Editor i crític literariCrec que seria lícit i just dir que conec Francesc Vallverdú (1935-2014) des dels inicis de la meva biografia intel·lectual. Aquesta relació es va convertir en amistat quan vaig entrar a la direcció literària d’Edicions 62 i Península, entre 1988 i 1995. L’inici d’aquesta relació i amistat està, però, en la seva poesia, que sempre vaig considerar i considero com una de les més representatives del realisme històric. En aquest sentit la poesia de Vallverdú deixa una petja clara en una estètica poètica que s’inicia a finals dels 50, té el vèrtex central entre 1962 i 1964 i es desenvolupa fins entrada la dècada dels 70. Sobretot pel que fa al teatre. Tot i la cronologia històrica que es pugui establir, Vallverdú es va mantenir sempre fidel a una convicció estètica que no va canviar ni per acomodació als canvis estètics esdevinguts ni per cap necessitat interior. Va practicar i defensar la poesia segons el codi que ell va assumir i entendre. I probablement el millor que es pot fer és conèixer-lo segons el que ell mateix ens ha deixat escrit.
En una operació poètica que s’anunciava com a definitiva, l’any 2009 iniciava una nova col·lecció de poesia, La Fosca, a Lleonard Muntaner Editor, amb la publicació de Temps sense treva, on, a part de recollir tota la seva producció poètica, incorpora dos textos teòrics seus claus per entendre la seva posició estètica. Justament La Fosca, ja amb una trajectòria important, es presentava a la societat barcelonina el 19 de març d’enguany en una festa poètica a l’Horiginal. Esperàvem Vallverdú però no va arribar. Va ser el primer avís del diagnòstic de la malaltia, que em va ser confirmat amb un correu signat per ell i Carme Vilaginés.
Tot i les semblances i paral·lelismes, cap moviment és del tot homogeni. El realisme històric tampoc. I en aquesta diferència trobem la particularitat de Vallverdú perquè, contra una de les màximes acusacions al realisme, ell sempre va tenir cura de la forma: la preceptiva li era fonamental. Amb tot, lògicament, la seva obra té una evolució que porta d’uns primers ideològicament bel·ligerants i epigramàtics poemes-xoc, els de Com llances (1960) i Qui ulls ha (1962), a la pràctica del sonet a la primera secció de Leviatan i altres poemes (1984) -encreuament entre l’home social i l’home individual-, que, juntament amb la secció Dotze epigrames seguint Marcial, de Retorn a Bílbilis (1974) -contrast de l’època del poeta llatí amb la seva-, són els punts de màxima referència quan parlem de la seva poesia. Sense poder oblidar les seqüències, hereves de L’espill de Roig, de noves rimades esparses al llarg de la seva poesia, que configuren una crònica poètica, social i cultural del que va viure i ser testimoni des d’Edicions 62.
També en aquells anys, i quan la bibliografia era ben escassa, va iniciar i desenvolupar una àmplia tasca com a sociolingüista que es traduí en uns primers llibres com L’escriptor català i el problema de la llengua (1968), Dues llengües, dues funcions? (1970) i El fet lingüístic com a fet social (1973). Una tasca que consolidaria al llarg dels anys sent un dels fundadors del Grup Català de Sociolingüística o sent cap dels serveis lingüístics de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya en un moment en què la llengua havia de definir el seu estàndard en un mitjà públic com era la ràdio o la televisió.