El MNAC redescobreix l’encant misteriós de l’art de Torné Esquius

BarcelonaMirar un quadre de Pere Torné Esquius (1879-1936) és com tafanejar dins una casa de nines. Però no ho és perquè els detalls siguin encantadors, sinó perquè convertir els objectes corrents en miniatures no deixa de ser una raresa. Com es pot veure en l’exposició que li dedica el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a partir de demà i fins al 9 de juliol, els interiors d’aquest artista són inquietants perquè sempre estan deshabitats i només s’hi poden trobar indicis d’una activitat humana immediatament anterior.

És el cas de la vetlla d’un difunt en una de les seves obres més sofisticades, La cambra trista, propietat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer: al costat del llit hi ha dues espelmes apagades i damunt la vànova i a terra hi ha algunes flors escampades. A més, en una banda de la finestra que centra la composició hi ha una Pietat, mentre que a l’altra un rellotge marca les quatre menys cinc. A l’horitzó, la campana està pintada just en el moment en què sona.

“Les obres de Torné Esquius tenen una part insondable”, afirma Eduard Vallès, conservador del MNAC i comissari de la mostra juntament amb la conservadora Elena Llorens. “L’estil d’aquestes obres és deliberadament naïf -explica Vallès-. Torné Esquius prescindeix de la tècnica per subratllar la capacitat d’evocació. Tot i ser olis, és una obra molt de dibuixant; tenen un punt metapictòric”. Al catàleg de l’exposició, que porta per títol Torné Esquius. Poètica quotidiana, Juanjo Lahuerta els defineix com a “escenes d’un crim”.

Torné Esquius, que es va instal·lar a París el 1905, va ser una de les descobertes més sucoses de la nova presentació d’art modern del MNAC, inaugurada el setembre del 2014, i ara el museu el torna a posar en valor com ja va fer amb Josep Tapiró, Carles Casagemas i Lluïsa Vidal. De fet, la mostra, que ha costat 95.000 euros i compta amb el patrocini d’Abertis, és la primera monogràfica de Torné Esquius en un museu públic i és fruit de la recerca portada a terme pels comissaris, que han inventariat 300 pintures. De les 85 exposades, algunes de les quals inèdites, 37 són olis -quatre pertanyen al MNAC- i la resta són dibuixos i il·lustracions. Però, com que era un artista molt prolífic, els comissaris esperen que apareguin més pintures d’ara endavant.

Rural, genuí i silenciós

“En el seu moment, Torné Esquius té un prestigi extraordinari, però viu una paradoxa: mentre que a França treballa clàssicament com a il·lustrador però no té mercat com a pintor, cada any viatja a Barcelona per fer exposicions en galeries importants, com la sala Dalmau, i ven moltíssim”, explica Vallès. “Es va formar en ple Modernisme, però és probablement un dels versos més lliures en el curs de l’art català -subratlla-. No va ser un modern: mentre es desenvolupaven les avantguardes, ell, en comptes del valor de la urbanitat, va optar pel de la ruralitat, pel món dels nens en detriment dels adults i pel silenci en lloc del soroll”.

Elena Llorens afirma que l’obra de Torné Esquius els ha ofert “un terreny gairebé verge” a l’hora de fer recerca, que a més de Catalunya s’ha estès a França. Malgrat l’èxit que havia assolit, les referències de l’artista s’esvaeixen a finals dels anys 20.

Una troballa cabdal de quinze dibuixos

Una de les grans satisfaccions que Torné Esquius ha donat a Elena Llorens és la troballa de 15 dels 39 dibuixos del llibre Els dolços indrets de Catalunya (1910), fins ara considerats perduts. “Aquest àlbum va acabar personificant la Catalunya rural, popular i catòlica amb què s’identificava bona part del Noucentisme”, diu Llorens. Però una carta de l’artista a Carles Rahola revela que els va realitzar el 1905, encara en ple Modernisme.