En temps de selfies i de política espectacle, qualsevol gest políticament significat esdevé vídeo a les xarxes, article als mitjans, renou d’equip de comunicació que reclama l’obertura de les aigües del mar de l’actualitat per donar pas a la solemnitat del líder o de la líder. En aquest context, que ens afligeix amb presses i tensions no sempre necessàries, s’agraeix un acte com el que va acollir aquest dimarts la UPF amb la presentació de Quan el franquisme va perdre la universitat, el llibre potser definitiu sobre la Caputxinada (Ed. Base). Se n’agraeix la naturalitat, el bioritme sènior de qui va fer història fa 55 anys i que potser en segueix fent avui des de la seva vida professional i, tanmateix, titubeja a l’hora d’encarar el micro i li dona humilment uns copets: “Se sent?”
I és que presidien l’acte els antics integrants del Comitè d’Estudiants del PSUC de 1966, els mateixos que han escrit el llibre i que van organitzar el que acabaria esdevenint aquell episodi històric: Pau Verrié -ànima impulsora del volum-, Andreu Mas-Colell, Pere Gabriel, Joan Clavera, Albert Corominas i Salvador Jové (Esteve Lamote de Grignon, l’únic absent dels set, seguia l’acte des de Sevilla).
Com va dir l’historiador i també psuquero José Luis Martín Ramos, Lito, a aquest llibre indispensable només se li pot fer un retret: “Que hagi trigat tant a sortir”. La Caputxinada, la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB en una assemblea encerclada per la policia franquista, va ser precursora de la Taula Rodona que reuniria els partits democràtics catalans el mateix 1966, deu anys abans de l’equivalent espanyol de la Platajunta, i va aplanar el camí per a l’Assemblea de Catalunya. A alguns dels que presidien l’acte d’ahir, Gregorio López Raimundo els diria, el 1967 en un pis de Lesseps, que malgrat que la dictadura hagués desballestat finalment el Comitè, ells havien vençut el règim políticament a la universitat.
Ho van fer, tal com va explicar Pere Gabriel, muntant un sindicat que a més de l’agitació política (les lectures marxistes es difonien des del servei d’apunts de cada facultat) organitzava activitats relacionades amb els interessos cinematogràfics, literaris o geopolítics (la guerra del Vietnam) dels estudiants. Fins i tot religiosos: “A la facultat d’Econòmiques hi havia alumnes que volien que s’hi diguessin misses”, va explicar Mas-Colell. Doncs les misses les hi van proporcionar els comunistes: “Vam ser tres del PSUC els que ho vam aconseguir”. Cinquanta-cinc anys després, el llibre sobre aquells fets, a més de ser una aportació historiogràfica de primer nivell, també aspira segons Joan Clavera a esperonar els estudiants d’avui a mobilitzar-se “per fer un món millor”. “Davant l’emergència climàtica o les desigualtats, ho necessitem”, va reblar.
“Recuperem els vells costums de la clandestinitat i, sisplau, ara al sortir no formem aglomeracions al vestíbul”, va dir Pau Verrié en la cloenda. Aquest cop, el que esperava fora eren dies de pandèmia. I de política espectacle. Val la pena assenyalar un detall. Quan els exmembres del Comitè d’Estudiants van reunir-se ara fa cinc anys i, en un sopar, van decidir escriure el llibre, van fer-se una foto de grup. Doncs bé, hi surten més aviat desenfocats. Hipòtesis? Pot ser que estiguin més acostumats a fer coses que a penjar-les a Instagram.
