Policies contra Franco: "El govern, per mantenir-se en el poder, no dubta a enviar-nos a assassinar"

BarcelonaAquest any, el govern espanyol celebra els cinquanta anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge, sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Fins i tot, dins de la policia.

La repressió franquista no es va suavitzar en els últims anys de la vida del dictador. A la Transició també hi va haver molta violència. Algunes manifestacions van acabar amb morts, pallisses i represàlies. Fins a l'últim moment, Franco va ordenar afusellaments i a les comissaries, hi va haver tortures. Després de la dictadura no hi va haver depuració de les forces policials i en el trànsit a la democràcia les pràctiques policials tampoc van ser gaire exemplars. Tanmateix, dins de la policia, no tothom enyorava o sentia nostàlgia pels anys més durs de la dictadura: hi va haver agents antifranquistes.

El març del 1971, circulava un full de mà firmat pel Cos de Policia Armada de Barcelona que criticava obertament i amb contundència el govern feixista: "Els últims mesos, els nostres problemes han augmentat. El servei és esgotador: hores i hores seguides, sense dormir i en les pitjors condicions. I el que és molt pitjor: menyspreats pel poble, sobretot per la joventut, que no ens veu com a guardians de l’ordre, sinó com la força repressiva d’un govern que per mantenir-se en el poder no dubta a enviar-nos a assassinar, com a Granada i a altres llocs. ¿Quina autoritat representem, que ens ordena reprimir amb violència els desitjos de llibertat del nostre poble, en nom d’una llei tantes vegades violada per ells, a través d’estafes i robatoris a gran escala, com Matesa, Confeccions Gibraltar...?".

Els policies que firmaven el full de mà es posaven al costat dels obrers perquè consideraven la seva lluita "justa i lògica". "No és justa l’explotació de la qual són víctimes els obrers", es pot llegir. "No ens enganyem, la lluita continuarà i anirà augmentant. Hem de pensar en quina serà la nostra actitud quan ens enfrontem al poble, la qual cosa vol dir, ni més ni menys, que enfrontar-nos als nostres familiars i amics". En el mateix comunicat, els policies deien que no haurien d’anar a les universitats a reprimir els estudiants i que els seus caps no solucionaven problemes sinó més aviat el contrari: "Ens diuen mentides i ens amenacen, n'és una prova el trasllat des de Valladolid de la Bandera Mòbil, perquè temien que la plantilla de Barcelona es revoltés". Els firmants animaven els companys a lluitar perquè el cos de policia fes la feina que li pertocava, que era “representar” a la justícia. No és l’únic full de mà que guarda l’Arxiu Nacional de Catalunya. N’hi ha més.

Maltractats pels companys

Òbviament no eren majoria. "Eren una minoria i ho passaven molt malament", assegura l'historiador David Ballester, que recorda el cas d'un policia que li va explicar com es va viure en algunes comissaries el cop d'estat de Tejero del 23 de febrer del 1981, quan a Espanya ja hi havia hagut eleccions. El policia treballava, segons explica Ballester, en una comissaria madrilenya, on hi havia diversos agents vinculats al partit feixista Fuerza Nueva. Quan es va presentar a la comissaria de manera voluntària –perquè no estava de servei– per enfrontar-se als militars comandats per Tejero, li van dir: "A vostè ningú l'ha cridat, vagi-se'n d'aquí". Un grup d'ultres de la seva comissaria, armats amb metralletes Z-45 i cridant "Tejero, mata'ls", havia anat cap al Congrés. Naturalment, no per ajudar als demòcrates sinó més aviat al contrari. Aquests ultres exaltats havien condemnat a mort el policia demòcrata per la seva ideologia.

Durant la dictadura, hi havia el Cos Superior de Policia, que comptava amb la Brigada Politico-Social i la Policia Armada, que tenia caràcter militar. La dictadura va promulgar diferents lleis per facilitar la repressió policial contra l’oposició antifranquista i no va deixar que hi hagués ni la més mínima temptativa d’organització sindical. Amb l’arribada de la Transició es van intensificar les tensions dins de la policia. A una banda, hi havia els agents que feia anys que eren al cos i que van ser reciclats per aprofitar-ne l'experiència (principalment la infiltració i la tortura) per lluitar contra el terrorisme. A l'altra, els més joves, que van començar a entrar al cos a la dècada dels setanta.

El 28 d’octubre del 1976, van ser jutjats alguns policies a Barcelona per maltractaments a diferents dirigents veïnals. Els companys d'aquests policies van impedir que ningú entrés a la sala del jutjat. El 5 de novembre, policies de Saragossa van publicar un manifest al diari El País en què desaprovaven l’actitud dels policies de Barcelona. Un altre punt d’inflexió va ser el 17 de desembre del 1976, quan un grup de policies es va manifestar davant la Direcció General de Seguretat i el ministeri de Governació a Madrid. La reacció dels comandaments va ser contundent: desenes de policies van acabar a la presó de Sòria, i en diferents calabossos de comissaries on van ser tractats de manera vexatòria.

Juristes demòcrates

Quan finalment els policies van poder-se sindicar, van néixer dos sindicats: l'Associació Professional del Cos Superior de Policia i la Unió Sindical de Policia (USP). La primera es va legalitzar el maig de 1978 i s'hi van arribar a afiliar el 90% dels funcionaris del cos. Era molt conservadora. Antonio Plaza, cap dels policies locals de Cartagena i Múrcia, i comissari honorari del Cos Nacional de Policia, va ser un dels fundadors de la Unió Sindical, que va començar la seva trajectòria amb tan sols 500 afiliats. La USP era més progressista i es va comprometre explícitament amb els valors de la democràcia. La primera aparició pública d'un membre de la USP va ser quan encara no s'havia legalitzat, el 2 de setembre de 1977, en un despatx de Comissions Obreres.

Antonio Plaza va explicar a Ballester que, a finals dels anys setanta i principi dels vuitanta, el poder a la policia continuava controlat per un sector dur: "Un nucli irreductible i nostàlgic del franquisme, a qui costava molt combregar amb les noves idees i els nous temps".

El 26 de setembre de 1975 va començar a circular un altre pamflet de la policia armada. Es queixaven d'un nou decret llei que “aparentment” naixia per defensar les forces de l'Ordre Públic, però en realitat donava més força a un estat d'excepció que es perllongava. Es tractava del decret 10/1975, sobre prevenció del terrorisme. "Elimina les poques garanties constitucionals que tenim. A més, ens involucren directament, davant de l'opinió general, convertint-nos en agents de mesures arbitràries i repressives que utilitzen contra els demòcrates sincers de l'estat espanyol. Fins i tot, ens amenacen amb l'article 20", constatava el pamflet.

No només hi va haver minories dins de la policia. També hi va haver juristes i militars que es van queixar de les condicions del règim. L'abril del 1972, un grup de "juristes demòcrates" denunciava un règim penitenciari que considerava "il·legal": "El règim penitenciari vigent, regulat pel Decret de 2 de febrer de 1956 i per una multitud d'ordres ministerials i disposicions menors de la direcció general de Presons que modifiquen al seu caprici i il·legalment el Reglament, és la culminació d'una persecució penal basada en la venjança i eliminació de l'individu i que s'aprofita de la reclusió penitenciària per a aixafar la personalitat dels reclusos i reduir-los a éssers inermes mancats de drets i garanties –afegia–. El règim penitenciari es fonamenta en el criteri autoritari i feixista de la disciplina mantinguda per un sistema de càstigs i recompenses".