Fito y Fitipaldis, la fórmula del rock clàssic que enganxa

BarcelonaAdolfo Fito Cabrales, nascut a Bilbao ara fa 48 anys, explicava divendres a aquest diari que quan va decidir apostar per Fito y Fitipaldis ara fa setze anys -després de militar durant una dècada en el grup de rock basc Platero y Tú- mai no va tenir com a objectiu omplir el Palau Sant Jordi. La trajectòria del grup, però, ha superat de llarg les expectatives i s’han convertit en un grup capaç de penjar el cartell d’entrades esgotades en grans aforaments. Com ahir al pavelló olímpic de la muntanya de Montjuïc, on gairebé 18.000 persones van gaudir de dues hores de concert en què els de Bilbao van presentar el seu sisè disc Huyendo conmigo de mí (2014).

Fito y Fitipaldis van començar el concert sense reserves, entrant a matar amb tres dels hits de Por la boca vive el pez (2006), el treball que va catapultar definitivament la seva carrera: Viene y va, Por la boca vive el pez i Me equivocaría otra vez van posar de seguida a to un públic entregat i amb ganes de cantar cada un del temes i corejar el nom de Fito. Tres infal·libles píndoles de rock clàssic amb reminiscències surenyes i certs tocs de rockabilly presentades sense fissures i amb contundència. Una posada en escena que contrastava amb l’última gira per teatres per a la qual el grup va haver de rebaixar la càrrega elèctrica. Després d’una breu presentació, Cabrales va atacar composicions recents com Lo que sobra de mí i Entre la espada y la pared, que naveguen per terrenys més reflexius i narratius, i que van rebre la plena acceptació de la concurrència.

Uns minuts en la zona de confort dels mitjos temps van servir per recuperar peces secundàries de la seva discografia com Me acordé de ti o Corazón oxidado, peça de rock clàssic que va servir per lligar alguns dels solos més aplaudits de la nit i que van tornar a engreixar la màquina per al rock dur de Garabatos. El rockabilly primerenc de Quiero beber hasta perder el control, tornava a posar les goles al límit al tancament d’aquesta crònica.