tenia només 21 anys, amb La fi del fil, i des de llavors només ha publicat tres poemaris més. El segon és Miquel Desclot, “home renaixentista, que fa un munt de coses i les fa molt bé -diu Moga-”. I afegeix: “El vaig conèixer com a traductor a El jardí de les delícies, una antologia de poesia eròtica. Com a poeta és capaç de crear peces cultes amb una llengua d’una gran vivor. Un dels objectius de la meva tria era sorprendre els lectors”.

Per això hi trobaran l’experimental Ramon Dachs (un poeta dotat d’una gran capacitat de síntesi: “silenci pertot / ressona el no-res / amb rotunditat”) i Carles Torner, que ha anat publicant la seva “poesia dúctil, atenta a la realitat” amb comptagotes des de fa quatre dècades: n’ha publicat cinc llibres, l’últim dels quals és La núvia d’Europa (2008). A més de l’avantguardisme de Vicenç Altaió i de la serenor de Carles Duarte, els lectors trobaran en aquesta antologia la força simbòlica de Maria-Mercè Marçal i la “imprevisibilitat” d’Andreu Vidal, tots dos morts prematurament.

“De les últimes fornades, em va semblar pertinent incloure una selecció del que en el seu moment se’n va dir el moviment dels imparables, que va tenir presència i impacte”, resumeix Moga. Hi ha Susanna Rafart, Manuel Forcano, Sebastià Alzamora i Joan Elies-Adell. “També hi he posat David Castillo, representant d’una poesia més canalla, proletària i fosca”, afegeix l’antòleg: l’extensa trajectòria de Castillo arrenca a la dècada dels 80, tot i que va començar a publicar anys després, amb La muntanya russa (1993) i arriba fins a Doble zero (2011). Encara queden dos últims noms -els més joves-: Núria Martínez-Vernis i Josep Pedrals. De Martínez-Vernis inclou una part important de deix on dir (2012), el seu tercer i últim poemari, que li sembla “molt bo”. De l’hiperactiu Pedrals -poeta, músic, dramaturg, narrador- n’inclou força inèdits. “Pedrals capgira les formes, se’n burla i fa paròdies: és un autor molt culte i alhora lligat a l’oralitat”, diu Moga. “I si el fi del poema és fer-nos intrigant / aquella cosa estranya o aquell fet mediocre? / Potser només destaca o acosta amb un binocle / banalitats ocultes, presències inquietants...”