El retrat dels quatre Manels: Quino, el Barça, John Williams i el ciclisme

BarcelonaGuillem Gisbert tenia 11 anys quan els atletes ballaven a l’Estadi Olímpic. Davant d’un interlocutor còmplice, el cantant de Manel pot passar hores i hores comentant la temporada ciclista. No li agraden “els equips hegemònics” com l’Sky de l’últim guanyador del Tour, Bradley Wiggins. Aquests dies està llegint 'Escucha esto', del crític musical Alex Ross. Gisbert, que confessa que no té “ni punyetera idea de música clàssica”, està gaudint amb aquesta lectura. “Et comença a explicar l’evolució d’una línia de baix, se’n va cap a unes cançons populars espanyoles del segle XIV i ho acaba connectant amb 'Simple twist of fate' de Bob Dylan!”, diu. Posats a triat entre José Luis Perales i Manuel Alejandro, dos compositors que han remogut les llums i les ombres de l’amor, escull el primer. “Les melodies de Perales em desarmen. És bestial fent melodies”, diu. Posats a recomanar un disc, tria 'Arthur (or the decline and fall of the British Empire)' dels Kinks, que de fet li va recomanar Martí Maymó.

Roger Padilla tenia 10 anys el 9 d'agost del 1992, quan Constantino Romero va cridar a l'ordre els atletes. El guitarrista de Manel també és dibuixant. Acaba d'il·lustrar el llibre 'El cançoner de tothom. 150 cançons catalanes de la nostra vida', una antologia seleccionada pel periodista Albert Puig que inclou 'Al mar'. El seu dibuixant preferit és Quino, el creador de Mafalda. "De Quino m'agrada tot. És molt bo, és molt fi, té molta producció... I els dibuixos són bonics", diu. També li agrada que sigui molt subtil i molt agut. Padilla és un culer melancòlic. Quan se li demana quin partit del Barça té guardat a la memòria respon: "Vaig anar una vegada a Stamford Bridge [el camp del Chelsea] i ens van eliminar. Tinc un record 'xungo' de tornar en metro sortint de l'estadi tot tristot". En el nou disc signa la lletra de la cançó 'Imagina't un nen', una peça que no és precisament alegre. Això sí, en el repertori dels concerts li agrada incloure-hi "cançons divertides de tocar" com 'Boomerang'. Però 'Flor groga' no, perquè "no és tan divertida de tocar".

Arnau Vallvé tenia 9 anys quan l’alcohol va trencar el protocol de la clausura de Barcelona 92. El bateria de Manel està content perquè en el nou disc no surt cap caricatura seva. “Sempre era el que sortia pitjor”, diu mentre se’l mira Roger Padilla. Vallvé, com els seus tres companys de grup, recomana la cançó 'Paloma' d’Andrés Calamaro. Al marge del grup, ha fet de productor. O de coproductor, com passa en el primer disc de Bremen, tot i que no es considera un productor. “L’altre dia pensava que potser per al següent disc de Manel estaria bé buscar un productor, i no sabia per on començar. Més que res perquè som una gent complicada per treballar-hi. Suposo que si ja ens costa entre nosaltres quatre, hauria de ser algú que realment hi aportés alguna cosa, que ens vingués molt de gust escoltar-lo i fer-li cas”, reflexiona.

Martí Maymó tenia 7 anys quan Barcelona acomiadava la peculiar família olímpica. Quan ha de recomanar un disc de Bob Dylan, en tria dos: 'Blonde on blonde' i 'Blood on the tracks'. “Recordo que em flipava la línia de baix de 'Simple twist of fate'”, diu el baixista de Manel. Una de les debilitats de Maymó és la banda sonora de John Williams per a la pel·lícula 'Parc Juràssic'. “Segurament és la que m’ha emocionat més a la vida. Recordo quan era petit, que sentia com entraven els tambors i les trompes i al·lucinava. De fet, vaig tenir la sort de tocar-la una vegada i va ser espectacular. I la d''E.T.' també està molt bé. Williams té aquesta cosa que sembla fàcil però que realment al final t’emociona, et fa créixer quan has de créixer i quan ha d’anar cap avall ho fa perfecte”, explica aquest malalt de Barça.