Marjane Satrapi: "Estic orgullosa de no haver-me convertit en una cínica"

PARÍSDesprés de debutar al cinema amb l'adaptació de Persèpolis , Marjane Satrapi reincideix amb una altra versió cinematogràfica d'una de les seves obres, Pollo con ciruelas , que avui arriba a la cartellera. Satrapi abandona l'animació per dirigir un relat d'acció real, situat al seu Iran natal, que va haver d'abandonar després de la revolució islàmica. Des de la terrassa d'un cafè parisenc decorat per Catherine Deneuve, la dibuixant i cineasta va donar explicacions sobre la pel·lícula encadenant cigarrets.

Quant fuma?

Moltíssim. I no ho penso deixar. No em crea cap problema de consciència. Ni tan sols quan vaig al metge, perquè no hi vaig gairebé mai. Tenir bona salut és no tenir consciència de les teves malalties. El cos és molt intel·ligent i es regenera sol. És com els vegetarians, que no han entès que, si tenim dents, és per menjar carn. Jo sóc un personatge que no va gens a la moda. No sóc macrobiòtica ni ecologista, no menjo iogurts amb bífidus, no faig esport, no penso fer-me la cirurgia i no tinc cap intenció d'aprimar-me. De fet, preferiria morir jove que als 95 anys. Així la gent em planyerà i faran programes especials sobre mi a la televisió.

¿Situar la pel·lícula als anys 50, quan ni tan sols havia nascut, és la manera més radical d'expressar la nostàlgia del seu paradís perdut? Sóc una persona força reaccionària. No perquè sigui políticament conservadora, sinó perquè penso que la vida era millor abans. Volia filmar una gran història d'amor. I això no és possible si et situes al segle XXI. Abans es moria d'amor i avui lliguem a Meetic. Penso que de les penes del cor no te'n refàs mai del tot. Després ens autoenganyem dient que en el fons el nostre ex tampoc no era tan guapo i que li feia pudor l'alè, però hi ha una cosa al nostre interior que mor per sempre. Se sol dir que tots som iguals davant la mort, però és fals. Quan arriba l'agonia de la mort, un pobre ho passa sempre pitjor que un ric. En canvi, quan tenim el cor trencat sí que som tots idèntics.

El seu amor impossible és l'Iran?

Sí. És i serà sempre casa meva, per molt que faci prop de vint anys que no hi visc. El cel no és igual a tot arreu. Quan retrobem el que vam veure de petits, sentim una mena de tranquil·litat interna que jo no puc experimentar perquè m'hi han prohibit tornar. A mi m'han robat el meu passat i per això l'intento recuperar a través dels meus còmics i pel·lícules. Dit això, no sóc gens nacionalista. Em sembla absurd sentir-se orgullós de ser d'un lloc i no d'un altre. No és una cosa que puguis triar. Jo no estic orgullosa de ser iraniana o de ser dona. Del que estic orgullosa és de no haver-me convertit en una cínica, amb tot el que he viscut.

Com ho evita?

Creient en l'art, en les persones, en les històries d'amor. Fent coses que penso que eleven l'esperit. No crec que sigui una actitud escapista. L'art no és una mentida. La lletjor sí que ho és.

En els últims anys, el seu compromís polític en contra del règim iranià ha minvat. ¿A causa de les pressions del govern d'Ahmadinejad?

No és això. No els agraden les meves pel·lícules i m'ho han fet saber censurant-les, però no sóc objecte d'una fàtua ni he rebut cartes d'amenaça. Si ja no en parlo és perquè ja he dit tot el que havia de dir i no vull repetir-me. A més, ja no conec de prop el que hi passa ara. Una jove iraniana m'ho va dir fa uns anys: "Vostè està obsessionada amb el vel, però el problema d'avui és no trobar feina". Em va fer reflexionar. No té sentit que vagi a fer de Passionària iraniana pels platós. A més, no tinc dret a queixar-me. Tinc una vida privilegiada perquè faig el que em dóna la gana. Si jo goso queixar-me, llavors el 95% de la població directament s'hauria de suïcidar.