El llegat perdut d'un tòtem de la fotografia catalana: on és l'arxiu de Ramon Dimas?
Els fons els podria tenir el grup Planeta, després d'absorbir Destino, però ningú en sap el parador
BarcelonaEl fotògraf Ramon Dimas (Pont d’Armentera, 1919 - Santes Creus, 1965) va morir prematurament als 46 anys. Aleshores ja era un dels fotògrafs més importants del país. "Ramon Dimas constitueix, amb Francesc Català-Roca i Eugeni Forcano, el trio de fotògrafs més destacat dels anys cinquanta", va dir d'ell el periodista Josep Maria Huertas Claveria (1939-2007), que també va ser comissari d'una exposició de Dimas que es va poder veure al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Dimas va ser un dels grans fotògrafs esportius de l'Estat, amb una trajectòria que passa pel Mundo Deportivo i, més endavant, Vida Deportiva, el setmanari esportiu d'Ediciones Destino. També era conegut pels reportatges que va fer per a la revista Destino i per les fotografies de les guies turístiques de la mateixa editorial, entre les quals hi ha la Guia de Catalunya de Josep Pla.
El que és sorprenent és que, ara com ara, és impossible conèixer la magnitud del seu llegat perquè l'arxiu de Dimas, que és propietat del Grup Planeta des que va comprar l'editorial Destino, està en parador desconegut. Segons va publicar el mateix Huertas Claveria, l'arxiu de Dimas es trobaria en uns magatzems de Planeta en un poble de Toledo. Tanmateix, l'actual director editorial de Destino i del Grup 62, Emili Rosales, afirma: "A Destino, des que forma part del grup Planeta, no hi ha cap constància de l'existència d'aquest arxiu".
"El pare va morir quan jo tenia un any. La mare va quedar vídua i en aquell moment no va fer el pas per saber com estava l'arxiu del pare", lamenta la filla del fotògraf, Maria Dimas. Quan va morir Dimas, el propietari de Destino, Josep Vergés, es va fer càrrec de l'arxiu i va tancar la botiga que el fotògraf tenia perquè "havia passat l'època de la fotografia en blanc i negre", tal com va recordar l'advocat i historiador Josep Cruanyes en un article publicat l'any 1992 a la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes. A més de les fotografies pròpies, en l'arxiu de Dimas hi havia els negatius de vidre sobre fotografia de l'aviació que havia comprat a Josep Gaspar quan aquest havia tornat a Barcelona sense diners: havia tingut un accident que li impedia treballar i que l'havia fet abandonar els estudis fotogràfics que havia fundat a l'Argentina.
Una carrera fulgurant que va quedar estroncada
"Ramon Dimas és un peça molt important del moment en què va treballar", afirma la historiadora de la fotografia Laura Terré, que també apunta que el seu arxiu és "un dels més ben organitzats i catalogats del moment". Malauradament, la seva mort prematura va estroncar una trajectòria que encara tenia molt recorregut. "Va morir molt jove, en un moment que s'estava fent un professional important, tot i que ja va estar malalt des d'un parell d'anys abans", adverteix Terré. "La carrera de Dimas va ser fulgurant, i amb la seva mort va quedar aturada una carrera important", subratlla. En definitiva, Dimas és "un tòtem" de la fotografia de postguerra que cal recuperar.
Dimas era tres anys més gran que Francesc Català-Roca i tenia dos anys més que Joan Colom i set més que Eugeni Forcano. "Va ser un puntal dins l'editorial Destino, en la qual la premsa gràfica i els llibres ben il·lustrats per fotògrafs van tenir molta importància", diu Terré. Per fer la Guia de Catalunya va acompanyar Pla en cotxe per tot el país, i també va fer les fotografies de les guies d'Andalusia, el País Valencià, Galícia, el País Basc, i la de Gran Canària, Fuerteventura i Lanzarote. Així mateix, va fer les fotografies del llibre de Sebastià Gasch El circo por dentro, també publicat per Destino.
