La dimensió arcàdica de la flauta al Palau de la Música

Tota una estrella de la flauta com Emmanuel Pahud (deixeble de Jean-Pierre Rampal) al servei del primer concert –i, de fet, l’únic original escrit per a aquest instrument– de Mozart. El músic suís explora el discurs de la peça i se’l fa seu amb perfectes acabats, amb un admirable tractament cantabile del segon moviment gràcies a les frases ben lligades i amb una sensibilitat despullada d’amaneraments i sensibleries. Pur discurs mozartià, sense afectacions però sense escarafalls filològics que de vegades poden convertir les peces originals en quelcom irreconeixible. Ben agombolat per l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Stuttgart dirigida amb ofici per François-Xavier Roth, Pahud tancava la primera part del concert deixant el llistó ben alt.

La cosa havia començat amb una transparent lectura del Prélude à l’après-midi d’un faune de Claude Debussy, en què Roth va saber buscar i trobar les gammes, colors i irisacions de la partitura, gestada sobre un poema de Mallarmé i que el 1912 Vassily Nijinski convertiria en peça coreogràfica, heretada més tard per Rudolf Nuréiev. Més que una successió narrativa de gestos o de paisatges que legítimament hom podria projectar-se dins del seu cap, Roth va optar per una lectura corpòria i unitària, com un arc que començava amb les lliscants harmonies de l’inici i que acabava amb l’evocació arcàdica del final.

En canvi, Daphnis et Chloé demana una altra cosa, i a fe que Roth s’hi va esmerçar, partint del miniaturisme de ressonàncies vagament orientals que també pivoten sobre el ballet de Maurice Ravel. Treball per detalls, per frases ben cosides al servei d’un tapís de colors exquisidament servit, també gràcies al rendiment majúscul d’una orquestra formada per grans músics. Entre ells, tres esplèndids flautistes, a qui Roth va donar preeminència tímbrica, ni que fos per recordar que la flauta era l’absolut protagonista del concert. De nou, l’Arcàdia que serveix de fons als tres actes del ballet es va fer present en una segona part que va saber mantenir un evident i intel·ligent lligam amb la primera. D’això se’n diu fer bé les coses i saber-les transmetre, sempre servint la música i no pas els egos de qui puja a un escenari.