Música
Cultura01/04/2022

Un Apolo a vessar confirma el creixement de Ginestà

Els germans Serrasolsas presenten el seu tercer disc, una mirada àmplia i lliure a l'amor d'avui

BarcelonaLa gran diferència entre Ginestà i la majoria de grups formats al voltant de casals, ateneus i calçotades populars és la pretensió. I això és una molt bona notícia. El grup que formen els germans Júlia i Pau Serrasolsas ha tingut vocació d'obrir-se i no quedar-se fixat en un ecosistema concret. I si fa quatre dies era una banda de pamflet i baixa fidelitat, avui són un dels grups que cal tenir més en compte de l'escena nacional. En aquest context de creixement, dijous van presentar a l'Apolo Suposo que l'amor és això, el seu tercer disc, un exercici d'estil pop i una mirada calidoscòpica a l'amor amb tots els seus triomfs i derrotes.

Les entrades exhaurides des de feia setmanes responien a un èxit comprensible: fan melodies ensucrades, mastegades i dirigides a una audiència de masses, gestionen amb encert un cert efecte mirall amb els seus claríssims referents (Manel i Els Pets, en aquest ordre) i, per damunt de tot, tenen una innegable connexió estètica, discursiva i de codis amb una generació amb ganes d'anar més enllà d'aquesta anodina escena de mestissatge que inunda les nostres festes majors. Ginestà és una de les millors respostes a aquest moviment, de la mateixa manera que passa amb La Ludwig Band i altres companys de fornada menys multitudinaris, com els mallorquins Maria Jaume i Da Souza. Si el PopArb, el festival que va calibrar l'explosió del nou pop nacional fa quinze anys, tornés a fer-se avui, tots ells serien caps de cartell.

Cargando
No hay anuncios

Tornant al concert, Ginestà van obrir, i quasi tancar, amb dues cançons en què citen els Manel (Somni i Vull saber de tu). Segurament és involuntari, però hi ha un cert simbolisme en aquesta decisió: la seva evolució meteòrica s'ha concretat en una proposta sòlida que invoca els de Guillem Gisbert en l'aposta per la base instrumental a partir del sintetitzador i les bases preenregistrades (ni es molesten a portar un baixista), la lletra costumista, la importància escènica i el joc de veus, un dels seus punts forts. A l'Apolo les cançons noves van barrejar-se amb les del treball anterior, de títol homònim, que dijous va monopolitzar la primera part del xou (Ei, queda't, Des del sofà i Hola, Sara, amb clara aroma de Gavaldà). Ulls d'avellana, l'obertura de Suposo que l'amor és això, exerceix de perfecta transició entre els vells i els nous Ginestà, que sonen més als últims Belle & Sebastian que a una banda de folk, tot i que Estimar-te com la terra, sempre molt emocionant, encara és una de les seves millors cançons.

Cargando
No hay anuncios

Les últimes i més corejades bales van acabar de confirmar una nit de comunió absoluta. La connexió generacional es palpa en peces com Kilòmetre 3 (¿pot ser que ressegueixi el Como Camarón, dels Estopa?) i L'últim ball, cançons que parlen exactament d'ells mateixos i la seva gent, tota la que ahir va sortir afònica de l'Apolo després d'acompanyar-los en cada vers. I a banda, esclar, L'Eva i la Jana, que és de les millors tornades, si no la millor, del pop català del 2021. Simbòlicament, el concert de dijous marca un punt i a part. Ginestà són al lloc ideal per ser uns dels grans i tenen el vent a favor sense necessitar focs d'artifici, perquè en tenen prou amb bones cançons. El pas següent és matar el pare, treure's de sobre unes influències tan marcades i portar-ho tot encara més al seu terreny. Dotar tot aquest espectacle d'una personalitat encara més pròpia. Si ho aconsegueixen hi guanyarem tots, ells i nosaltres, perquè els senyals de ser davant un grup especial brillen amb intensitat.