Marc Prats presenta avui el seu primer disc a La [2] de l'Apolo

BARCELONA.Marc Prats (Barcelona, 1971) té aquella sòbria elegància que permet alimentar una necessitat amb paciència. Durant la primera dècada del segle XXI va formar part del grup Madee i després es va incorporar com a teclista a The New Raemon, el projecte de Ramon Rodríguez. Podia haver continuat ocupant un lateral de l'escenari, però al final va decidir situar-se al centre i liderar Prats, una banda en què també hi ha dos ex-Madee, el bateria Lluís Cots i el baixista Pep Masiques. Tots tres van enregistrar el disc Pla B , amb la col·laboració del guitarrista Dani Vega (Mishima) i amb convidats especials com Maria Rodés, Helena Miquel i Ramon Rodríguez.

"Al final de Madee em vaig sentir una mica orfe i tenia ganes de fer més coses", explica Prats. Tanmateix, es va estimar més anar a poc a poc. Un ordinador "ben parit, amb una bona targeta de so" va ser el seu primer aliat. I així, pas a pas, va anar donant cos a les nou cançons que finalment completen Pla B , editat pel segell BCore i produït per Cots i Ricky Falkner. La paciència de Prats té sentit perquè en "tot això de la música" el que més li agrada és "el camí". Lluny han quedat els somnis de "fama i diners" dels primers dies de Madee, quan "pensaves que cantant en anglès podries tocar arreu del món, i com a molt anaves un dia a Lió".

Visca la vida doble

Pla B és un disc de pop amb esgarrapades de rock. La veu greu de Prats, propera a la de solemnes cantautors del rock americà, parla "d'amor, dubtes i desamor". També reflecteix les contradiccions de dur una doble vida. "És que jo tinc una doble vida. Faig de periodista als informatius de TV3. Per una banda, hi ha la feina seriosa i remunerada i, per l'altra, el rock'n'roll, cobrar malament, la nit", explica Prats. A la cançó Vols i dols escenifica sense moralisme "la batalla de voler només la part bonica de la vida i no els patiments i les obligacions que comporta". A Bèstia somrient i Pla delirant la metàfora poètica il·lustra "la temptació" i "l'experiència de marxar, de buscar o d'experimentar", no necessàriament amb drogues, però també.

Tot plegat fa que el Pla B tingui més d'una lectura. "Que sigui el pla B no vol dir dir que l'A sigui millor. O es pot entendre que és el pla B de Madee, tot i que jo no ho vaig pensar així. O que és el meu pla B professional. El dia que em fotin fora de la tele tindré aquesta opció", diu Prats.

El disc s'obre amb dues cançons que tenen un to diferent de la resta. La més fosca, Sookie , inspirada en la protagonista de la sèrie True blood , és un joc entre els rols de "seductor i seduïda" de les històries de vampirs. I Petita i blanca és una versió de la cançó de Toti Soler amb lletra del poeta Joan Vergés que Prats porta al seu terreny. "El Toti és cosí germà del meu pare, i tinc les seves cançons molt interioritzades", explica Prats. Serà una de les peces que tocarà avui a La [2] de l'Apolo amb Cots, Masiques, el guitarrista Rubén Martínez i el teclista Víctor Valiente. I abans, com a teloners, els Anímic en acústic.