A Josep Pla no li agradaven gaire els fotògrafs, però amb Dimas va fer una excepció, i quan va morir li va dedicar un article molt sentit a Destino: "Ramon Dimas va demostrar tenir una vitalitat, una ànsia de veure les coses, que rarament he conegut". Per a Dimas, la fotografia consistia en "l'observació, en saber-li donar la volta a les coses, descobrir un perfil autèntic". "En general –deia també Dimas–, les fotografies són inintel·ligibles, és a dir, la imatge que un tracta de donar d'una cosa no té a veure amb la cosa mateixa. Convertir el mecanisme d'un aparell fotogràfic en un mitjà d'expressió és sens dubte molt difícil". Primer de tot, calia "saber mirar, observar, veure les coses" i convertir-ho en un hàbit.
Entre les fites anteriors a especialitzar-se en la fotografia esportiva té el reportatge de casament de Rainier de Mònaco i un retrat d'Ava Gardner. També va retratar Salvador Dalí despullat per a la portada del llibre Dalí al desnudo, publicat per l'editorial Janés. "No he pogut fer una reconstrucció minuciosa de la seva obra –lamenta Terré–, però en els seus reportatges de Barcelona es pot veure com es fixa en la vida quotidiana en un moment que no es podia publicar la vida quotidiana. Es fixa en els barris, i té molta sensibilitat a l'hora de captar els detalls". Així mateix, reconeix el seu vessant com a "fotògraf d'acció" en el camp de futbol. "La fotografia esportiva és la germana pobra de la fotografia. Sembla que les fotografies són sempre les mateixes, com les dels gols, però en les de Dimas hi ha molt ambient, i també cal tenir en compte les troballes tècniques que havien de fer, perquè fer aquelles fotografies era difícil", explica l'experta.
Una visió molt personal de Galícia
Una de les escasses exposicions que s'ha fet de Dimas, concretament de les fotografies de la guia de Galícia publicada per Destino, la va fer la Xunta de Galícia a la Filmoteca de Santiago de Compostel·la l'any 2000. Les còpies que s'hi van poder veure les van agafar dels negatius que van trobar en el dossier del llibre que conservava Andreu Teixidor, el fill de l'editor de Destino, Joan Teixidor. A més, aquest dossier contenia les imatges descartades inèdites. "Vam trobar les fotografies i les hi vam demanar en préstec. "Van cobrar una quantitat molt elevada per als cànons de Galícia", recorda el periodista i escriptor Enrique Acuña, comissari de l'exposició juntament amb Huertas Claveria. Un any després d'aquella operació, Andreu Teixidor va vendre la seva part de Destino a Planeta. "Jo crec que va ser un tema més de deixadesa, el tema dels arxius en aquest país nostre és un drama", adverteix Andreu Teixidor.
El greuge de la desaparició de l'arxiu va més enllà de no poder disposar de les fotografies, sinó que també significa la desprotecció de la filla respecte a la gestió dels drets d'autor. Consultat per l'ARA, el fill de Josep Vergés, Josep C. Vergés, afirma que va ser la seva germana Anna, que va morir fa uns anys, qui va estar a la botiga de fotografia propietat de Vergés que regentava Dimas. Però abans de morir, Anna Vergés li va assegurar a Maria Dimas que ells no tenien res i que desconeixia el parador dels fons.
D'aquestes fotografies, Enrique Acuña en recorda la singularitat respecte als fotògrafs gallecs. "Dimas va fer una mena de fotografies que molt pocs fotògrafs gallecs podien conrear –explica–. La seva visió urbana ens va interessar molt, i convertia en temes fotogràfics qüestions com les fites de pedra a la vora de les carreteres i els revestiments de les façanes. Treballava amb mitjà format, suposo que portava la càmera penjada a l'estómac. Aconseguia que la gent no se li escapés, sobretot les dones. No apuntava amb els ulls, sinó que mirava cap avall per enfocar". Dimas va fotografiar els llençols que les dones posaven a assecar damunt grans superfícies d'herba, els cotxes de luxe davant el gran hotel que hi havia a la plaça de l'Obradoiro, les primeres Vespa i les guarnicions de marins a Ferrol.
