El Grec arrenca amb el ballet precís i salvatge de Jacopo Godani

BarcelonaFrancesc Casadesús ha passat amb nota la prova de foc de la primera inauguració com a director artístic del Grec: el públic va aplaudir amb ganes les tres peces que la Dresden Frankfurt Dance Company, dirigida pel coreògraf italià Jacopo Godani, va presentar ahir a la nit a l’amfiteatre de Montjuïc. Abans de començar l’espectacle, Casadesús subratllava la qualitat de la companyia i disfrutava el moment. “Hi ha excitació perquè tot surti bé. Hi havia la possibilitat que plogués, però ara tot ja està tranquil”, afirmava. “Estic com si m’haguessin de treure el paper de cel·lofana i estrenar-me jo”, bromejava.

Les garlandes de bombetes que guarneixen el recinte i les de les parades de menjar, que enguany són gestionades per Cafè Belgrado, accentuen l’aire festiu i de revetlla que també té la inauguració del Grec. Com és habitual, hi van assistir un bon grapat de representats del món de la política i la cultura barcelonines, encapçalats per l’alcaldessa Ada Colau i el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. Entre els gairebé 2.000 espectadors hi havia també el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello. També el tinent d’alcaldia Jaume Collboni, els regidors Francesc Bosch, Jaume Ciurana i Juanjo Puigcorbé, la consellera Meritxell Borràs i l’exconseller de Cultura Ferran Mascarell. Pel que fa a la representació del món de les arts escèniques, hi havia una altra debutant, la coreògrafa Àngels Margarit, que va assumir la direcció del Mercat de les Flors el desembre de l’any passat en substitució de Francesc Casadesús; el director teatral Oriol Broggi i un degà de l’escena catalana, Iago Pericot.

Era la primera vegada que els ballarins de la Dresden Frankfurt Dance Company ballaven a l’aire lliure -avui fan la segona i última funció-, però es van fer els amos de l’espai immediatament amb un ballet d’arrel neoclàssica precís i exquisit. L’única escenografia consisteix en un mur negre al fons de l’escenari i les cametes als laterals, sense voler competir amb la roca i la vegetació del fons de l’amfiteatre. La presència de la natura és especialment pertinent en la primera peça, titulada Metamorphers. Al ritme del Quartet de corda número 4, de Béla Bartók, interpretat en viu pel quartet suís Kubus Quartett, els ballarins es converteixen en una munió d’éssers amb cossos elàstics, com si estiguessin acabant-se de formar o com si nedessin dins un fluid primigeni, i agafa encara més intensitat en els moments grupals. Aquesta part de l’espectacle és potser la més rigorosa, sobretot per la complexitat de la música de Bartók. “Potser es parlarà de la música, és l’únic dubte que tinc, però amb la dansa no en tinc cap”, deia Casadesús. El dubte es va resoldre poca estona després: el públic va entrar de ple en l’espectacle i va aplaudir els ballarins amb entusiasme.

En els moments en què hi ha gairebé tota la companyia damunt l’escenari surt a la llum el vessant sensual i a estones salvatge de les coreografies de Godani. La seva visió del ballet té una precisió matemàtica i està carregat de virtuosisme, però quan les energies de cadascun dels ballarins formen un tot, estan a punt de rebentar les costures del ballet i saltar a la dansa contemporània, especialment en els moments en què piquen amb la mà a terra i diuen els números corresponents a les passes que fan.

Programar la Dresden Frankfurt Dance Company és un reconeixement cap un grup de ballarins joves. També un homenatge a la tradició i una reivindicació de la capacitat que tenen els artistes de renovar-se i assumir reptes. Jacopo Godani va assumir el càrrec de director artístic de la companyia, que és hereva de la prestigiosa Forsythe Company, fa dos anys, i la va fer evolucionar cap a nous camins en qüestió de mesos. A més, la seva presència a Barcelona representa una picada d’ullet al planter de ballarins del país, ja que la companyia de dansa de l’Institut del Teatre ha interpretat algunes de les coreografies de Godani els últims anys.

Una font inesgotable d’imatges

La segona peça del programa porta per títol Echoes from a restless soul i està protagonitzada per dues parelles, que entren i surten del llenguatge classicista al seu gust i convertint els seus cossos en un ventall de personatges i imatges, entre els quals hi ha monstres, sirenes i cadàvers. Altra vegada, la música, dos dels fragments del tríptic de Maurice Ravel Gaspard de la nuit - Ondine i Le gibet -, està interpretada en viu, en aquest cas pel pianista de la companyia, Ruslan Bezbrozh. Echoes from a restless soul és una peça romàntica i intimista, puntejada per l’impacte de les puntes de les ballarines damunt l’escenari. La il·luminació és molt encertada, perquè transporta els ballarins, que també fan passos a quatre, al fons del mar. Però si se li hagués de posar una pega seria la del vestuari dels ballarins: a Godani li agrada que els ballarins i les ballarines llueixin els seus cossos atlètics, però els pantalons curts lluents que porten ells, que també són un disseny seu, no els afavoreixen gaire. Els aplaudiments del públic anaven in crescendo.

Després de la concentració de Metamorphers i el lirisme d’ Echoes from a restless soul, la vetllada acaba amb la vibrant i energètica Moto perpetu, que està potenciada per la música electrònica del duet 48nord, format per Ulrich Müller i Siegfried Rössert. Aquesta és la peça en què hi ha més ballarins en escena, 16, dividits paritàriament entre homes i dones, i la que expressa amb més força la fisicitat i el punt a vegades fins i tot espotiu del llenguatge de Jacopo Godani i la versatilitat dels ballarins: és impressionant veure com es despleguen arreu de l’escenari i van creant diferents grups que interactuen els uns amb els altres. Un final rodó.