Joan Dausà: "Als exquisits potser no els interessem, però hi ha alguna cosa de veritat que és inapel·lable"

BarcelonaLa injecció d'autoestima que va significar omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona i el Palau de Vistalegre de Madrid és ben present al disc Immortals (Promo Arts Music, 2026), produït per Santos & Fluren. D'aquells reptes superats, i d'altres circumstàncies, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) en treu el material emocional d'una desena de cançons que estrenarà en directe el 25 d'abril al pavelló de Fontajau-Girona, dins del festival Strenes.

Immortal, dius...

— Moments immortals, que duren per sempre i que no moren, com els concerts al Sant Jordi i Vistalegre. Per això a la portada del disc estem jo i el públic. Intentem tornar a repetir moments així. És una declaració d'intencions, i és un disc pensat per als concerts.

És el disc amb el so més gran que has fet mai?

— Crec que sí. És un so molt més treballat que en altres discos. Normalment, els discos els feia en dues o tres tirades de deu dies a l'estudi, i amb aquest he estat més d'un any anant-hi cada mes uns dies, treballant cançó per cançó. Volíem donar-nos temps per provar sons diferents. Hem jugat i hem experimentat molt.

Jocs com ara el tractament de la veu d'Antonio Orozco i la teva a la cançó Immortals. I a Ho podríem intentar combines el piano, un detall electrònic, una mica d’autotune...

— L'Antonio i jo tenim dos colors de veu diferents, gairebé dos estils diferents. No m'ho pensava, però de sobte va ser increïble veure que la cançó no era tal com l'havia imaginat. I sobre el que comentes d’Ho podríem intentar, vaig estar provant cantar amb la veu més aguda, fer acords més treballats, que la lletra no fos tan previsible i a sobre posar-li aquesta cosa gèlida que et dona l'autotune. Em deien que l'autotune ja està passat de moda. Doncs potser és el moment d'agafar-lo com un recurs sonor només per a una cançó. Recordo el debat amb l'equip: "Joan, és que portar l'autotune a cada concert... ¿Vols dir que cal gastar-se 3.000 euros per una cançó?". Però és que per a aquella cançó val la pena. I hem comprat una targeta d’autotune i un ordinador per tirar aquesta cançó.

Vas repte a repte. Vas fer el Palau Sant Jordi, després Vistalegre. El 25 d'abril presentaràs el disc a Fontajau amb les 6.000 entrades venudes abans que sortís el disc, i després faràs una gira de festivals.

— Vull veure en quin horari ens col·loquen, perquè és veritat que, en la posició al cartell, tenim un pes. I una responsabilitat i un públic que no és 100% el nostre. Ja hem tocat al Cabró Rock i en altres festivals d'aquest tipus, però no en aquest lloc que genera tanta expectativa. És un dels reptes d'aquesta gira. També m'ha passat una cosa curiosa: després del Sant Jordi i Vistalegre m'he quedat en un lloc molt relaxat i tinc la sensació que el projecte ja està instal·lat i que podem fer el que ens vingui de gust. I com que em conec, buscaré coses que em sorprenguin. Per tant, mantindrem viva la flama.

Comences el disc amb Per una cançó, que sembla un homenatge a la música.

— És un homenatge a la força de la música, pels vincles, per les situacions inesperades... Hi ha una petita anècdota dins de la cançó que explica el que va passar al Palau Sant Jordi entre aquella parella que no es coneixia. N'estiro l'anècdota per dir que la música ens pot canviar la vida.

Com a espectador, has viscut concerts que han sigut més que concerts?

— No sé si ho he viscut gaire, això. Com que vinc del món del teatre, per a mi és més natural barrejar-ho tot. L'altre dia li deia a algú que m'encanta que la Rosalía estigui fent el confessionari en els concerts. Tots els que em criticaven perquè en els concerts feia el joc del jo mai mai o tallava una cançó perquè trucava al Barça, ¿què diuen ara de la Rosalía, que ha fotut un confessionari? El que jo faig sempre és un espectacle que inclou un concert, però és un espectacle. M'agrada que l'experiència sigui diferent.

Sobretot en el primer bloc del disc, parles molt de la música, com quan dius: "No saps com t'he trobat a faltar".

— Sí, la música i el públic. Fent aquestes cançons he estat visualitzant el públic, que és una cosa que no m'havia passat mai. Realment, aquells dos concerts em va marcar molt; van ser tant inesperats com enriquidors, i no per la quantitat de gent, ni pel repte històric, sinó per una qüestió d'energia: mira el que hem pogut fer junts! Això se m'ha quedat.

Vas compondre la cançó Els temps tornen a canviar després de veure la pel·lícula A complete unknown, sobre Bob Dylan. Normalment, abordes temàtiques més romàntiques que socials, i justament aquí la perspectiva de la lletra és més social i política. ¿És només per la influència de Dylan i la pel·lícula, o també perquè tenies la necessitat d'explicar que les coses estan molt fotudes?

