"Extremoduro és un grup amb molt contingut social, fins i tot diria que filosòfic"

BARCELONAEl guitarrista basc Iñaki Antón, 'Uoho', fa més de vint anys que treballa amb Roberto Iniesta a Extremoduro, un dels grups amb més poder de convocatòria del rock espanyol. Aquest estiu estan ficats en la gira del disc 'Para todos los públicos', que acabarà al novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona.

Com va la gira?

De moment ha superat les nostres expectatives. Està venint molta gent a veure'ns i nosaltres ens sentim molt bé tocant, potser millor que mai.

En la vostra web

Per a nosaltres sempre ha sigut molt important. La normes d'aforament fa molts anys ja que les teníem en menys persones per metre quadrat del que indicava la llei. El que passa és que en altres gires treballàvem amb cases de contractació que feien les coses de manera que no sempre era transparent i no ho podies controlar, però en aquesta gira ho estem controlant nosaltres més directament, i encara que treballem amb diferents promotors podem oferir el que sempre hem volgut: respectar i tenir cura de la gent que es molesta a venir a veure'ns.

¿Això que expliques té a veure amb la filosofia d'Extremoduro, un grup que ha crescut gràcies al públic i al marge dels grans mitjans de comunicació?

La gent que escolta la nostra música i que ens ve a veure és la que ha fet que per a nosaltres això sigui la nostra professió. Per tant, quan hem de donar explicacions o creiem que cal dir alguna cosa, ho diem a la gent des de la pàgina web. No tenim tant tracte amb la premsa com amb el públic directament, i mirem de cuidar-lo. No ens agrada quan passen coses com el concert que vam fer l'any 2012 a Barcelona [al Parc del Fòrum]. Hi van ficar un munt de gent i nosaltres ens vam sentir molt malament després. Coses com aquesta són les que fan que fugim de les cases de contractació i que vulguem gestionar més directament els concerts perquè no hi hagi massificacions.

Després de més de vint anys de trajectòria heu aconseguit tenir un públic molt divers. ¿Això també us fa pensar els concerts com un espai on pugui conviure gent de 50 anys i de 15?

Sí, sobretot intentem que tothom estigui còmode. Aquest any estem veient en les primeres files gent més jove del que estàvem acostumats. Intentem tenir una gent de seguretat que ajudi, que doni aigua a la noia que porta tres o quatre hores plantada allà davant. Qui vulgui ballar en un concert nostre ha de poder ballar i saltar, i qui vulgui estar tranquil ha de poder estar tranquil. La cosa és que sigui una nit perquè tothom en gaudeixi, del concert. I fem el que podem.

Quin disc d'Extremoduro recomanaries a aquest públic de 15 anys que us comença a seguir?

Una bona manera de començar seria el recopilatori. També podria començar amb 'Agila', amb 'Yo, minoría absoluta' o amb aquest últim. Aquest any hi ha molta gent jove en els concerts, i això ens ha anat molt bé. És un indicatiu que estem vius, que no vivim de les rendes, que el que fem pot arribar a gent nova. És com si estiguéssim començant de nou, i això sí que ens agrada molt.

Quan vas adonar-te que podies funcionar com un tàndem creatiu amb el Roberto Iniesta?

Jo crec que ell va adonar-se'n abans. Nosaltres vam començar a treballar amb cançons cap al 1993. I amb el disc 'Pedrá' vam veure que entre el Robe i jo saltaven espurnes i passaven coses. Després em va demanar que l'ajudés a arranjar el 'Rock transgresivo' i de seguida ens vam ficar amb 'Agila'. Ha sigut una cosa progressiva, natural.

En l'últim disc, ¿la manera de compondre és molt semblant a la de l'època d''Agila' o ha canviat molt el sistema de treballar?

Quan preparàvem 'Agila' ens tancàvem en un local d'assaig i teníem un petit quatre pistes amb cinta de casset en què fèiem cosetes, proves. Després a l'estudi calia treballar més intensament. Ara els mitjans de preproducció són molt millors i arribem a l'estudi sabent exactament què volem. Ara dediquem més temps a la preproducció que a l'enregistrament a l'estudi.

