La poesia de Martí i Pol omple el Teatre Victòria
Les grans veus del teatre i la música recorden el poeta osonenc en el desè aniversari de la seva mort
Barcelona"Ila veu es perdrà, com es perd tot", havia dit Miquel Martí i Pol. No ha estat així en el seu cas. Ahir al Teatre Victòria de Barcelona la veu del poeta de Roda de Ter no només es va sentir forta i clara, sinó que va entelar els ulls a més d'un. Actors, músics i periodistes van pujar dalt l'escenari i van interpel·lar el miler d'espectadors del teatre amb les paraules del poeta. Era fàcil emocionar-se amb els versos directes, entenedors i vius de Martí i Pol. I més quan els recitaven Clara Segura, Rosa Maria Sardà, Jordi Boixaderas, Sílvia Bel, Rosa Novell, Mercè Sampietro, Josep Maria Pou, Lluís Homar, Antoni Bassas, Mònica Terribas, Àlex Casanovas, Joel Joan, Pere Arquillué i Emma Vilarasau, entre d'altres.
Tots ells van voler recordar el poeta en l'homenatge que van organitzar la Fundació Esclerosi Múltiple, l'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol i la Fundació Miquel Martí i Pol amb motiu del desè aniversari de la mort del poeta. La nit va començar amb Jordi Bosch recitant Diguem que me n'anava, però torno. A l'escenari, auster, com els versos de Martí i Pol, només hi havia imatges del poeta -com ara l'enlluernadora fotografia de Pere Virgili-, una solitària cadira de rodes i un piano. La parella formada per Marta Marco i Pep Anton Muñoz van arrencar més d'un somriure amb els adulteris, els diumenges i els dies de feina perduts, les Filles de Maria, les dues-centes noies sense promès i els que s'odien cordialment d' Inventari de poble.
Un castell a la platea
Un dels moments més emotius va ser quan l'actriu Sílvia Bel va declamar Lletra a Dolors acompanyada pel piano d'un gran amic del poeta, Lluís Llach. Poc després els castellers de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, llargament aplaudits, van aixecar un pilar de cinc entre el públic, al bell mig del passadís de la platea.
La música de Santi Arisa, Albert Guinovart, Titot, Nina i Lluís Vidal va posar la banda sonora de la nit.
L'homenatgeva acabar amb Abcdari. Una joia solidària : 26 poemes, un per cada lletra de l'abecedari, de mètrica japonesa (haikus). A l'escenari hi van pujar tots els participants de l'homenatge. La zeta -"amb zeta tanques l'abecedari, escriu-ne l'altre"-, va tancar la nit. Actors, músics i periodistes es van acomiadar mostrant les lletres que formaven la frase "Miquel Martí Pol, la teva poesia viu avui, ara és demà".
En l'especial que l'ARA va dedicar diumenge al poeta osonenc, Jordi Nopca explicava que llegint Martí i Pol es té la sensació de conèixer l'autor. I afegia: "Aquest és un dels secrets que fan que, deu anys després de la seva mort, s'hi pugui continuar estant a prop". Ahir el públic gairebé el va poder tocar amb la punta dels dits.
Un panegíric en català, sisplau
Una de les últimes poesies, Si parlo de la mort , va tenir com a rapsode Josep Maria Pou. En el poema, Miquel Martí i Pol parla de la mort perquè creu que "més val parlar de coses que hom coneix intensament". I demana que en el moment de l'elegia, qui li dediqui el panegíric ho faci "en català, sisplau, i en decasíl·labs". Assegura que, bo i mort, escoltarà amb respecte. El poeta té més que un panegíric en la seva llengua. Ahir va tenir un sincer i sentit homenatge. Les seves paraules queden lluny de caure en l'oblit. Martí i Pol és ben present a les escoles, a les biblioteques i a les llibreries.
El poeta acostumava a explicar que era un home força introvertit. Deia que no li agradava ni el xivarri ni sortir. Preferia parlar amb els amics. Entre les butaques del Teatre Victòria, Miquel Martí i Pol s'hi hauria sentit molt còmode.