Mor Jürgen Habermas, un dels grans pensadors del segle XX

BarcelonaEl filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas (Düsseldorf, 1929 - Stanberg, 2026) ha mort aquest dissabte amb 96 anys, segons ha informat l'editorial Suhrkamp en un comunicat en què cita la seva família. Habermas, que era un dels pensadors més importants del segle XX i formava part de la segona generació de l'Escola de Frankfurt, va començar la seva carrera a la dècada de 1950 a l’Institut d’Investigació Social amb Theodor W. Adorno. El 1961 es va doctorar a Marburg amb l’obra La transformació estructural de l’esfera pública.

Després d’uns anys a la Universitat de Heidelberg, el 1964 va assumir la Càtedra de Filosofia i Sociologia de Max Horkheimer a la Universitat de Frankfurt. De la seva conferència inaugural va sorgir, l'any 1968, el llibre Coneixement i interès (1968). El 1986 va rebre el premi Gottfried Wilhelm Leibniz de la Deutsche Forschungsgemeinschaft, considerat la màxima distinció en l'àmbit alemany de la investigació. El 2003 va rebre el premi Príncep d'Astúries de les ciències socials.

De 1971 a 1983 va ser director a l'Institut Max Planck per a la investigació de les condicions de vida del món tècnic-científic. Entre les seves obres més conegudes hi ha Teoria de l'acció comunicativa, que va publicar en dos volums el 1981. En aquest text, Habermas analitza la interacció social, basada en els seus orígens en els rituals i els elements sagrats, i diu que durant la modernitat es transforma a través del llenguatge. A partir de l'anàlisi de la comunicació, el filòsof proposa una nova idea de raó, la raó discursiva. El 1983 Habermas va tornar a la Universitat de Frankfurt com a catedràtic de filosofia i sociologia, i s'hi va quedar fins a la seva jubilació, el 1994.

Daniel Gamper, professor de filosofia política a la Universitat Autònoma de Barcelona, va assistir a l'últim seminari de Habermas a Frankfurt i, posteriorment, el va tractar en diverses ocasions. "Habermas és probablement l'últim gran pensador que reuneix la figura de gran acadèmic alemany i europeu de la seva època, amb innombrables feines estructurals i estudis acadèmics, i, al mateix temps, va ser un dels grans intel·lectuals públics del seu temps –assenyala Gamper–. La seva bibliografia la conformen, per una banda, els grans volums acadèmics, i per l'altra el que ell anomenava «petits escrits polítics», en què es posicionava en els afers socials i polítics més rellevants de l'època".

Presa de consciència davant l'Holocaust

El pensament d'Habermas recull el testimoni d'Adorno, a qui la barbàrie del Tercer Reich va fer posar en qüestió la raó que havia portat l'ésser humà a construir crematoris per optimitzar l'extermini dels jueus. "Habermas no es conforma amb aquest diagnòstic i es proposa restaurar el concepte clau de la història de la filosofia, que és la raó, i ho fa amb els dos volums de la seva Teoria de l'acció comunicativa, on proposa una nova raó que no és la del subjecte ni una raó transcendental, sinó les raons que ens donem els uns als altres, i que ens permeten entendre'ns i arribar a alguna mena d'objectivitat –apunta Gamper–. I davant de la postmodernitat relativista, Habermas manté un pols universalista a través d'aquesta raó universal però situada en el temps".

El filòsof alemany era un gran defensor del projecte europeu i de la noció d'estat i ciutadania democràtica com a remei contra l'auge del nacionalisme i salvaguarda enfront del totalitarisme. En aquest sentit, el seu pensament va ser fonamental per analitzar les democràcies europees, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX. "Ell defensava la idea del patriotisme constitucional, que Aznar i la dreta espanyola es van voler apropiar, com dient que ells eren constitucionalistes i els altres nacionalistes –assenyala Gamper–. Però el patriotisme constitucionalista de Habermas es basava en la idea que les fidelitats nacionals han de ser fidelitats als drets que estan consolidats, a les constitucions, i no a pàtries o sentiments nacionals. Per a ell, la identitat europea no havia de basar-se en qüestions culturals, lingüístiques o nacionals, sinó en el respecte als drets universals".

Per a Gamper, la mort de Habermas arriba en un moment "simptomàtic" de fragilitat del projecte europeu, amb l'entrada de la ultradreta als Parlaments de diversos països, inclosa Alemanya: "Habermas tenia molt clar que no s'havia de tolerar cap tebior davant del passat d'Alemanya, i que, per tant, calia combatre intel·lectualment el que ell anomenava els radicals de dretes, esgrimir tots els arguments i evitar que tinguessin espais. I sembla que la seva desaparició coincideix també amb l'inici de la dissolució del cordó sanitari davant la ultradreta".

Des de feia anys Habermas patia una dificultat per parlar a causa d’una fissura palatina congènita. Va passar els seus últims dies a la riba del llac Starnberg, des d'on es va pronunciar sobre qüestions polítiques com la guerra de Kosovo, la investigació sobre el cervell o els conflictes religiosos.