Manolo Escobar, un heroi de la música popular espanyola

Barcelona.Manolo Escobar va cantar als tòpics de l'Espanya que sortia a batzegades de la postguerra. Es va moure en aquell territori simbòlic arrelat en la moral immobilista que el turisme va començar a erosionar als anys 60, i va representar la perplexitat de l'espanyol que davant la modernització reaccionava amb un orgull que anava del masclisme de la rumba La minifalda a l'esclat d'eufòria identitària del pasdoble ¡Y viva España! És la imatge que va perpetuar la cultura de la Transició, un passat que calia soterrar o marginar en els dominis televisius de la caspa nostàlgica.

La imatge real de Manolo Escobar parla d'un " español de a pie que canta, y que además dicen que canta bien ". Així es descrivia ell mateix a De Manolo a Escobar , el muntatge teatral de Marc Rosich dirigit per Xavier Albertí en què el cantant nascut a Las Norias de Daza (Almeria) el 19 d'octubre del 1931 explicava la seva vida amb paraules i cançons. "Manolo és un ésser musical, veu i gest, quinta essència de la música popular, de la música que entén de transistors i de gales d'estiu, de la música que s'entén com a música i com a popular", deia Rosich. Música popular: sobretot cobla i rumba, els dos gèneres que més i millor van connectar amb la gent. "Escobar, en canvi -continuava-, és la imatge del tòpic construït a base de tardes de toros, pasqües de processó i dissabtes de Parada". Home i tòpic han acompanyat la trajectòria d'aquest heroi de la cançó espanyola que va morir ahir a causa d'un càncer a Benidorm, on vivia amb la seva dona.

El tòpic s'espolsa d'una revolada i queda ben visible l'home que abans de ser un cantant popularíssim cantava amb els seus germans i que una nit del 1959 va conèixer una turista alemanya, Ana Marx Schiffer, en una sala de festes de Platja d'Aro. Amb prou feines s'entenien en cap idioma: ella només parlava alemany, ell castellà i català. Així i tot es van casar al cap d'uns mesos a Colònia. Va ser un amor per a tota la vida, i segurament una de les raons que expliquen per què ahir Peret recordava Escobar com un home senzill i noble. Caldria afegir digne i fins i tot modest. Va arribar a vendre milions de discos, però quan li preguntaven pel secret del seu èxit, sovint deia que va tenir sort de començar la seva carrera a Barcelona, perquè a Andalusia no hauria pogut destacar. Tanmateix, la seva manera de cantar les cançons del mestre Solano era única i certament personal.

De Badalona a l'èxit

Mai no se sabrà qui hauria sigut Manolo Escobar si la seva família no hagués emigrat a mitjans dels anys 40, quan ell tenia 14 anys, per instal·lar-se primer en un pis del Barri Xino de Barcelona i després al barri de la Salut de Badalona. Durant la postguerra va treballar com a aprenent en diferents feines, alhora que tocava la guitarra i cantava amb els seus germans. Es feien dir Los Niños de Antonio García. Treien el cap en festes, revetlles i en locals del Barri Xino de Barcelona. Els amics l'esperonaven, però no eren temps per deixar la feina. Va fer de paleta, fuster i carter. També va treballar a la fàbrica Lleixiu Guerrero.

Un amic el va convèncer per anar a cantar a Ràdio Barcelona, i a poc a poc la música es va menjar tot el temps. Els germans Escobar van tocar en sales de festa de la Costa Brava i fins i tot van actuar a França, però el debut oficial de Manolo Escobar va ser el 1961 al Teatre Duque de Rivas de Còrdova. L'espectacle es deia Canta Manolo Escobar . Va ser el començament d'una popularitat consolidada amb cançons com El porompompero i Mi carro .

Un culer i enamorat de Catalunya

Escobar no buscava imitar els grans noms de la cançó espanyola, sinó mantenir un estil propi que li va permetre moure's sense perdre la personalitat entre la cobla, la rumba, el pasdoble, el fandango i la sevillana, uns registres populars en què la seva veu sabia comunicar tant l'alegria més festiva com la pena per la pèrdua. L'atrafegada activitat artística, tant musical com cinematogràfica, el va dur a deixar Catalunya el 1963, però no la va oblidar. A Barcelona ja li havia dedicat una cançó, en què la descrivia com la seva "mare adoptiva", la que li va ensenyar "la vida" i a "caminar". A Badalona la va recordar més tard, a finals dels 80, quan va cantar la cançó de Joan Manuel Serrat Qué bonito es Badalona . Entre els lligams sentimentals d'Escobar amb Catalunya hi ha també el Barça, que el va distingir amb la medalla d'or i brillants. Fa unes setmanes va rebre l'última condecoració, la medalla al treball atorgada per la Generalitat.

La popularitat d'Escobar no va minvar als anys 70. De fet, va créixer encara més amb el pasdoble ¡Y viva España! , que curiosament era una versió d'una composició dels belgues Leo Caerts i Leo Rozenstraten, titulada Eviva España i interpretada originalment per la cantant Samantha el 1971. És a dir, els tòpics ja venien amplificats de fora. Durant la Transició, Escobar va seguir publicant discos i fent gales, però les generacions més joves no en van fer cap lectura postmoderna, d'ell, com sí que ho van fer amb Raphael. Això va deixar Escobar fora de joc, si més no entre la gent més jove. Certament, ell mateix hi va contribuir participant en horrors televisius com el programa Goles son amores .

Gran col·leccionista d'art

Ja als anys 80 era fàcil veure Escobar tafanejant a la fira d'art contemporani ARCO. Era la seva gran passió. Va arribar a col·leccionar dues mil obres, entre les quals hi ha peces de Tàpies, l'Equipo Crónica, Barceló, Nonell, Gordillo, Plensa, Gris, Guinovart, Chillida i Saura. És a dir, una valuosa i eclèctica selecció que responia únicament al gust de Manolo Escobar.

Un actor desimbolt amb 38 milions d'espectadors

Manolo Escobar reconeixia sense problemes que "només un terç" de la seva filmografia era "bona". "Un altre terç -afegia- se salva per les cançons i el terç final no té salvació". La lògica de la indústria de l'espectacle dels anys 60 va arrossegar la carrera del cantant a la gran pantalla: entre el 1963 i el 1982 va protagonitzar 20 produccions que explotaven la seva popularitat i una desimboltura davant la càmera que no tenien altres figures de la cançó. El seu debut, Los guerrilleros , el va aparellar amb Rocío Jurado, però la seva gran parella al cinema seria Concha Velasco, amb qui representaria diverses variacions del mascle tradicional i la jove moderna i ie-ie a Pero... ¿en qué país vivimos? (1967), Juicio de faldas (1969) i Me debes un muerto (1971), un remake dissimulat i estrambòtic d' Estranys en un tren de Hitchcock. Durant molts anys, el públic no va fallar a la cita anual amb les pel·lícules d'Escobar, que sumen 38 milions d'espectadors. El 1982, ja un pèl fora de joc, es va acomiadar del cinema amb Todo es posible en Granada, en què canta tots els clàssics del seu repertori.