— Fa vint anys, vaig escriure a Bob Geldof, que no em va respondre. Havia vist el [concert benèfic] Live Aid, i vaig dir: hem de fer un Live Aid a Catalunya. És el mateix Dausà que un dia va escriure a Lluís Llach dient-li per què no es feia un consell de savis per governar el país. Tampoc em va respondre, per cert. Sempre he tingut aquesta cosa hippy de pensar que es poden canviar les coses, perquè vinc del món de l'esplai, del món kumbaià. A Bob Geldof li demanava permís per fer el Little Live Aid a Catalunya, com el Live Aid, però més familiar. Sempre he mamat aquesta cosa de Bob Geldof, de Pete Seeger i de Bruce Springsteen fent aquelles Pete Seeger sessions... Tot això a mi m'ha flipat sempre.

I Bob Dylan?

— Sí, a Dylan l'he tingut com un referent. Quan vaig veure la pel·lícula amb Timothée Chalamet fent de Dylan, vaig sentir enveja d'aquella època, quan creien que podien transformar les coses. Ara que estem tots una mica més frustrats, m'agradaria tornar a viure aquella energia. La cançó Els temps tornen a canviar neix del desig que les coses puguin canviar i d'una reflexió: potser les coses no es canviaran amb les armes, ni amb el combat, ni plantant-nos despullats davant d'un tanc, però potser sí des de la consciència de viure la vida des d'una altra manera, entenent que potser acabarà la vida i ells es pensaran que han guanyat i nosaltres que hem perdut, però potser la sensació abans de morir serà que nosaltres hem aprofitat més bé la vida que ells. Des d'aquí és des d'on crec que poden tornar a canviar els temps.

És gairebé una versió de The times they are a-changin'.

— És un homenatge, I a més a més, la toco amb la guitarra i l'harmònica. Aquesta cançó la vaig escriure pensant en Ruben Wagensberg, Alguer Miquel i David Fernàndez. No em considero una persona activista, perquè no tinc ni el coneixement ni la credibilitat, però els dono suport amb el que calgui.

En el disc, després d'Els temps tornen a canviar hi ha De cor i de genolls, que és la cançó més rock.

— Quan la vaig tenir feta, pensava que la melodia podria ser de Marc Ros, de Sidonie. De De cor i de genolls en vam fer moltes versions. La vam treure a partir d'una cançó de Florence and the Machine. Remenant i remenant, reduint-ne el text i accelerant-la, perquè inicialment era una balada, de cop es va transformar en una cosa que vaig pensar: com mola demanar perdó així. Sense voler farem mal, i volent també, així que em sembla elegant i un signe de maduresa demanar perdó.

M'expliques No val la pena cridar?

— És una cançó de resignació. És una mica la segona part d’Els temps tornen a canviar. Vam treballar-ne molt la producció, perquè al principi, aquest inici més Nick Cave, més greu, ens espantava. El Fluren i el Santos hi apostaven molt i he acabat cantant-la una mica més xiuxiuejada, com si fos una cançó de bressol a la meva filla, per treure-li la foscor que tenia.

Parlaves abans del repte de no fer coses pensades només per a la teva gent. Sobretot als festivals, ¿quin públic creus que tindràs? Has de canviar tu per apropar-te a ells, o esperes que ells s'apropin a tu?

— He de ser jo qui m'apropi a ells. És una cosa que ja vaig treballar en la gira anterior en alguns festivals. Quan parlo puc aprofitar per anar-los enganxant i anar-los incorporant a l'espectacle. Però es tracta de no negar que hi ha molta gent allà que no et coneix, fins i tot gent que t'odia, o que no els interesses. És un repte, però no ens hem de tornar bojos intentant que l'espectacle sigui una festa, sinó que sigui potent. Per exemple, Caure no feia mal i Ho podríem intentar poden ser uns momentassos del concert sense que siguin una festa. Un concert no sempre ha de provocar que la gent canti i balli, també pot ser un moment d'impacte artístic.

Quina banda portaràs en la gira?

— Continuem amb Dídak Fernández (bateria), Fluren Ferrer (teclat i guitarra), Miquel Sospedra (baix) i Anaïs Vila (teclat i guitarra). 

Poc després del concert del Sant Jordi, Anaïs Vila va publicar Ara sempre (2024), un disc magnífic que segurament no va tenir la repercussió que mereixia.

— Hi penso molt, en com encertar el moment amb les cançons i el personatge. No n'hi ha prou amb el personatge i no n'hi ha prou amb les cançons. Això ho vaig veure a l'Institut del Teatre. Hi havia molt bons actors que no connectaven amb el públic, o al revés, gent que connectava i que potser no eren tan bons actors. En el cas de l'Anaïs, és trobar el moment, el to, que connectin amb tu pel seu moment vital... Són moltes coses. Dit al revés, quan penso com és que ens ha anat bé en aquest projecte, o perquè m'ha anat bé, penso que és això: de cop unes cançons connecten amb la gent des d'un personatge que s’obre de cor. Què tenim en comú amb Antonio Orozco? Veritat emocional, sobretot. T'agradarà l'estil o no, però som gent molt honesta. Als exquisits potser no els interessem, però hi ha alguna cosa de veritat que és inapel·lable, t'agradarà o no. I en els projectes s'ha de sumar aquesta veritat amb aquell moment d'encertar les cançons amb què la gent també se sent acompanyada, penso.