Barcelona“L’única missió d’una obra d’art és ser inspiradora d’una altra obra d’art”. Ho explicava Isidoro Valcárcel Medina el 2002 quan la Fundació Tàpies, en col·laboració amb dos centres espanyols més, li va dedicar una exposició i la primera monografia que recollia la seva llarga trajectòria en l’art conceptual. Llavors, aquest artista nascut a Múrcia el 1937 era gairebé un desconegut, però la seva inspiració ha sigut creixent en les noves generacions d’artistes i comissaris. El 2007 va rebre el Premio Nacional d’arts plàstiques i ahir li van concedir el Premi Velázquez 2015, el principal guardó en el camp artístic que atorga el ministeri de Cultura.
Segons l’acta del jurat, l’hi han concedit “per una sòlida i coherent trajectòria de mig segle, per l’excel·lent aportació a l’art des del compromís ètic, polític i social, que s’ha convertit en un referent crític en l’escena artística contemporània internacional”. L’artista va acceptar ahir satisfet el guardó perquè “té molts avantatges en tots els sentits de la paraula”. “Jo no l’he demanat, ni he lluitat per tenir-lo”, va explicar, a la vegada que va reconèixer en declaracions a diverses agències que la seva dotació, 100.000 euros, li aniran “molt bé”.
Valcárcel Medina va començar la seva trajectòria a finals dels anys cinquanta. Després d’un breu període informalista del qual ja no queda res, es va centrar en la pintura geomètrica dins del moviment conegut com a art constructiu. A finals dels anys seixanta el seu treball va virar cap a obres de caràcter espacial i arquitectònic, i va realitzar obres de caràcter conceptual, molts cops plenes d’humor i poesia, però sempre reflexives, en què incorporava tot tipus de tècniques i disciplines, de la música a la performance passant pel cinema o els arxius.