Què sents quan reconeixes un 'riff' de guitarra teu tocat per altres grups?

Alguna vegada m'ha passat, i em resulta curiós. Hi ha vegades que em diverteix reconèixer coses i hi ha vegades que veig que ho han fet tan descaradament que m'avorreix.

El disc 'Para todo los públicos' hi ha cançó que sona molt diferent a la resta, 'Poema sobrecogido', que fins i tot té un aire a l''Omega' de Morente i Lagartija Nick.

Ens va semblar que aquesta cançó, amb aquests experiments, hi entrava molt bé, en aquest disc. En directe has de adaptar-te als instrumentistas i a allò que tens a sobre de l'escenari, però quan estàs creant jo crec que cal ser lliure per fer qualsevol cosa que se't passi pel cap.

En el disc hi torna a col·laborar el violinista Ara Malikian, que ve de la clàssica.

Sí, és com fer servir un Ferrari per anar a una costellada [riu]. La primera vegada que vam posar un quartet de corda en una cançó va ser al disc 'Canciones prohibidas', del 1998. Les cordes sempre donen problemes d'afinació, i un quartet de corda té la seva complicació a l'hora de l'enregistrament. Vam passar per diversos quartets fins que vam conèixer l'Ara Malikian a l'època de 'La ley innata' (2008). Treballar amb ell va ser un plaer, tot sonava molt bé i ens hi enteníem mol bé. Vam repetir a 'Material defectuoso' (2011) i en el nou disc, tot i que hi ha poques cordes, hi hem tornat a col·laborar.

De tota manera, en directe no porteu quartet de corda.

No. En directe som els quatre del grup i dos músics més, entre els quals hi ha un teclista. Potser algun dia ens ho plantejarem, però encara no.

¿Has entès sempre les lletres que escriu el Roberto?

Bé, intento entendre-les. Les seves lletres són obertes. Quan està fent una cançó m'explica coses, m'ajuda a entendre coses. I hi ha coses que està molt bé entendre-les, perquè la lletra i la música han d'anar de la mà, la música ha de explicar alguna cosa del que explica la cançó.

En tots aquests anys, ¿heu notat si algú us ha volgut utilitzar políticament?

Extremoduro és un grup amb molt contingut social, fins i tot diria que filosòfic. No ens interessa la política, no n'hem parlat a les cançons. Quan alguna vegada algú amb afinitats polítiques ha intentat utilitzar-nos, n'hem fugit. A mi personalment la política no m'interessa, m'avorreix molt. Prefereixo pensar en coses socials, filosòfiques, en la manera de viure de la gent, de viure entre nosaltres. Es tracta de respectar-nos els uns als altres, i això és sociologia, no política.

L'èxit i el fet de poder viure del grup us ha distanciat del dia a dia de l'entorn social on vau néixer?

En el meu cas, tinc una casa més gran que quan vivia al barri de Zabala, a Bilbao. Ara visc en un poble, Muxika, a Biscaia, però segueixo tenint els mateixos amics i anant als mateixos llocs a prendre alguna cosa. A mi el que els diners m'han donat, a més de tranquil·litat, és més mitjans per treballar, per fer música. Abans havies de buscar-te la vida amb una guitarra i un quatre pistes, i ara tenim tots els mitjans que necessitem. Però en el dia a dia segueixo vivint com abans, i vull que sigui així. Vull anar a qualsevol bar i a qualsevol botiga tranquil·lament, i passejar pel mateix barri igual que sempre. El principal motiu perquè me n'anés a viure a un poble van ser els veïns. Sóc músic i en un pis sempre molestes, no pots tocar de nit... Quan vaig començar a tenir possibilitats econòmiques per canviar, l'únic que vaig buscar va ser un lloc on no molestés els veïns. El vaig trobar i aquí segueixo. Puc fer tot el soroll que vulgui perquè no molesto ningú.