BarcelonaDiu Miquel Pujadó que a ell li interessa "la cançó internacional en general", la que mostra un bon equilibri entre "text, música i interpretació". El seu interès és més profund respecte a la chanson , perquè "és a França on la cançó s'ha desenvolupat amb més riquesa". I dins d'aquest cercle, hi ha Georges Brassens, un autor al qual Pujadó dedica el doble CD Brassens, llum i ombra (Columna Música, 2013), que també inclou La mala herba (1992), un altre àlbum brassensià.
Al primer dels discos, Pujadó canta vint cançons de Brassens que ell mateix ha adaptat al català. "Les primeres sis són molt conegudes", diu Pujadó sobre peces com ara La mala reputació , La bona Margot i Sóc un malparit . Després ve la part de la llum, "cançons enormes però poc conegudes" com ara El petit flautista , La princesa i musicastre i No és gens honest qui no és feliç , una peça escrita als anys 40 sota la influència de Charles Trenet. Finalment arriba l'ombra, sis composicions que Brassens no va arribar a enregistrar mai. I encara hi ha "una coda poètica", dues cançons que l'autor de Seta va compondre a partir de poemes de Jean Richepin i Pierre Corneille.
"Brassens és atemporal i no té un públic definit des del punt de vista generacional. Va morir el 1981, però se'n continuen fent festivals i versions. Fins i tot hi ha un grup de punk que es diu Brassen's Not Dead", explica Pujadó. Una de les raons de la seva vigència és que "els seus textos no caduquen". "Quan parla de la misèria o de l'explotació de l'home, fa una cançó com Pobre Martí , que és gairebé un conte que pot passar a qualsevol època", diu el cantautor, que actualment treballa en un llibre sobre la història de la cançó francesa des de finals del segle XIX.
Les al·literacions d''El goril·la'
Miquel Pujadó, que va debutar el 1982 amb l'àlbum El temps dels fanals en flor , va començar a fer adaptacions de Brassens després de publicar cinc discos amb temes propis. "Va ser un exercici de perfeccionament", recorda. D'aleshores ençà ha aprofundit en l'obra d'aquest tità de la chanson i ha afrontat les adaptacions amb cura de filòleg. Per exemple, a El goril·la ha trobat la manera de mantenir l'al·literació original. I Fernande , que va popularitzar en català Quico Pi de la Serra, l'ha titulat Enriqueta per "qüestions de rima": "Quan penso en l'Enriqueta / se'm posa ben dreta".