Jamie, Jamie, torna a saltar!

Jamie Cullum és un pianista de mans petites, autodidacte i amb cara de nen. Ell mateix fa broma del seu aspecte: "Quan vaig pel carrer amb els meus dos fills, la gent es pensa que sóc el seu germà gran", va dir durant l'actuació a Peralada, on tornava després de debutar-hi fa dos anys. Aquell mateix dia es van esgotar les 1.800 localitats. Part del públic repetia. Cullum enganxa. Té la força d'un motor de reacció. I empès pel record ben viu del concert que va fer fa uns dies al Festival de Jazz de Sant Sebastià -"Un dels millor que he fet mai", va assegurar- i la satisfacció d'estar recollint els fruits després de sis discos publicats i més d'una dècada de carrera, va sortir a l'escenari a menjar-s'ho tot. Només va necessitar set minuts de concert -on van sonar The same things i el soul blanc de Get your way - per treure's l'americana, la camisa, quedar-se en samarreta de ratlles i pujar dret sobre el piano i saltar-ne per primera vegada.

I vestit com un indie va afrontar sense manies el primer estàndard de jazz de la nit, I get a kick out of you , de Cole Porter. Aquest canvi de vestuari, de crooner modern a rocker, potser pot assimilar-se a la seva pròpia evolució musical, on el jazz cada vegada té menys pes i el pop, el rock, el hip-hop i l'electrònica guanyen terreny. El seu darrer disc, Momentum (2013), n'és una bona prova.

Sense pausa va anar enllaçant peces del seu extens repertori: el hit Everything you didn't do -molt aplaudit-, Not while I'm around , un mix entre Frontin' i Suit & tie de Justin Timberlake que va amenitzar amb un beatboxing molt decent i usant la fusta del piano com a instrument de percussió, dues versions de Love for sale -la primera, en clau doom , la segona, més canònica- i el pop èpic de Pure imagination .

"Toco sense repertori fix. Les cançons em van venint al cap", va confessar a mig concert. I la banda que l'acompanya, un quartet de joves multiinstrumentistes, flexibles com un jonc enmig del tornado Cullum, el va seguint. Aquest mateix esperit d'improvisació impetuosa queda reflectit en la manera de tocar el piano, percussiva, amb frasejos precipitats, sempre amb un peu fora de l'harmonia.

La recta final del concert va ser un degoteig constant de grooves i tornades per cantar: When I get famous , I'm all over it , Please don't stop the music , Twentysomething ... És el triomf de la música, el croosover sense prejudicis i els salts sense por.