Així parlà Pappano: fent vibrar el Palau de la Música

Els cicles simfònics al Palau de la Música acostumen a no deixar indiferent ningú. Però en el cas que ens ocupa, és a dir amb el concert de l’Orquestra Simfònica de Londres dirigida per Antonio Pappano, que el setembre del 2024 en serà titular, era impossible no sortir de l’edifici modernista sentint vibracions a tot drap per tots i cadascun dels racons del cos. I és que la lectura del poema simfònic Així parlà Zaratustra, de Richard Strauss, va ser vibrant, majestuosa, executada i dirigida amb una gran saviesa. Més enllà de la cèlebre fanfara inicial, de ressonàncies kubrickianes, la meravellosa peça del músic bavarès és ben poc prodigada, i això que conté autèntiques filigranes. Pappano aborda la peça amb cura d’orfebre i amb domini de la psicomotricitat fina a l’hora d’establir savis canvis sonors i dinàmics entre els molts moments cambrístics de l’obra i els episodis més grandiloqüents, amb inclusió de campanes i orgue.

Tot aquest devessall sonor, concebut des d’una incontestable erudició musical i amb una resposta sense fissures per part de totes i cadascuna de les seccions de l’orquestra, és el que va presidir igualment l’obra que obria el concert, O flower of fire, de la jove compositora britànica Hannah Kendall (1984). La peça, que es va estrenar el 10 d’octubre a Londres, és un devessall d’imaginació sonora i el mateix Pappano la defineix com a “percussiva, lírica i molt atmosfèrica”. Exacte. I cal un instrument virtuós, compacte i sòlid com l’orquestra britànica per defensar-la amb bons arguments. Així va ser.

La primera part es va cloure amb la Dansa macabra de Franz Liszt, paràfrasi que el compositor hongarès va escriure per a piano i orquestra a partir del cèlebre Dies irae gregorià. Al final de l’execució ens pensàvem que després de la interpretació d’Alice Sara Ott, que pateix esclerosi múltiple, l’instrument Steinway del Palau de la Música hauria de passar revisió del mecànic per la contundència amb què la pianista va abordar-la. Però el bis ofert per aquesta gran artista –la primera Gnossienne de Satie– va demostrar que el piano estava en perfectes condicions, i Ott va poder oferir una versió delicada i vaporosa de l’obra del compositor francès. Abans, la peça de Liszt havia comptat amb la complicitat entre solista, orquestra i director.