Laura Ramos: “Menjar és un moment de comunió per als grups de música”

Acostumats a llegir històries sobre gires musicals que persegueixen el mite del sexe, drogues i rock’n’roll, la periodista Laura Ramos s’acosta més a la realitat de la carretera a Roadie advisor (Reservoir Books, 2019). L’obra està centrada en grups de música pop de l’estat espanyol, els seus tour managers i els llocs i costums més extravagants de les bandes a l’hora d’escollir el que menjaran.

Per què és tan important que els músics mengin bé durant les gires?

Per dos motius, el primer és purament de salut: necessiten alimentar-se bé abans d’un concert. Els Vetusta Morla, per exemple, són un grup que cuida molt la seva alimentació perquè si toques davant de milers de persones a la una de la matinada necessites energia. El segon, perquè menjar és, sobretot, un moment de comunió per als grups de música, un moment de gaudi i de temps per a ells després de tanta feina -viatges, proves de so, concerts- i hores mortes. És l’instant de baixar de la furgoneta, desconnectar i poder xerrar una estona tots plegats.

Què ha de tenir un restaurant per fer-te parar quan estàs fent un tour?

Diverses coses: els locals han d’estar ben comunicats i ubicats, i han de permetre que hi aparquin un parell de furgonetes. A més, han de ser espais de tranquil·litat per als músics. Pel que fa al menjar, les dues qualitats més buscades pels grups de música són la rapidesa i la qualitat, esclar.

Els xefs d’ara són pràcticament estrelles de rock. Hi ha cert mimetisme entre música i cuina.

Va molt en paral·lel, començant perquè hi ha xefs que col·leccionen estrelles Michelin, com el Pepe Solla (de Casa Solla) o el Diego Guerrero (del DSTAgE), que són molts rockers i els encanta la música indie. També hi ha un cert paral·lelisme entre les estructures, els ingredients i la dedicació de la cuina i la música. El vincle és molt directe, i el xef és l’estrella de rock de la cuina.

¿Hi ha grups molt primmirats amb el menjar?

Els Lori Meyers tenen la màxima d’intentar no repetir restaurant d’una gira a una altra. N’hi ha dos o tres que no fallen mai, però la resta han de ser nous, amb tot el que això suposa de feina per al seu tour manager. Els Sidonie també són força especials en el sentit que no volen menjar mai al camerino, que ningú els porti snacks i prou.

Al llibre poses al centre la figura del tour manager. Sense ell no hi ha gira?

Doncs és bastant probable que no, com a mínim en el nivell d’aquests grups. És la persona que s’encarrega que tot funcioni correctament: des de parlar amb els promotors a organitzar la logística. És una persona imprescindible des del primer moment. Quan el grup és petit és el que condueix i porta la parada de samarretes, i quan tot creix la seva responsabilitat cada cop és més gran.

Els preguntes si són músics frustrats. Ho són?

La majoria sí. Els que no ho són és perquè fan o han fet de músics. El Gonçal [Gonçal Planas, de Love of Lesbian] toca amb Mi Capitán, i Manuel Requena [Lori Meyers] era membre de Niños Mutantes. La resta han trobat en aquesta alternativa una manera de viure una vida de gires musicals sense saber tocar cap instrument.

¿ Hi ha un manual del bon tour manager?

El que diuen és que és una successió d’assaigs i errors, d’anar aprenent a còpia d’experiència. Tots els que he conegut han començat quasi per casualitat i han anat creixent de mica en mica i agafant més responsabilitat.

Quines qualitats ha de tenir?

Sobretot cal tenir paciència, empatia per gestionar un grup molt gran i capacitat de respondre ràpidament a qualsevol imprevist.