Fernando León exhibeix les entranyes de Podem: “No és una pel·lícula per fer campanya"

Madrid“Podem funciona perquè és sexi”, deia amb ironia Pablo Iglesias als mitjans de comunicació fa només unes setmanes. Del que no hi ha cap mena de dubte és que el fenomen Podem ha transcendit l’òrbita política. S’han escrit moltes coses sobre la formació emergent des que va irrompre amb cinc eurodiputats el maig del 2014. Les vides d’Iglesias, Íñigo Errejón o Juan Carlos Monedero s’han escrutat al mil·límetre. Però més enllà dels protagonistes, les entranyes del partit havien quedat salvaguardades de l’imaginari col·lectiu. Alguns dels moments fonamentals per entendre la construcció només els sabien els seus protagonistes. Fins ara.

A només una setmana de l’inici de la campanya electoral, avui s’estrena la pel·lícula Política, manual de instrucciones. Durant un any, el cineasta de Los lunes al sol i Princesas ha gravat el dia a dia del partit, des del seu naixement fins a les eleccions del 20 de desembre. El resultat? Gairebé 500 hores de rodatge que León de Aranoa ha acabat condensant en dues hores d’un documental que agradarà, sobretot, a qui hagi seguit el dia a dia del partit. L’objectiu? Mostrar, amb pocs filtres, les entranyes de Podem, el viacrucis que ha seguit la seva cúpula fins a les generals. Les crisis internes i els xocs ideològics no s’estalvien. “Ve un any que hem d’intentar resistir per arribar vius a les generals”, assegura Iglesias després del cas Monedero. “Cal netejar tots els historials de Facebook i Twitter”, ordena el personal de premsa als candidats del 20-D.

La principal condició que va posar per dirigir la pel·lícula -que no servís de propaganda- era per intentar distanciar-se’n al màxim, i més en un moment en què es pot interpretar com un element més que juga a favor de la campanya d’Iglesias de cara el 26-J. León de Aranoa intenta fugir d’un to èpic. L’ordre és gairebé sempre cronològic i no hi ha cap veu en off. La banda sonora és feta a partir de percussió i el dia a dia -reunions clau de la direcció, viatges, debats ideològics...- s’intercala amb diferents entrevistes als fundadors del partit. Paradoxalment, a diferència d’altres documentals recents, com Alcaldessa, sobre Ada Colau, León de Aranoa fuig de la figura d’Iglesias i intenta centrar-se en la construcció de tot el partit. D’aquesta manera, els protagonistes acaben sent Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, que encarnen dues visions sobre com hauria de ser Podem.

Una càmera omnipresent

Produïda per Jaume Roures (Mediapro), la pel·lícula s’ha trobat amb un final inesperat: la repetició d’eleccions. Un gir en el guió que fa del documental un testimoni suspès en el temps. Arrenca durant l’assemblea fundacional del partit, celebrada al palau de Vistalegre la tardor del 2014. Va ser allà quan Iglesias va imposar el seu hiperlideratge. També hi va haver el primer xoc de visions entre membres del partit. I segueix amb la gran marxa del canvi a la Puerta del Sol de Madrid, el cas Monedero, l’eclosió de C’s, les autonòmiques i municipals del 24-M, el 27-S i la campanya de les generals.

Per ser el mínim d’intrusiu possible, el mateix equip ha gravat Podem durant un any. Al final s’ha acabat convertint en una peça més de les seves vides. Hi havia una perxa omnipresent als mítings, a les rodes de premsa, un Gran Germà en mans de León de Aranoa. ¿Va passar desapercebut? ¿Actuava, l’equip d’Iglesias? Els espectadors ho jutjaran, conclou el director.

“No és una pel·lícula per fer campanya, no és propaganda”

“No els coneixia. M’havia creuat un parell de vegades amb Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero, però no els coneixia. Llavors vaig pensar que podria començar a fer això. Vaig enviar un SMS al productor, Jaume Roures, i...” Així va ser la gènesi de Política, manual de instrucciones. Fernando León de Aranoa es va posar, la tardor del 2014, al capdavant d’un projecte que sabia que tenia un final: les generals. Poc pensava, però, que la seva pel·lícula quedaria en suspens per la repetició electoral. La nova convocatòria l’ha obligat a prémer l’accelerador i presentar el documental a les portes de la campanya electoral. És una manera d’incidir en el vot?

Fugir de “l’emoció”

“No és una pel·lícula per fer campanya. No és propaganda”. Va ser la primera condició que León de Aranoa, segons relata, va posar a Podem per començar a gravar. El partit l’havia de deixar entrar a totes les reunions privades. El cineasta assegura que la pel·lícula perd part de “l’emoció” que impregna la seva obra, però que l’objectiu era “centrar-se en la construcció” del partit.

Les crisis internes

“La pel·lícula no regateja cap dels moments de crisi que ha viscut el partit”, assegura el cineasta. Comença amb l’assemblea fundacional de Podem, al palau d’esports de Vistalegre, en què cobreix com un partit de futbol l’enfrontament entre els dos corrents del partit. I després el xoc ideològic entre Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, convertits en vertaders protagonistes. “La divergència està ben explicada i prova que el documental no es posiciona”, aclareix.

Dosis de naturalitat

Carolina Bescansa, cofundadora de Podem, ¿va buscar la política espectacle quan va portar el seu fill a l’hemicicle del Congrés? En el film queda palès que va amb els seus fills a tot arreu. El seu despatx a la seu del partit és una guarderia, i en moltes reunions es veu com dóna el pit al seu fill.

Un missatge per a la posteritat

Però, si no és propaganda, ¿quin era l’objectiu final que busca el documental? “Registrar un moment excepcional. Perquè la gent, d’aquí 20 anys, pugui entendre què ha passat”, relata el director. A Vistalegre, Iglesias va reversionar una frase de Marx que va omplir titulars: “El cel no es pren per consens, es pren per assalt”. Errejón volia evitar-la. “Cal deixar senyals als historiadors”, va respondre-li Iglesias. El mateix ha buscat León de Aranoa.