L’escena musical catalana vista amb perspectiva

BarcelonaLa perspectiva que aporta el pas del temps és fonamental en el llibre Putos himnes generacionals. Relat sobre l’escena musical barcelonina, editat per Empúries i escrit per Andreu Gomila i Marta Salicrú, director i cap de redacció, respectivament, de la revista Time Out Barcelona. Alliberats de la disciplina que implica una publicació arrapada al present, Gomila i Salicrú han agafat aire per recapitular el que ha donat de si l’escena musical barcelonina en els últims quinze anys. “Volíem explicar coses que donin pistes sobre com són les persones que han fet aquests putos himnes generacionals”, diu Salicrú, que adverteix que en cap cas han volgut fer una anàlisi “de discos i cançons”, sinó aprofundir dialècticament en la relació entre com són aquests músics i com els perceben ells dos.

El llibre està estructurat a partir d’onze capítols dedicats a onze músics que comparteixen generació amb els autors. “És la cronologia el que ens permet agrupar-los”, precisa Salicrú. És així com apleguen gent sense gaire connexió estètica com ara Roger Mas i Enric Montefusco, de Standstill, o Sílvia Pérez Cruz i Guille Milkyway. I, de fet, bona part dels grups i artistes seleccionats ni tan sols són de Barcelona, però a diferència del que havia passat als anys 90, en els últims quinze anys la capital catalana sí que ha fet seva la música feta en altres llocs. Segurament és un dels factors decisius en la consolidació d’aquesta escena.

Antònia Font com a símbol

“Tots ells han tingut un moment inspirat i un públic que esperava amb candeletes rebre el resultat d’aquesta inspiració”, explica Salicrú. I amb tots ells han parlat de manera “relaxada”, establint converses fora de promoció i deixant espai per a l’aparició del detall inesperat fins i tot per a dos periodistes que ja havien entrevistat abans els protagonistes del llibre. “Em pensava que els coneixia molt bé, però encara he après coses noves d’ells”, reconeix la cap de redacció de Time Out Barcelona.

Categòric de mena, Andreu Gomila assegura en el pròleg que “el gran moment de la música de Barcelona ja ha acabat”, cosa que podria fer pensar que el llibre és més aviat un rèquiem amarat de nostàlgia. “És una frase provocadora”, apunta Salicrú, abans d’introduir una idea que només es pot desenvolupar amb perspectiva: “Tenim la consciència que tots aquests grups ja han fet el disc que marca la seva fita artística, i la separació d’Antònia Font es pot interpretar com un punt final simbòlic”. Això no vol dir que molts no puguin superar el que ja han fet, sinó que l’impacte generacional no serà igual.

Capítol a capítol es van trenant les motivacions de cadascú per dedicar-se a la música, i tant Gomila com Salicrú ho expliquen “des d’una indissimulada estima per la música que fan”, perquè “hi ha un afecte per aquests músics”. És així, des d’un afecte invisible però present, com han aconseguit estirar la llengua, per exemple, a Joan Colomo, Joan Pons (El Petit de Cal Eril) o Santi Balmes (Love of Lesbian).