L''Homo erectus' era més sofisticat del que ens pensàvem i va saber sobreviure a un clima extrem

BarcelonaEls primers fòssils d'Homo erectus es van descobrir a l'illa de Java a finals del segle XIX. Des d'aleshores n'han aparegut més a Europa oriental, l'Àsia i l'Àfrica. I, com més se'n sap, més similituds es troben entre aquesta espècie, robusta i amb gran capacitat pulmonar, i els homínids actuals. Les darreres recerques constaten que l'Homo erectus, que va habitar la Terra entre fa dos milions d'anys i finals del plistocè, era més intel·ligent i molt més hàbil per adaptar-se i sobreviure en diferents entorns i en un món canviant que el que es pensava.

Un nou estudi publicat a la revista Communications Earth & Enivornment, en el qual han participat investigadors de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), mostra que l'Homo sapiens no és l'únic que va ser capaç d'adaptar-se i sobreviure a climes extrems. L'estudi, que ha analitzat més de 22.000 eines del jaciment d'Engaji Nanyori, a les gorges d'Oldupai (Tanzània), indica que l'Homo erectus va poder sobreviure en un paisatge dominat pel desert i les estepes, vegetació escassa i períodes recurrents d'incendis de l'Àfrica oriental. Ho va aconseguir gràcies a la capacitat per aprofitar els escassos recursos naturals disponibles. "La visió que tenim ha canviat radicalment en les últimes dècades i cada vegada trobem més similituds i humanitzem més les espècies que ens han precedit", explica Palmira Saladié, investigadora de l'IPHES-CERCA, que ha liderat l'anàlisi zooarqueològica i tafonòmica (el procés de fossilització) del jaciment.

Eines sofisticades

Les eines estan fetes amb quarsita, s'utilitzaven sobretot per processar grans herbívors i provenen de materials extrets fins a 13 quilòmetres del jaciment. "És un gran salt evolutiu, es passa de tenir eines arcaiques molt simples a tenir eines predissenyades. Agafaven el còdol d'un riu i, abans de tallar, ja sabien quina forma buscaven i per què la farien servir", destaca Saladié. L'Homo erectus prioritzava la caça d'herbívors com ara bòvids i antílops de mida mitjana, i amb les eines en treien el màxim profit, desarticulant i extraient, per exemple, la medul·la. Una manera de sobreviure a aquest clima extrem va ser reocupant àrees estratègiques com ara les confluències fluvials. "Eren grans topògrafs. Vivien en grup i tenien una gran mobilitat, podien recórrer en un dia uns 40 quilòmetres, anaven i tornaven al seu punt d'origen i tenien una gran resistència. Feien servir, segons el tipus de presa, la caça per persistència", detalla Saladié. Així, perseguien corrents petites gaseles o antílops fins que quedaven exhaustes i es rendien. A més, tenien una gran capacitat per refrigerar el seu propi cos.

L'habilitat de l'Homo erectus per sobreviure va ser clau per moure's dins i fora de l'Àfrica i arribar a l'Aràbia i Europa. "La capacitat de gestionar els recursos de manera eficient i adaptar-se a condicions canviants ofereix una nova perspectiva sobre com es va configurar l'expansió geogràfica d'aquesta espècie", assenyala Julio Mercader, de la Universitat de Calgary i investigador de l'IPHES-CERCA: "Aquest estudi no només amplia el seu rang ecològic, sinó que també el posiciona com una espècie amb una adaptabilitat més sofisticada del que es pensava fins ara".