MadridJazz, soul, hip-hop, rhythm and blues, cool i segur d’ell mateix. Així definia el New York Times l’eclecticisme de la música de José James (Minneapolis, 1978). Aquest cantant nord-americà s’atreveix ara amb Billie Holiday a Yesterday I had the blues (Blue Note), un disc de nou cançons produït per Don Was amb una banda de luxe: el pianista Jason Moran, el baixista John Patitucci i el bateria Eric Harland. Tots ells seran al juliol al Festival de Jazz de Vitòria, en l’únic concert previst a l’Estat aquest any.
¿És possible resumir Billie Holiday en nou cançons? Com ho has fet?
En qualsevol homenatge cal un nucli dur. I tenia clar que havien de ser God bless the child i Strange fruit, que tanquen el disc. A banda, vaig voler descartar les cançons que anaven d’un home maltractant una dona. No tenen res a veure amb mi i no ho volia transmetre. Així que, excloses aquestes, em vaig quedar sobretot amb cançons que ella havia escrit.
¿Volies anar més enllà i ensenyar l’artista per sobre d’una veu única?
Exactament.
Però quin tipus d’artista era?
Estem en un moment emocionant perquè la gent està començant a veure Billie Holiday d’una manera nova. Lady Day no era una víctima, era una dona molt poderosa. Va ser la dona negra dedicada a l’entreteniment més famosa i rica del moment. I això tot i atrevir-se a cantar cançons com Strange fruit i a parlar obertament de la seva bisexualitat. Té una cançó que es titula Please don’t talk about me when I’m gone [Si us plau no parleu de mi quan me n’hagi anat]. Era una gran compositora i m’hauria agradat que visqués més per tenir més cançons seves.
La seva veu sol passar per davant.
És fàcil que això passi. Tenia una veu tan increïble... Però ella, a més, tenia molt de control sobre el que feia amb aquella veu: amb qui treballava i què deien les cançons.
Com vas gravar el disc?
D’una tirada: en una sola habitació i sense parar. En quatre hores el teníem. Bàsicament és un disc en viu gravat en un estudi. Vaig fer una petita descripció als músics de com el volia i, sense assajar, el vam tocar.
No havíeu tocat junts abans?
No, just els vaig donar la idea de com ho volia i va anar bé. Va ser molt bonic. Acostumo a gravar així. Totes les emocions estan condensades en el primer cop que toques. La segona vegada ja serà una reacció a la primera: és com quan coneixes algú. Vull transmetre aquesta energia.
¿ Strange fruit havia de ser l’última cançó de l’àlbum?
Sí, perquè després d’escoltar-la ja no hi ha res més a dir. Si vols una cita romàntica, val més que la deixis fora. És un missatge molt profund i potent encara avui en dia, que s’ha de sentir, i més tenint en compte el que està passant als EUA ara mateix. El canvi comença amb la gent i espero que, tornant-la a escoltar, la gent se n’adoni. Si fos viva, Holiday avui cantaria sobre Ferguson.
És tot un repte posar-se al nivell d’una veu tan emotiva i dolorosa. Quina va ser la màxima dificultat?
Vaig intentar acostar-me a la seva veu més com a concepte que no pas com a imitació. Si ets pintor i vols inspirar-te en un altre no faràs servir el mateix traç, però sí la mateixa paleta o el tipus de llum. I per a mi el gran concepte de Holiday és la improvisació. Ella canta com un saxo tenor i la seva interpretació de la lletra és molt profunda, com si cada paraula tingués un gran significat. Com si les llancés. Els tempos de Billie Holiday eren molt llargs, molt tranquils, per deixar explicar la història. I pot arribar a ser una mica incòmode a nivell tècnic. En aquests tempos no et pots amagar de cap de les maneres, has de donar-ho tot. Estar al 100% de la cançó. Aquest és el gran poder de Billie Holiday i si entres al seu món has d’estar a punt per mostrar en tot moment tots els teus sentiments.