John H. Elliott i Catalunya

BarcelonaSir John Elliott, mort aquest dijous als 91 anys, ha sigut un dels grans historiadors modernistes europeus dels últims temps. Va néixer a Reading el 1930. Estudià a Eton College i a la Universitat de Cambridge, on es va doctorar. Va ser catedràtic d'història al King's College de Londres entre 1968 i 1973 i catedràtic a l'Institute for Advanced Study a Princeton (als Estats Units) del 1973 al 1990 per passar a ser, a partir d’aleshores, regius professor d’història moderna a Oxford. Del seu prestigi internacional en dona testimoni no solament la seva àmplia i qualificada obra, sinó també que va ser doctor honoris causa per quinze universitats. Va rebre múltiples distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.

Com a historiador li preocupà el diàleg entre el present i el passat, construït des del rigor documental i analític. Es mostrà crític amb les històries nacionals, forjades pels estats nació, i també amb les visions mitificadores, perquè les unes i les altres s’apartaven de la realitat històrica i impedien la seva comprensió amb la complexitat amb què cal abordar-la. Per això també va defensar la història comparada, que permetia analitzar processos similars en països diferents, lluny de caure en l'excepcionalisme interpretatiu.

Destacat hispanista

Elliott va ser, principalment, un destacat hispanista. El 1963 publicà La España imperial i La revolta dels catalans. 1598-1640. Començà analitzant l’Espanya imperial i la reacció dels catalans el 1640 enfront de les exigències del sistema fiscal-militar. Analitzà la figura del comte-duc d’Olivares, favorit de Felip IV, com la millor representació d’aquell estat que tendia a la uniformització amb una deriva absolutista (El conde duque de Olivares, 1986). Però la seva mirada també es projectà cap a l’imperi, a El viejo y el nuevo mundo (1970), i en anàlisis posteriors comparà els imperis britànic i espanyol en el món atlàntic, obrint el camí cap a una història global, centrada en la política, però atenta a la societat i la cultura.

Elliott va mantenir sempre una relació especial amb Catalunya des del 1953, quan va arribar a Barcelona amb cartes de recomanació de Josep M. Batista i Roca, que vivia exiliat a Cambridge. Si l’objectiu de l’estada a Espanya era estudiar el programa de reformes d'Olivares –essencial per comprendre la construcció de l'Estat–, ben aviat es va interessar per la revolta catalana enfront del seu projecte polític. I es va demanar on era la “modernitat”, ¿en la reforma uniformitzadora o al costat de les velles constitucions que limitaven el poder del rei? D’aquesta manera va combinar el seu treball a l’Arxiu General de Simancas amb el de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Vicens Vives i Soldevila

Va ser així com va entrar en contacte amb la realitat catalana i amb la llengua (que dominava molt bé: m’agrada recordar que, en un gest de deferència, quan m’escrivia ho feia en català). Es relacionà amb Jaume Vicens Vives i participà en el seu seminari de la Universitat de Barcelona. Es trobà còmode en aquell ambient revisionista de la història de Catalunya, que volia superar el victimisme i les idealitzacions romàntiques. Però també va conèixer Ferran Soldevila. Aviat s’adonà que havia triat un tema de recerca complicat, en plena dictadura franquista, el de la relació entre Madrid i els catalans. Però tenia el ferm convenciment que la història nacional és teleològica i, al capdavall, reduccionista. I, per tant, que calia matisar els relats excloents.

Des del punt de vista de la història moderna d'Europa, cal remarcar que Elliott, juntament amb H.G. Koenigsberger, va contribuir a explicar la complexa realitat territorial de les monarquies compostes, formades per diversos territoris amb lleis i institucions pròpies, sota un rei comú. Aquesta fórmula política va permetre l’existència de la pluralitat, de corts, de constitucions i llibertats territorials com les de la Corona d’Aragó, dins un estat que s’anava consolidant i que era cada cop més exigent i depredador. I en una esplèndida lliçó d'història comparada, va explicar que l'acceleració de la construcció dels Estats que va tenir lloc al voltant del 1700 va produir tres desenllaços diferents: en el cas d'Espanya, la liquidació de l'entramat institucional de la Corona d'Aragó “por justo derecho de conquista”; en el cas britànic, l'Acta d'Unió aprovada pel Parlament escocès; i a l’Imperi, el naixement de la monarquia dual austrohongaresa, la qual va esdevenir el referent del catalanisme fins a principis del segle XX.

La preocupació pel present

Si John Elliott inicià els seus passos com a historiador analitzant la “revolta catalana”, va tancar el cicle historiogràfic amb el llibre Catalanes y escoceses. Unión y discordia. La preocupació política pel present el va portar, de nou, a submergir-se en el passat analitzant les històries paral·leles d’aquests dos països on l'independentisme havia pres una gran volada.

Deixant al marge que cadascú pugui estar més o menys d’acord amb l’anàlisi política de l'historiador sobre la relació entre Catalunya i Espanya de les darreres dècades i del Procés –val a dir que partint del reconeixement nacional i del diàleg polític–, el seu exercici d'història comparada per als segles moderns és rigorós i excel·lent. L'ús de la bibliografia recent és admirable, afavorit pel seu domini del català, en contrast amb el que succeeix, malauradament, des de fa uns anys, amb la historiografia espanyola. Hi retrata, amb precisió i amb riquesa de matisos, la història de dues nacions que van tenir una sort diferent amb la seva relació amb el Leviatan, l'Estat.