Mor el músic Robe Iniesta, líder d'Extremoduro, als 63 anys

BarcelonaEl músic extremeny Robe Iniesta, líder del grup Extremoduro, ha mort aquest dimecres als 63 anys. Així ho ha informat la seva agència de representació en un comunicat en què no es detalla la causa de la mort. "Avui acomiadem l'últim gran filòsof, l'últim gran humanista i literat contemporani en llengua hispana, i el cantant les melodies del qual han aconseguit impactar generacions i generacions. Però per damunt de tot, avui acomiadem el mestre de mestres", diu el comunicat. Ara fa un any va patir una embòlia pulmonar que el va obligar a cancel·lar uns concerts de la gira del disc Se nos lleva el aire, un dels millors àlbums del 2023 segons l'ARA. Va ser el mateix disc que havia presentat davant de 23.000 persones al Parc del Fòrum en un concert pletòric que efectivament va demostrar que tant les cançons d'Extremoduro com les que va publicar al seu nom arribaven a un públic generacionalment divers. Roberto Iniesta Ojea, el Robe, nascut a Plasència el 16 de maig de 1962, connectava amb molta gent, i de quina manera.

Robe Iniesta era una poètica de veu aspra i rimes cantelludes estranyament tendres, rock d'altíssima temperatura emocional on de sobte apareixia un vers inflamat de procacitat. Era, de fet, un dels grans lletristes de l'amor, del desig que li rebenta el sexe a Prometeo, de l'amor més transparent i del més críptic, de l'enyor inconsolable de Salir i de l'amor com a aliment que va descriure a Nada que perder, la cançó monumental de l'últim disc al seu nom; una cançó que entre els riffs duríssim de la guitarra i el coixí del violí s'interpreta ara com el darrer autoretrat d'un artista extraordinari, segurament el més influent del rock en castellà, referent per a Estopa i Albert Pla, per exemple. "Extremoduro és el millor grup que ha existit", deia Albert Pla. "El Robe m'inspira perquè té seixanta anys i no li ha marxat la inspiració. Hi ha gent que ha fet cançons boníssimes, però s'ha assecat. I ell no", explicava David Muñoz, dels Estopa, que afegia: "L'altre dia gairebé ploro escoltant Nada que perder. El fill em deia: «Papa, que plores?» No, no. És una cançó que em flipa: «Volvería a mis adicciones si acaso fuera, si fuera necesario [...] Volvería a hacerlo por amor, si acaso fuera, si fuera necesario»".

La biografia musical de Robe Iniesta comença mentre treballa en el taller mecànic del pare. D'aquella època són els assajos en un local a prop de la catedral de Plasència sota la influència de Leño i Rory Gallagher. El primer concert el va fer el 1983 en un festival de grups nous en un camp de futbol, i en el repertori ja hi havia un parell de cançons pròpies; ell tocava la guitarra. Sota el nom de Dosis Letal, enregistren una maqueta i al cap de poc temps Iniesta decideix que també en serà el vocalista. Prendre decisions i canviar els músics de la banda serà una constant en aquella època. Finalment, el 1987 neix Extremoduro.

Tanmateix, encara van haver de passar un parell anys abans de la publicació de la maqueta Rock transgresivo (1989), que incloïa Jesucristo García, que seria una de les peces més populars del cançoner de Robe Iniesta. La cançó remena retalls autobiogràfics amb estrofes que mostren un talent líric especial per combinar l'amor desesperat ("Vomité mi alma en cada verso que te di"), la culpa ("Desquicié tu vida por ponerla junto a mí"), l'addicció ("Por conocer a cuántos se margina, un día me vi metido en la heroína") i el sarcasme fatalista ("Resucité al tercer día en el psiquiátrico. Absurdo invento"). Jesucristo García és la cançó a partir de la qual creix el culte a Extromoduro, la cançó que marca l'estil d'Iniesta i que més endavant li permetrà assolir cims del rock en castellà com els discos Agila (1996) i La ley innata (2008), tots dos d'Extremoduro, o Destrozares, canciones para el final de los tiempos (2016) i Se nos lleva el aire (2023), de Robe Iniesta.

Els Extremoduro dels primers anys fan forat en bars on la policia busca drogues a les butxaques i antecedents en el DNI, però també entre una joventut menys marginal que tot just sortia de l'adolescència i trobava en aquelles cançons el que no sonava en les emissores comercials de ràdio. Com havia passat amb el punk-rock basc dels vuitanta, el rock transgressor s'escampava pel boca-orella sobretot en els barris populars.

El caràcter d'Iniesta i les addiccions narcòtiques no facilitàvem els tractes amb la indústria musical, tot i que la productivitat del grup va ser prou alta. La projecció de la banda va fer un canvi d'escala arran del fitxatge per Warner i la publicació dels àlbums Deltoya (1991) i ¿Dónde están mis amigos? (1993). Però el punt d'inflexió artístic va arribar amb Pedrá (1995) i Agila (1996) i la incorporació com a productor i guitarrista d'Iñaki Uoho Antón, que venia del grup basc Platero y Tú. Tal com recordava Antón, el mateix Iniesta es va adonar de seguida que el tàndem funcionaria. "Vam començar a treballar en cançons cap al 1993. I amb Pedrá vam veure que entre el Robe i jo saltaven espurnes i passaven coses. Després em va demanar que l'ajudés a arranjar el Rock transgresivo i de seguida ens vam ficar amb Agila", deia Antón. Tots dos van saber endreçar el caos sense perdre la rotunditat, ni la sonora ni la poètica.

Iniesta i Antón van enriquir l'univers musical de les cançons. Per exemple, amb arranjaments corda Canciones prohibidas (1998) i sobretot Yo, minoría absoluta (2002), i amb la incorporació del violí com a element gairebé estructural a La ley innata (2008) i Material defectuoso (2011), un violí que tocava Ara Malikian. A finals dels anys noranta, instal·lat com a referent indiscutible, Iniesta va trobar un espai de confiança per fer volar els coloms de l'ambició en treballs conceptuals i composicions cada vegada més complexes que, tanmateix, no perdien l'essència d'Extremoduro. Va arribar un moment que Iniesta va començar a publicar discos al marge del grup, però tal com passava en els concerts, era difícil saber on acabava Extremoduro i començava el Robe. Al cap i a la fi, tot duia la marca del músic extremeny, un dels més grans del rock en castellà.