Crítica de música
Cultura  /  Música 25/11/2022

Un concert genuïnament vienès

Una nit de categoria al Palau de la Música amb la Simfònica de Viena dirigida per Omer Meir Wellber

2 min
El pianista Jan Lisiecki, i Omer Meir Wellber dirigint la Simfònica de Viena al Palau de la Música
  • Palau de la Música
  • 24 de novembre del 2022

Hi ha ciutats que estimen la música i que encarnen aquest amor en forma d’orquestres i conjunts que han acabat per ser referents en el món de la cultura. I Viena n'és una. Molt coneguda per la seva Filharmònica i per la formació fixa de la Staatsoper, compta igualment amb una Simfònica de prestigi que ja havia visitat Barcelona en més d’una ocasió. Ara ha estat el torn de la direcció d’Omer Meir Wellber, una de les batutes emergents més consolidades en el panorama internacional. Tot plegat amb un programa que no podia ser més vienès: Mozart i Mahler, oferts amb una sonoritat genuïna, inherent al que es respira a la capital austríaca.

El Concert núm. 21 KV 467 va comptar amb la destresa pianística de Jan Lisiecki, que va oferir un Mozart versàtil, volàtil i fantasiós. Sense amaneraments, però sense els embats de la filologia, el jove pianista va saber plasmar l’alegria encomanadissa de la peça, molt cèlebre pel segon moviment, en què va mostrar un domini absolut del fraseig i del treball d’accents amb bon ús del pedal.

El so sumptuós i untuós de l’orquestra feia presagiar una segona part de categoria i, efectivament, no va decebre. Esclar que la cosa comptava amb un contrast notable, amb un salt acrobàtic, perquè la Cinquena simfonia de Mahler és tota una altra galàxia. Omer Meir Wellber va integrar-se amb els músics acompanyant-los i guiant-los amb un gest de gran expressivitat i aconseguint un teixit sonor de generosa intensitat sonora i discursiva. Els impresentables espectadors amb mòbils van deixar sonar els respectius aparells en més d’una ocasió, però el paroxisme va arribar amb el que és el fragment més conegut de la simfonia (el viscontinià adagietto), fins al punt que el director va haver d’aturar la interpretació. En casos així, m’atreveixo a proposar que es demani que els infractors marxin de la sala, a la vista de tothom, amb reprovació pública inclosa. La mala educació no té fronteres. Per sort, la música reconcilia les ires provocades per tanta estultícia, especialment si s’interpreta amb tant d’amor i amb una sonoritat genuïna.

stats