BarcelonaTot just havia cantat Inesperadamente i Luz Casal ja havia creat el clima que buscava: una elegant intimitat, amb l’escenari del Liceu convertit en una mena de refugi de cors castigats. Camisa blanca, pantalons negres i llum blanca concentrada en el rostre per afavorir l’expressivitat. Pinzellades de jazz des del piano i la bateria, i dues guitarres prudents. Era tot l’aparell que la cantant gallega necessitava per viure en el bolero Historia de un amor, per desesperar-se com Chavela Vargas a P iensa en mí o per dedicar Negra sombra a “la gent que sap on són les seves arrels”.
Tot ho va fer esprement els recursos dramàtics de la veu, dels ulls, de les mans, entre la melancolia francesa de 18 años i l’estripada italiana d’Un año de amor, però somrient per treure ferro a les tragèdies. El públic, que no va acabar d’omplir el Liceu, la va acompanyar amb aplaudiments tota aquesta primera part, amb un entusiasme especial quan va cantar Gracias a la vida, la cançó que va rescatar Violeta Parra de la tradició i que dijous també havia interpretat Joan Baez al Palau de la Música.
Després d’una pausa per canviar la disposició escènica i el vestuari, Luz Casal va tornar per seguir el concert en un format més convencional, de pop-rock elàstic, de bateria més marcada i guitarres elèctriques, de cançons com No me importa nada i Besaré el suelo que va combinar amb peces de l’últim disc, Almas gemelas. Un dels moments àlgids va arribar amb Un nuevo día llegará, amb bona part del públic cantant la tornada fins que Casal va aprofitar la progressió rítmica jamaicana per convertir-la en La negra flor de Radio Futura, abans que el rock d’ascendència urbana amarés la part final de la nit amb temes com Pedazo de cielo, Loca i Rufino. Ella seguia sent Luz Casal, però alhora no tenia res a veure amb la que havia començat el concert dues hores abans. Per recordar encara més que domina tots els registres, en el bis va cantar Es por ti, la versió del Boig per tu de Sau, i una inflamada Te dejé marchar.