Un Everest musical

Hi ha obres que, com deia Riccardo Muti en relació amb la Missa solemnis de Beethoven, quan s’interpreten suposen per a l’artista que les aborda ascendir a un Everest musical. És el que passa, per exemple, amb els dos llibres d’El clave ben temperat o amb els catorze contrapunts que integren L’art de la fuga de Johann Sebastian Bach. Ambdues són obres enciclopèdiques, que compendien la grandesa del compositor, la seva ètica i la seva estètica, a més de la seva ciència musical. Potser a causa d’aquesta concepció tan tècnica –no exempta de sensibilitat–, que les converteix en peces austeres i ascètiques (inherents, d’altra banda, al luteranisme insubornable de Bach), es programen poc. En conseqüència, poder-les escoltar senceres en directe suposa un privilegi per a l’espectador.

Cal dir, a més, que la tarda vespre de dijous el Petit Palau va oferir una d’aquelles imatges que fan goig i que resulten ben rares en aquest espai adjacent a la sala modernista del Palau de la Música: estava pràcticament ple. I no va sonar cap mòbil (lloances siguin elevades als recintes sense cobertura!) i la poca tos va fer acte de presència de manera continguda i educada, i tan sols quan Kenneth Weiss s’eixugava la suor entre fuga i fuga.

El cert és que el clavecinista nord-americà va desplegar un virtuosisme indiscutible, però que també deixava veure una refinada sensibilitat, si bé L’art de la fuga –per les raons que esgrimíem més amunt– no busca l’expressió dramàtica, sinó exhibir la destresa de Bach en el contrapunt i en el diàleg entre temes i contratemes, així com l’originalitat de les fugues. Tanmateix, s’endevinava a mans de Weiss un accent expressiu i de mesurada contenció emocional en l’exposició de les cèlebres quatre notes del darrer cànon en contrapunt (si bemoll, la, do i si natural) i que simbolitzen, com és prou sabut, les quatre lletres del cognom B-A-C-H.

Les variacions al final del concert van suposar un fermall d’or al cicle Palau Bach. S’havia generat un clima intimista (amb espectadors disposats al voltant del clavicèmbal) que el públic va saber agrair. I Weiss va tenir el detall d’assenyalar la partitura, a la qual cal aplaudir sense discussió.