"La Caputxinada va ser (i no va ser) un miracle"

BarcelonaEls dies 9, 10 i 11 de març del 1966, una col·lectivitat heterogènia es va tancar als Caputxins de Sarrià. Eren estudiants, intel·lectuals, artistes, frares i periodistes que van desafiar Franco i van resistir tres dies al convent. Al febrer havien anunciat per tot arreu la constitució del primer Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Als cartells hi havien revelat el dia i les intencions, però no el lloc on farien l’assemblea, i la policia no va aconseguir esbrinar-ho. Aquest dilluns, alguns dels que es van tancar aquell 1966, van tornar al convent en un acte organitzat pel col·lectiu Laude. Entre el públic que omplia la sala d'actes del convent, hi havia l'expresident José Montilla i l'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias.

Han passat 60 anys i han canviat moltes coses. El pare Botam, que va donar aixopluc als estudiants i va impedir l'entrada de la policia franquista, tampoc hi va poder ser, perquè va morir fa més de dos anys. Encara són vius, però tres dels frares que formaven part de la comunitat aquell 1966. Un d'ells és Enric Castells, que aquest dilluns va rebre un gran aplaudiment. Els altres dos són el pare Lluís de Reus i el pare Jordi Marquet, que va cuinar les llenties que es van quedar a la cuina perquè la policia va entrar abans que els estudiants se les mengessin. Persisteixen els records i algunes de les idees.

Andreu Claret, que moderava l'acte, feia servir la paraula "miracle" per descriure el que va passar fa 60 anys. Quim Boix, que va ser un dels delegats de la Facultat d’Enginyeria a la Caputxinada, va demostrar que no ha perdut l'entusiasme d'aquell moment. Boix, que és ateu, prefereix parlar de "treball col·lectiu": "A la universitat hi havia estudiants més grans i amb més experiència, però s'havia de ser comunista per atrevir-se a anar-hi", defensava en el debat moderat pel periodista Andreu Claret. Qui també va tenir la gosadia d'anar-hi va ser la Maria Lluïsa Penelas, que estudiava biologia. Com que la delegada del seu curs no s'hi va presentar, hi va anar ella. "Les dones érem minoria, però teníem una bona representació. La nostra presència era molt important per la nostra situació jurídica, no podíem tenir ni passaport ni DNI si no ens autoritzava un home", va dir. Penelas és filla d'un expolicia i explicava que el pare i la mare van anar al convent quan se'n van assabentar. No la van esbroncar ni la van voler dur a casa. "Em van portar un entrepà i unes calces", explicava.

Aquell març de 1966, al convent de Sarrià hi havia mig miler d’estudiants (un centenar eren noies), 33 intel·lectuals, els frares caputxins, dos estrangers i set periodistes. Entre els intel·lectuals reunits hi havia el primer director de la Biblioteca de Catalunya i exprofessor de la UAB Jordi Rubió i Balaguer. També acompanyaven els estudiants el poeta Joan Oliver, els pintors Albert Ràfols Casamada i Antoni Tàpies, el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya Antoni de Moragas, l’arquitecte Oriol Bohigas, els escriptors Maria Aurèlia Capmany, Carlos Barral, Joaquim Molas, José Agustín Goytisolo, Montserrat Roig, Francesc Vallverdú...

La inoperància de la policia

L'exconseller i economista Andreu Mas-Colell era estudiant de cinquè d'Econòmiques. "La Caputxinada no va ser un miracle i va ser un miracle", assegurava. "La societat catalana s'havia distanciat del franquisme, hi havia transversalitat, no hi va haver cap dissidència i la repressió ja no era la del passat. Franco no es podia permetre reprimir brutalment nois i noies de classe mitjana. El miracle va ser la potència del SDEUB i el fet que vam ser arrogants i vam anunciar un mes abans el dia i l'hora. La policia va arribar tard i no va deixar-nos sortir, van muntar la tancada.", afirmava. Mas-Colell també va destacar la importància dels documents que s'hi van presentar i la presència d'intel·lectuals com Xavier Folch. La Caputxinada va ser una lluita política i va demostrar la unitat dels que s'oposaven al franquisme. Aquell 1966 es van presentar diferents documents, entre els quals el Manifest per a una universitat democràtica, signat per estudiants i catedràtics. Era força crític amb l’endarreriment universitari espanyol.

"No va ser cap bolet", va afirmar Joan Colom. Estudiant d'economia, diputat al Congrés, al Parlament Europeu i síndic de comptes, destacava la importància del moviment obrer i social, i vagues com les dels miners d'Astúries de 1962. La tancada es va acabar en el moment que va entrar la policia. Hi havia un paper que anunciava el menú: “Sopa (a la dumond ), llenties (vídues). Ni pa ni vi ni postres”. A la cuina hi havia cassoles de llenties. "Jo soc una de les que van poder menjar llenties, amb la Maria Aurèlia Campany", assegurava Penelas. Van haver de donar els seus noms. A molts, com a Quim Boix, els van anar a buscar a casa l'endemà. Va ser una de les primeres detencions de Boix, que va passar per Via Laietana. El torturarien en moltes més ocasions. "Sempre deia als policies que jo no diria que era comunista, era la seva feina demostrar-ho", explicava Boix, que com molts d'altres, no va poder tornar a la universitat.

Quin missatge deixen de tota aquella lluita? "La unitat de la lluita democràtica amb un objectiu únic. La mateixa unitat que hauríem de tenir amb Gaza o en contra de la guerra de l'Iran. No hauríem d'invertir en armament sinó en millorar les condicions de vida de la gent", va dir Boix. "En aquell moment, hi havia molta representativitat, molta gent sense partit, no ens vam sentir sols", va assegurar Colom. "Hi va haver unitat, es van crear moltes plataformes, hi havia molt de diàleg, i la cultura tenia molta importància, hi havia molta creativitat", va opinar Penelas. "Davant les baralles una mica absurdes, jo destacaria la importància d'un plantejament unitari", va afirmar Carlota Solé, catedràtica de sociologia. "Hi ha unanimitat amb la unitat, però unitat al voltant de què? Avui és evitar que Vox entri al govern", va defensar Mas-Colell.