Mor Juan Gelman, poeta del dolor i la llum

BarcelonaJuan Gelman (1930- 2014) n'havia passat de tots colors, i així i tot la seva poesia, que sovint naixia d'experiències vitals doloroses, conservava una llum poderosa, arrelada en la capacitat de resistir les adversitats més terribles. A Mi Buenos Aires querido, un dels poemes de Gotán (1962), escrivia: " Sentado al borde de una silla desfondada, / mareado, enfermo, casi vivo, / escribo versos previamente llorados / por la ciudad donde nací. / Hay que atraparlos, también aquí / nacieron hijos dulces míos / que entre tanto castigo te endulzan bellamente. / Hay que aprender a resistir. / Ni a irse ni a quedarse, / a resistir, / aunque es seguro / que habrá más penas y olvido".

Gelman va créixer al barri de Villa Crespo, a Buenos Aires, i es va decantar per una de les seves dues grans aficions, la poesia. L'altra, el futbol, l'havia mantingut fidelment en un segon pla pagant la quota de soci del Club Atlético Atlanta: "He estat fidel al meu equip des dels cinc anys, fins i tot quan guanyava", reconeixia amb sornegueria durant la seva última visita a Barcelona l'any 2011, amb motiu de la publicació del poemari El emperrado corazón amora. Gelman va debutar l'any 1956 amb Violín y otras cuestiones. Després de dues dècades compaginant l'activitat poètica amb la política i la periodística (i arribant a barrejar-les: durant una època comentava obres de poetes que ell mateix s'havia inventat, cas de Sidney West i Yamanocuchi Ando), el cop militar argentí del 1976 el va obligar a exiliar-se a Mèxic, on ha viscut fins a la seva mort. Abandonar l'Argentina no va ser el pitjor: dos dels seus fills i la seva jove -embarassada de set mesos- van ser segrestats. "El Marcelo Ariel va ser assassinat d'un tret a la nuca i en van localitzar les restes l'any 1990. Vuit anys després vaig descobrir que la meva jove, María Claudia, havia estat traslladada a l'Uruguai, i que havia estat viva almenys fins que va donar a llum una nena. L'any 2000 vaig aconseguir trobar la meva néta Andrea!", exclamava el 2011. La filla, Nora Eva, va ser alliberada el 1977, però Gelman lamentava no haver sabut mai més res de la seva jove.

El combat per la memòria

Ja des de l'exili mexicà, Gelman va escriure alguns dels seus llibres més celebrats: el díptic Interrupciones (1986/1988), Carta a mi madre (1989) i Salarios del impío (1993). Autor de més d'una trentena de poemaris, l'últim dels quals va ser publicat fa uns mesos, Hoy, el prestigi internacional de Gelman va créixer a partir de premis com el Mondello (1980), el Boris Vian (1987) i el Nacional de poesia argentí (1997), i va arribar al punt més alt de reconeixement l'any 2007, quan se li va concedir el Cervantes. Quan va recollir el premi, el poeta va reivindicar la importància de la memòria històrica: "N'hi ha que es carreguen l'esforç de la memòria. Diuen que no cal remoure el passat, que no s'ha de tenir ulls a la nuca, que cal mirar cap endavant i no acarnissar-se a l'hora de tornar a obrir velles ferides. Estan perfectament equivocats. Les ferides encara no estan tancades. Bateguen en el subsòl de la societat com un càncer sense treva. L'única manera de tractar la malaltia és mitjançant la veritat. I la justícia. Només així es pot arribar a l'autèntic oblit". El fil que recorre tota la seva obra poètica és l'amor. Ell mateix ho recordava el 2011: "Quan tenia nou anys vaig escriure els primers poemes. Eren d'amor, evidentment: de quina altra cosa podia escriure? Encara ara parlo d'algú que, tot i el que ha viscut, continua estimant, obstinat".

Tres llibres fonamentals d'una llarga trajectòria

'Los poemas de S. West'

Durant la dècada dels 50, Gelman va formar part del grup Pan Duro, integrat per joves poetes comunistes que escrivien llibres compromesos i populars. A finals dels 60 va publicar Los poemas de Sidney West, en què feia veure que traduïa l'obra d'un autor nord-americà que mai no ha existit.

'Interrupciones I'

L'any 1980 el poeta reprendria la seva obra amb Si dulcemente. Sis anys després publicaria el primer volum d' Interrupciones. "El poeta no calla per culpa de l'estupor: ell és la matèria de la seva escriptura, la clivella on el seu silenci abeura", declarava després d'enllestir el segon volum, aparegut el 1988.

'El emperrado corazón...'

Els poemes d'El emperrado corazón amora (Tusquets, 2011) passegen per escenaris nocturns i s'enfronten amb l'essència del llenguatge sense ortopèdies retòriques ni pedanteries. Són serens i dignes. I encara tindrien continuació a Hoy, llibre de proses poètiques publicat el maig del 2013.