Mor Andreu Alfaro, l'escultor de l'aire

BARCELONA"No em refio de les meves obres, no em refio dels altres. Un passa el temps, la vida, inventant un llenguatge. Vull parlar als altres homes, ensenyant-los objectes fets en nom de la llibertat, de l'amor de l'esperança. Quan aquests objectes han sigut cuidats per l'experiència adquirida dia a dia a la vida, per determinar una forma d'expressió, es descobreix, de sobte, que el seu llenguatge no és apte, o pitjor fins i tot, no és intel·ligible", havia dit Andreu Alfaro. Per a l'escultor, a la fi, la vida estava per damunt de l'art. "Com a mediterrani que sóc m'interessa la vida. Vull que la meva escultura es posi a volar", havia afirmat.

Aquest vessant públic va ser reconegut també per Alexandre Cirici Pellicer: "Quan realitza una obra la pensa convençut que situada a la porta d'una fàbrica podrà ajudar el treballador a desitjar fer la feina ben feta. Que posada a la porta de l'hospital ajudarà a reforçar la voluntat de recuperar-se. Vol ser una recuperació de l'esperança. Un estímul a la felicitat", va escriure aquest crític als anys 80. Andreu Alfaro deixa un llegat d'un centenar d'escultures públiques instal·lades -a més del País Valencià i a Catalunya, arreu de l'Estat, en diverses ciutats alemanyes i a Nova York- i de milers d'altres obres i dibuixos. Entre les escultures més emblemàtiques hi ha La veu d'un poble , dedicada a Raimon; Homenatge a Ausiàs March , a València; Homenatge a la dona treballadora , a Terrassa; les Quatre columnes de l'Autònoma , instal·lades a Bellaterra el 1999, i Ones , que es va col·locar al port de Barcelona el 2003.

Alfaro ha mort pocs mesos després que la seva dona, Dorothy Hoffman, "una companya de vida que el va estimar molt", va recordar ahir Carmen Alborch. L'exministra i l'artista van col·laborar en la gestació del projecte de l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM). A més de per la seva obra, Alfaro serà recordat pel compromís polític amb la cultura i la llengua catalanes. "La seva mort no és inesperada, però és un fet dolorós, he perdut un gran amic. Era una persona molt generosa, molt vital, amb molt sentit de l'humor i molt amic dels seus amics", va recordar ahir Raimon, que el 1974 li va dedicar el tema Andreu, amic i que va actuar a la primera exposició individual d'Alfaro a Barcelona, a la Sala Gaspar, el 1965, una de les més importants de l'arrencada de la seva trajectòria artística. "Amb Joan Fuster i Vicenç Ventura va ser un referent per a la meva generació", va dir el cantant. " Andreu, amic, torsimany de metalls, / eròtic cast de fusta ben antiga, / arribes tu on la paraula es trenca ", diu la cançó de Raimon.

Un artista per la llibertat

"Andreu Alfaro va per un altre camí. O potser demà salti a un altre. Per què no? L'Alfaro actual no sabem el que podrà ser, el que voldrà ser, el que aconseguirà ser", va deixar escrit Joan Fuster, un altre bon amic de l'artista. La trajectòria d'Andreu Alfaro va madurar en els primers anys 70, i a partir del 1974 va abandonar els treballs alimentaris de publicitat que feia per dedicar-se exclusivament a l'art. En aquell moment va entrar també en el mercat alemany. "Una mirada retrospectiva a la producció d'Alfaro ens permet inferir que les seves obres mai han imitat models preexistents, sinó que creen una realitat pròpia, suggeridora i inconfusible, que ell ha construït a partir d'una geometria de línies, plans i volums que han adquirit forma en l'espai. Una realitat que ha materialitzat amb metalls, marbres, fusta, metacrilats, etc., als quals ha extret valors cromàtics o texturals propis", va dir el crític i historiador de l'art Daniel Giralt-Miracle el 2010 en el discurs d'investidura d'Alfaro com a acadèmic honorífic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En els últims anys, els problemes de salut havien mantingut Alfaro allunyat de la primera línia.

Pioner i renovador

Andreu Alfaro està considerat com un dels grans renovadors de l'escultura de la segona meitat del segle XX i com un dels pioners a recuperar la modernitat artística estroncada per la Guerra Civil. Va ser un autor sovint difícil de classificar que va defugir etiquetes. "La crítica d'art de la segona meitat del segle XX a l'Estat va ser molt limitada, i no va arribar a comprendre la vàlua d'aquest artista, va haver-hi un desencaix", explica l'historiador d'art i crític Tomàs Llorens.

L'escultura pública d'Alfaro sovint ha eclipsat la diversitat de la seva trajectòria, encara que la monumentalitat i la relació de les obres amb l'espai que les envolta són al cor de la seva concepció de l'escultura. La difusió dels treballs públics de l'artista "ha comportat, malauradament, una certa dificultat de comprensió de la seva obra per part de la crítica", afegeix Llorens. Segons José Martín, l'autor d'una tesi doctoral sobre l'artista, arran de la retrospectiva que l'IVAM va dedicar a Alfaro el 2007, hi hagut un "desconeixement real" de la seva obra provocat "per la reducció de la seva obra a l'escultura urbana" i "per la seva imatge de personalitat pública lligada no primordialment a la seva activitat artística, sinó a l'eco de determinades polèmiques per les seves inequívoques postures nacionalistes".

El dibuix va ser el primer vincle que l'artista, nascut el 1929 en una família de carnissers, va tenir amb l'art. La seva formació artística va ser autodidacta, i va ser durant un viatge a Itàlia el 1954, quan ja s'havia casat, quan va redescobrir la seva afició pel dibuix. Quatre anys més tard va presentar a València la primera exposició individual, composta per dibuixos. En la tornada d'un viatge a Brussel·les, on va poder veure l'exposició 50 anys d'art modern, va fer les primeres escultures amb filferro i llautó. El 1966 va participar en la Biennal de Venècia, el 1979 va presentar una retrospectiva al Palacio de Cristal i el 1981 li va ser concedit el Premio Nacional d'arts plàstiques. A més, Alfaro va ser reconegut amb el Premi d'Honor Jaume I a la trajectòria, l'Alfons Roig d'arts plàstiques i la Medalla de la Universitat de València.