Gerard Quintana s’enfila al rock amb Xarim Aresté

Barcelona.El context polític i social és molt més que un paisatge a Tohom ho sap, el disc de Gerard Quintana (Girona, 1964) amb Xarim Aresté (Flix, 1983). “Estem en un canvi d’era, i el sistema ha saltat pels aires. I en aquest context tan bèstia les coses canviaran igualment facis o no facis alguna cosa”, diu Quintana. “No tornarem enrere. El que hi havia abans ja no serveix, i encara que el que vingui sigui desconegut o sembli impossible, hem de tirar endavant”, afegeix Aresté.

Les paraules de tots dos remeten a un present tan incert com el futur. Aquesta sensació apareix en gairebé totes les cançons d’un disc treballat al llarg de dos anys i que es fa ressò de reclamacions col·lectives. “El Xarim deia que era com si jo em fes portaveu d’un munt de veus que clamen en un manicomi. I aquest manicomi seria el món nostre d’ara”, recorda Quintana sobre el que li va dir Aresté quan va sentir la cançó La campana, que inclou versos com ara “No vull morir per una insígnia a la solapa” i “Som i serem amb dos pebrots i una arengada”. “Són frases que hauries pogut trobar grafitejades en un vàter”, diu Quintana.

La cal·ligrafia dels clàssics

Per expressar el que senten davant un món dominat per les incerteses, l’excantant de Sopa de Cabra i el guitarrista de Very Pomelo han triat la cal·ligrafia dels clàssics del rock. Tot el disc està esquitxat d’elements que connecten amb la història del rock: de la poderosa influència de Led Zeppelin a ecos dels Rolling Stones, els Kinks, Neil Young, Bob Dylan i AC/DC, entre molts altres. I també Sopa de Cabra a la cançó Quan miris endins. “Això és pel fraseig, que és el mateix que el de Si et quedes amb mi ”, explica Quintana.

Tot i pertànyer a diferents generacions, tots dos comparteixen llenguatge musical. “La clau és que coincidim èticament i estèticament. I és ben curiós que tinguem gairebé els mateixos tòtems”, exclama Aresté. “Hem escoltat molta música, i també hi ha una actitud. Aquest és el nostre folklore, la nostra música popular, la que t’aixeca l’ànim, la que t’ha salvat la vida un dia, la que t’ajuda a sortir al carrer. El Xarim estableix la similitud amb el flamenc. Diu que quan es fa un disc de flamenc s’apleguen diferents pals. I nosaltres hem fet una cosa semblant, sense amagar els ecos i les referències”, diu Quintana, que lliga l’opció musical a l’univers simbòlic del disc. “Els temps són tan incerts que al final dius: «Què m’emportaria cap a aquest futur incert?»” La resposta és un disc transparent. “Hem treballat sense impostura, sense fer trampes”, afirma Aresté.

La transparència no és només musical. El títol de l’àlbum, recorda Quintana, té a veure amb el vers “Ho sap tothom, i és profecia”, de Salvat-Papasseit. I el poeta hi apareix implícitament en els primers versos del disc. “Fa molts anys / algú ja va predir el futur”. “El subconscient és un oceà ple de peixos que vas pescant”, diu Quintana. Tanmateix, algunes connexions són plenament conscients. La portada del disc és una reformulació irònica de la del Let it bleed (1969), dels Rolling Stones. La nova lectura, amb un guitarrista escapçat dalt d’una “muntanya de ronya”, parteix d’una idea de Quintana, que volia transmetre “la sensació de final d’etapa, tant globalment com localment, tant socialment com políticament”.

The Edge decapitat

“Quan es va acabar l’Antic Règim li van tallar el cap al rei de França. Amb aquesta idea vam sortir al carrer a buscar un Elvis. Jo volia tallar-li el cap. Sort que no el vam trobar, perquè algú s’hauria enfadat. Amb l’Elvis no s’hi juga. Finalment a Discos Revolver vam veure el ninot d’un guitarrista que havia perdut el cap. Era The Edge, dels U2, i ja estava decapitat”, recorda Quintana. “I al final ha acabat tenint moltes més implicacions de les que jo em pensava. L’ombra que projecta sembla que s’alci sobre una muntanya d’escombraries”, diu Aresté.

La imatge de la portada s’adiu amb el contingut de bona part de les cançons. Quintana insisteix en el canvi d’era quan recorda quan “li deien que havia de trobar una feina estable o fer oposicions a La Caixa”. “Tot això ja forma part d’un altre món”, diu Quintana, alhora que fa una esmena a la totalitat a la transició espanyola: “Quan es trenca el pacte de la Transició, es deixen de tapar les vergonyes i comencen a sortir els pollastres de tothom, com això del Bárcenas, que abans estaven blindadíssims”.

Realitat “complexa i mestissa”

Les demandes socials i nacionals també planen en el discurs de Quintana. “Jo m’he declarat a favor de l’opció de la independència -reconeix-. He anat a cantar a la presentació del Procés Constituent de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres, i sóc conscient que la nostra realitat és complexa i mestissa. No es pot reduir a una actitud purament nacionalista perquè resta i no inclou tota la nostra realitat. Anem on anem, i arribem on arribem, ho haurem de construir entre tots, i això passa per un equilibri i una certa justícia en tots els àmbits, també el social”.

El plural i els verbs de moviment sovintegen en el disc. “El rock és un treball d’equip i de passió”, assegura Quintana. Prou que ho sap Aresté, que mentre treballava en aquest àlbum ha tingut temps d’editar el disc Lladregots i de participar en el nou treball de Sanjosex.