"A les Espanyes sempre diuen: «Loquillo, l'artista català nascut a Barcelona»"

Barcelona"Vaig tenir molta sort, perquè vaig caure damunt el llit després del concert. Si m'hagués passat a l'escenari...", recorda José María Sanz, Loquillo (Barcelona, 1960). Una arrítmia greu el va dur al quiròfan. "Havia arribat a les 147 pulsacions. Sort dels metges de la Universitat de Navarra", afegeix. És el primer que explica un cop assegut en una taula del restaurant Speakeasy de la cocteleria Dry Martini de Barcelona. Quan han de parlar amb la premsa, els artistes sovint intenten quedar en espais confortables que els transmetin caliu i seguretat emocional. Al Dry Martini li serveixen la beguda que vol sense demanar-la. "Vull que fem l'entrevista en català. Necessito parlar en català perquè on visc [el País Basc] no puc fer-ho –diu–. Quan vaig per les Espanyes i pel món, sempre diuen: «Loquillo, l'artista català nascut a Barcelona»".

Té ganes de parlar del disc Corazones legendarios (Warner, 2025) en què ha convidat una vintena d'artistes a cantar amb ell algunes de les cançons més representatives de la seva trajectòria. La selecció és prou heterogènia: Miguel Poveda, Ismael Serrano, Andrés Calamaro, Bunbury, Raphael, Manolo García, Miguel Ríos, Nacho Vegas, Ramoncín, Kutxi Romero (Marea), Dani Martín, Alaska, Leiva... També vol xerrar del concert que farà al Sant Jordi Club el 27 de desembre (21 h). La conversa, però, comença per la salut i la mort.

Un dels artistes que apareixen al disc és Jorge Ilegal, del grup Ilegales, que va morir per un càncer el 9 de desembre, un dia abans de la mort de Robe Iniesta, el líder d'Extremoduro. El vertigen generacional és inevitable. "És un cop molt dur. Tots dos representaven una manera d'entendre la vida. Eren uns personatges salvatges que feien de l'experiència personal tot. Si no vius és impossible explicar històries", assegura. Amb Jorge Ilegal hi tenia una amistat que venia de lluny. "Vam estar en la mateixa discogràfica i vam compartir de tot, barbaritats i també moments de molta grandesa personal", diu abans d'apaivagar l'emoció explicant algunes anècdotes mundanes. Una sobre soldats de plom. "El Jorge era un gran col·leccionista de miniatures, i em va aconseguir unes peces que em faltaven, uns soldats de la Guerra de la Independència. I també unes figures dels Thunderbirds", diu. L'altra anècdota il·lustra molt bé com es feien algunes coses a Barcelona: "Una vegada li van robar les guitarres perquè el Jorge havia aparcat el cotxe on no tocava. Em va trucar, i tot el submon de la ciutat es va posar a buscar-les. Les vam trobar".

Per cantar a l'àlbum, Loquillo va convocar artistes de diferents generacions i afiliacions estètiques. Hi ha companys de quinta, però també que són més grans i més joves. I cada col·laboració té alguna cosa a veure amb ell, directament o per influència. Per exemple, Manolo García, que canta Rompeolas. El Manolo i el Quimi [Portet] ens van donar la primera oportunitat a Loquillo y los Trogloditas. Ells havien creat una discogràfica independent, Discos Kriminales, i el 1983 vam entrar en un estudi i vam gravar la primera versió de Vaqueros del espacio. El disc no va sortir perquè el segell va haver de tancar, però amb aquell màster vaig anar a Madrid... Si no hagués sigut pel Manolo i el Quimi, no hi hauríem arribat", recorda. Per això convidar Manolo García és una manera d'agrair-li que un dia li va obrir "la porta de casa".

Un disc de Phil Ochs a El Corte Inglés

En el disc, a Miguel Poveda, a qui Loquillo considera "l'artista més important que hi ha en aquests moments a l'estat espanyol", li obre la porta de No volveré a ser joven, el poema de Jaime Gil de Biedma adaptat per Gabriel Sopeña. A Nacho Vegas el convida a La edad de oro, i aprofita la conversa per explicar el fil que uneix Loquillo amb el músic asturià. "El Nacho és molt fan de Phil Ochs, i jo soc el col·leccionista de Phil Ochs més important d'Espanya. El meu primer disc, Los tiempos están cambiando, es titula com la cançó de Bob Dylan, que també la versiono en el disc, però està dedicat a Phil Ochs. Quan tenia 13 o 14 anys, vaig veure la portada del disc I ain't marching anymore (1965), amb aquell paio assegut a terra. No sabia qui era Phil Ochs, però vaig robar el disc a El Corte Inglés. No acabava d'entendre les cançons, però em va fascinar", explica. Eren temps d'aprenentatges intuïtius, com quan va descobrir el poeta Dylan Thomas. "Pensava que era un músic, com Bob Dylan, i vaig anar a una botiga de discos... Finalment, em van dir que era un poeta gal·lès i vaig anar a una llibreria, però aleshores no hi havia res editat aquí, així que em van demanar un poemari a una editorial argentina", recorda.

Altres col·laboracions responen a la necessitat de Loquillo de connectar-se amb referents. És el que passa amb Raphael, que canta Voluntad de bien. "La connexió amb la cançó francesa i amb Jacques Brel és absoluta. En aquest sentit, l'únic que es pot comparar amb Rapahel és Ovidi Montllor. Aquesta col·laboració ha sigut un regal dels déus!", exclama.

No hi falta la connexió amb Barcelona, òbvia en temes com Cadillac solitario, interpretada amb Bunbury. "Soc l'artista que més cançons ha dedicat a la ciutat de Barcelona", insisteix. Tanmateix, en el disc no inclou Barcelona ciudad. "Hi ha dues cançons que em costa molt tocar en directe. Una és Un accidente de circulación, perquè quan l'acabàvem de fer va morir en un accident de trànsit Eduardo Benavente [del grup Parálisis Permanente], i porta malastrugança. I l'altra és Barcelona ciudad. La vaig compondre al port de Barcelona, al vaixell Castilla. Estava fent la mili i quan estava a punt de desembarcar per gaudir del permís, em van dir que tenia guàrdia i que no podia trepitjar la ciutat", diu recordant la frustració del moment.