Història Cultural
Cultura 30/07/2021

Josep M. Benítez: “Sant Ignasi es va inspirar en Ramon Llull”

La Companyia de Jesús va ignorar durant segles la influència de Llull sobre Ignasi de Loiola

7 min
Josep M. Benítez: “Sant Ignasi 
 Es va inspirar en Ramon Llull”

Sant Cugat del VallèsEn plena celebració de l’Any Ignasià (2021-2022), inaugurat a Roma pel general de la Companyia de Jesús Arturo Sosa, a qui vaig tenir el privilegi d’entrevistar en àgil conversa publicada a Confesiones de Jesuitas (Libelista, 2018), m’agradaria aportar una novetat sobre la relació d’Ignasi de Loiola amb Ramon Llull.

La festa de Sant Ignasi, el 31 de juliol, em facilita entrevistar l’amic i erudit Josep M. Benítez Riera, coneixedor d’aquests dos genis: Llull i Ignasi. Parteixo de l’afirmació de Benítez segons la qual els Exercicis Espirituals de sant Ignasi van veure en un text de Ramon Llull una possibilitat fins ara ignorada. Al seu Libre de mil proverbis Llull va escriure: “Com Hom sia creat per conexer è membrar è amar è honrar è servir Deu, per assó fem aquests Mill Proverbis ab que donem doctrina, com Hom se sâpia haver a la fi á la qual es creat” (versió del 1746). I Ignasi va redactar, intercalant, una frase: “El hombre es criado para alabar, hacer reverencia y servir a Dios nuestro Señor, y mediante esto salvar su alma; y las otras cosas sobre la faz de la Tierra son criadas para el hombre, y para que le ayuden en la prosecución del fin para que es criado ”.

Si això és així, ¿es pot parlar d’una influència intel·lectual de l’obra de Ramon Llull en la concepció espiritual d’Ignasi de Loiola?

— Bona pregunta. Legítima i lògica. Però la resposta no pot ser del tot afirmativa. Alguns especialistes ja s’ho han mig plantejat. Cito alguns autors jesuïtes, tots del segle XX: Puiggròs, March, Sabater i també Batllori, al qual he d’agrair que m’orientés cap a l’estudi d’aquesta temàtica històrico-crítica. I assenyalo ara, de manera especial, Júlia Butinyà, pacient rastrejadora de les vivències espirituals místiques formulades per Llull i altres humanistes presents en textos ignasians.

¿Doncs sembla que podem parlar d’una “certa” influència de Llull?

— Influència no. Coneixement d’algun text sí. Repassem les èpoques vitals d’Ignasi. ¿Quan va saber qui era Llull? Enumero: no en va saber res a Loiola, Montserrat ni Manresa. Algú parla de “notícies lul·lianes” rebudes a Barcelona estudiant llatí amb el mestre Ardèvol. Tampoc res a Alcalá ni Salamanca, d’on, superats problemes inquisitorials, va decidir viatjar a París, on va arribar el 1528. Allà sí que tot canvia. Així ho hipotitzàvem amb Batllori. Perquè sabem del cert que Llull havia redactat els Mil proverbis navegant de Xipre a Gènova, l’any 1302, i que en va enviar còpia a París el 1303. ¿Podem dir que Ignasi, com a excel·lent estudiant que era, va poder conèixer allà el text lul·lià? Sembla plausible.

Bé, podria ser a París, doncs, on va conèixer i copiar el text esmentat. Però això és una hipòtesi i la pregunta fonamental queda oberta: com podem assegurar que va ser així?

— Podem afirmar-ho perquè tenim una quasiprova que devia ser a la Sorbona on Ignasi va poder saber qui era Llull: en aquella respectadíssima universitat Llull era famós, hi havia estat escoltat diverses vegades. A París, Llull va deixar-hi empremta. Ara bé, el fet més convincent, però no del tot probatori, que Ignasi va llegir Llull i que en devia copiar el text que ens ocupa el sintetitzo així: quan va acabar amb èxit els estudis l’any 1535, Ignasi volia anar a Azpeitia. Però poc abans de marxar va ser retingut acusat d’heretgia per l’inquisidor Valentin Liévin. Perill: greu problema inquisitorial. Tanmateix, amb admirable honestedat personal i exercint la seva gran força espiritual, i amb sincera humilitat, Ignasi va pregar a l’inquisidor de ser escoltat en privat. Com a resultat, no solament es va lliurar del judici i del càstig públic, sinó que també es va guanyar el suport de Liévin, a qui va entregar una còpia dels seus Exercicis. L’inquisidor la va llegir i, convençut que no contenia heretgies, el va lloar. De manera que Ignasi va poder anar a Azpeitia i d’allà a València per embarcar-se cap a Gènova. Ja a Itàlia, sia a Bolonya, Vicenza i Venècia (1536-1538), o ja sia a Roma (1539), Ignasi encara va retocar els Exercicis fins a produir-ne la Versio Prima (1541) i l’autògrafa final, considerada ja la definitiva (1544). Finalment, se’n va publicar la versió llatina oficial (1548) per presentar-la al papa Pau III.

¿A partir de quan es comença a prendre consciència d’aquests diferents moments de la influència intel·lectual, ni que sigui redaccional, de Llull en el fundador de l’orde dels jesuïtes?

— Suposo que em vol preguntar quan els ignasians s’adonen d’aquesta concomitància, mai influència. Li responc: a partir de l’any 1746. Mai abans. Però llavors ja ens trobem molt a prop d’una terrible mala època per als jesuïtes. L’any 1767 són expulsats d’Espanya i dels territoris hispànics pel rei Carles III. I encara pitjor, el 1773 queda suprimida tota la Companyia de Jesús pel papa Climent XIV amb el breu Dominus ac redemptor.