Un noi apassionat pel futbol
Fill d'una família de pagesos, a Dimas el va introduir en el fotoperiodisme el reporter Ramon Claret i Artigas, que el va conèixer durant un viatge al Pont d'Armentera i va quedar sorprès per l'afició de Dimas pel futbol i tots els coneixements que en tenia. Aleshores Dimas només tenia uns onze anys i Claret se'l va emportar a casa seva, a Barcelona, amb el vistiplau dels pares, per tenir-lo com a aprenent. Citant Joan Bert i Pedreny, el fill d'un col·lega de Claret, Cruanyes explica que Dimas era l'encarregat d'anar a l'estació de França, a donar les fotografies al cap de tren o al revisor del ràpid de Madrid. "El senyor Claret li donava una pesseta per agafar el tramvia i amb el canvi es comprava un entrepà", diu Cruanyes.
La trajectòria de Dimas va fer un gir poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, quan es va separar de Claret i va començar a treballar a la botiga del fotògraf Antoni Campañá al carrer Tallers. "Després el van mobilitzar i va anar a parar d'enllaç, amb una moto que no podia aixecar quan li queia. A l'acabar la guerra encara va haver de fer el servei militar", diu també l'article. Després, Dimas va tornar a treballar a la botiga de Campañá a la Rambla de Catalunya com a cap del laboratori.
Va començar a treballar per a Destino i Vida Deportiva quan encara treballava per a Campañá, i es va convertir en el fotògraf principal de la revista quan Josep Vergés va agafar el relleu del primer editor, Albert Maluquer. Segons Cruanyes, Dimas va poder combinar aquestes feines amb la seva feina de laboratori, que havia sigut fins aleshores la seva ocupació més important i que el distingia d'altres professionals. "La gran tècnica de laboratori serà fonamental per a la seva fotografia. Ell mateix deia que, a part de la captació de la imatge, ell guanyava els altres companys en el treball de laboratori sobre les ampliacions", diu Cruanyes. Entre les fites de Dimas en aquesta revista hi ha nombroses exclusives, com la de l'arribada de Kocis, i es va convertir en un gran amic de Kubala, després que li fes un reportatge en exclusiva al Poble Espanyol de Montjuïc.
La botiga del carrer Casp
La trajectòria de Dimas va fer un altre gir quan es va associar amb Lluís Permanyer i va condicionar com a botiga de fotografia (amb el laboratori al soterrani) una part de la botiga de carbó que Permanyer tenia al carrer Casp, 23. Aquest laboratori Dimas el va deixar a Leopoldo Pomés perquè hi treballés durant les nits a l'inici de la seva trajectòria. "Per ell vam tenir les primeres feines retribuïdes –va escriure Leopoldo Pomés a les seves memòries, No era pecat. Vivències d'una mirada (Edicions 62)–: uns jerseis de Ruensa i uns altres de Nerva, i començàrem per primera vegada amb models professionals, tot un món desconegut". Aviat van arribar-li els diners: "Li vaig regalar mitja dotzena de puros havans. Vaig ser molt feliç fent-ho, però ara, quan hi penso, em sento mesquí. Una capsa sencera, li hauria d'haver regalat", afirmava Pomés.
La botiga de carbó va sobreviure fins que Permanyer li va vendre a Josep Vergés a finals dels anys cinquanta, i aquest li va dedicar tot l'espai del local a la fotografia. Aquesta botiga era veïna de la mítica sala Aixelà, on Dimas va exposar el novembre del 1959. Era un lloc de trobada per als fotògrafs de l'època, que hi portaven els seus rodets a revelar. A la mort de Dimas l'establiment va tancar i es perd el rastre de l'arxiu que hi conservava. Vergés va crear un premi de fotoperiodisme amb el seu nom per recordar-lo.