Perdoni la meva insistència: ¿com pot ser que cap jesuïta no establís almenys aquesta relació conceptual entre Ignasi i Llull?

— Els seguidors d’Ignasi, és a dir, els jesuïtes, no van poder interessar-se ni encara menys aprofundir en cap aspecte de cap relació conceptual entre l’un i l’altre. Penso que ho dic clar i precís. I aquestes impossibilitats no varien gaire fins a l’època del Concili Vaticà II, l’última fase de la qual (tardor del 1965) la vaig viure a Roma, gaudint de l’amistat de Miquel Batllori. Ell em va facilitar la meva primera lectura lul·liana: la Vida coetània. Així vaig assabentar-me de l’existència d’aquell personatge, Llull, doctor il·luminat aclamat màrtir i declarat beat.

Però, més concretament, per què queda tanta omissió de Llull en els comentaris sobre l’origen del Principi i Fonament dels Exercicis ignasians, i això ja des dels primers temps de la mort del fundador, el 1556?

— La meva resposta podrà semblar dura, però opino que és realista: relegat qualsevol interès per Llull, omissió total per ignorància. I ho raono. Molt abans que hagués nascut Ignasi de Loiola ja existia un antil·lulisme doctrinal catolicoromà consolidat. Fem història: hi va influir una primera condemna del papa Gregori XI (1371), seguida de la butlla Conservatio puritatis catholicae fidei (1374). I quasi coetàniament va sortir el Directorium inquisitorum (1376), de Nicolau Eimeric, titllant Llull d’herètic. Segueix l’embolicat període en la vida de l’Església amb l’esclat de la Reforma de Luter. Pensi que és aleshores quan el papa Pau III va aprovar el nou -i innovador- orde ignasià (1540) i som a tocar del Concili de Trento (1545-1563), el qual va encarregar al papa Pius IV fixar un Index librorum prohibitorum (1564) amb la inclusió d’obres lul·lianes. Per no posar-me tràgic, permeti’m un salt al segle XX: va ser per lloable decisió del Concili Vaticà II que el papa Pau VI va eliminar l’Index l’any 1966. Faci números: una metaprohibició cultural en el camp catòlic romà des del 1374 al 1966 o, si vull ser més precís, del 1564 al 1966. Gairebé res, oi?

Però Llull no va ser ignorat.

— No. No hem d’oblidar l’enorme i supranacional estima que Llull rebia de teòlegs (el cardenal de Cusa) i de tants filòsofs i científics al marge del món religiós. Llull no va ser mai ignorat! Al contrari: va ser estudiat i apreciat. Alguns dels seus vindicadors van ser gegants del saber humà (Leibniz i Kepler). I avui Llull és molt considerat en el camp de la computació i de la robòtica, o de la intel·ligència artificial. Ho apunto. No puc entrar aquí a presentar les genialitats positives de Llull. Però reprenent el breu relat del poc interès del lul·lisme per part jesuítica, em dol haver de citar la decisió del quart general de la Companyia, Everard Mercuriano (1573-1580), que va prohibir llegir Llull. I per ser més eficaç, va prohibir tenir-ne obres a les biblioteques jesuítiques. Prohibició del segle XVI ratificada al segle XIX. Com? Doncs amb la publicació doctrinal Enchiridion Symbolorum (nou edicions del 1854 al 1900), obra del jesuïta Denzinger. Un cop mort, un altre professor jesuïta de la Universitat Gregoriana va eliminar, amb bon seny, les condemnes a Llull a l’edició del 1908. ¿No esdevé xocant el fet que durant més de mig segle (1854-1908) Llull fos tractat com “un autor qualsevol” (quaedam )? Un apel·latiu que reforça la meva idea de la ignorància que va anar generant-se dins la Companyia respecte de Llull.

M’impacta la seva resposta... Encara que desitjaria que em comentés si no és una injustícia que hagi estat ignorat el toc beneficiós del savi Llull en Ignasi de Loiola.

— No vull polemitzar. Sols enumero alguna constatació: he dit “omissió o relegació per ignorància”. Ignorància no culpable, però ignorància causada per “repressió” prèvia. Ho sintetitzo així: a) el dany fet per Eimeric titllant Llull d’heretge; b) la inclusió de Llull a l’Index librorum prohibitorum ; c) la prohibició del general dels jesuïtes Mercuriano de tenir obres de Llull; d) i la força doctrinal de Denzinger. ¿Li sembla poc? Ho dic sense acritud. Fins i tot Miquel Batllori, gran lul·lista, desconeixia els Mil proverbis. I el germà de l’eminent teòleg Karl Rahner, el metòdic Hugo Rhaner, prestigiós historiador, ni cita Llull en un exhaustiu estudi seu, considerat definitiu, sobre fonts d’Ignasi de Loiola. Acabo. Per això és important aquest Any Ignasià internacional. ¿Podrem gaudir d’una nova consciència enriquidora de l’influx positiu de Llull en Ignasi? Hi ha estudis actuals sobre el tema. Podria citar més autors i no ho faig. Em limito a un perquè personalment agraeixo al jove autor Francesc Tous la seva recent edició crítica de dues obres de Llull, Mil proverbis i Proverbis d’ensenyament (Palma, 2018). L’estima que li professo la podrà suposar qualsevol lector avisat: la seva excel·lent tesi doctoral, dirigida per Joan Santanach, ofereix el suport documental per fonamentar la meva afirmació de la presència conceptual i textual de Llull en el Principi i fonament dels Exercicis Espirituals d’Ignasi de Loiola. ¿Podria oferir-se millor confirmació que Ignasi de Loiola va conèixer i va acceptar l’influx de Llull fins a copiar-li un text capital, fent seu el raonament? Els textos són els textos.

stats