Love of Lesbian i 'trikinis' Jan Laporca al Cruïlla

BarcelonaLa tercera jornada del Cruïlla al Parc del Fòrum va començar aquest divendres amb una xafogor típicament barcelonina. "Heu de dir als guiris que la paraula és xa-fo-gor", recordarà després Santi Balmes en el concert de Love of Lesbian. Abans, rituals xamànics i la desbordant energia fanfàrria d’El diablo i la bruja van obrir l’actuació d’Africa Express, una torrentada de ritmes mexicans i africans. Els primers d’acord amb el material del disc Bahidorá (2024). Els africans, perquè són el fil fundacional del projecte impulsat pel britànic Damon Albarn, el líder de Blur, el 2007 al veure la poca representació dels músics africans en alguns festivals occidentals. La proposta és un diàleg constant entre músics de procedències diverses, ara també de l’Amèrica Central, i amb Albarn ocupant un espai discret a l’escenari Occident darrere els teclats, i amb aparicions estel·lars com la del malià Baba Sissoko i la mexicana Luisa Almaguer. L’impacte sovint depèn del solista, però en conjunt funciona com exultant màquina de ritmes i sonoritats refrescants perquè desafien els patrons hegemònics als festivals, i per l'emoció dels moments més recollits, com les incursions en el blues tuareg d’Imarhan, el duo bolerístic entre Albarn i Almaguer i el fascinant trànsit rítmic d’Adiós amigos, col·lisió de sonoritats mexicanes i de l’Àfrica occidental amarada pels violins de la nord-americana Joan as a Police Woman i la mexicana Bruja de Texcoco.

Passejar entre escenaris del Cruïlla implica topar amb espais dels patrocinadors, als quals el festival ha agraït la col·laboració en aquests quinze anys d’història. Hi ha tot d’elements extramusicals habituals en altres esdeveniments, però també expressions de cultura popular que el Cruïlla sempre ha defensat, com els castells. Divendres el protagonisme a mitja tarda va ser per a la Colla Jove de Barcelona, de Sant Andreu, que van descarregar un 4 de 6 amb pilar. També hi ha un Dibumaton (un senyor que fa minicaricatures) i una àmplia oferta gastronòmica que inclou bunyols de bacallà amb romesco (9,50 euros), trikinis Rigoberta Trufini i Jan Laporca (9,50 euros) i hamburguesa vegetariana (12 euros). Fins i tot hi ha un “espai tranquil”, un raconet amb gandules i coixins pensat per a “qualsevol persona que se senti sobreestimulada, saturada o aclaparada” i “especialment dissenyat per a persones neurodivergents, però obert a tothom qui necessiti una pausa”. L’únic brogit que hi arriba és la veu dels còmics de l’escenari de comèdia i la remor dels concerts al Vueling, com el de Ben Harper.

"Netanyahu cabró"

Quan el músic nord-americà duia un quart d’hora repartint l’habitual blues-rock, molta gent s’apropava amb calma a l’escenari principal, l’Estrella Damm, reservat a les 20.30 h per a Love of Lesbian. La bona sintonia de la banda amb el Cruïlla ha desembocat en dos concerts, un divendres i l’altre dissabte. El primer, convencional, dins de la gira del disc Ejército de salvación (2024). El segon, amb tot de col·laboracions. El de divendres va començar amb Santi Balmes interpretant la balada in crescendo que dona títol a l’últim disc. “Cantem com si s'hagués d'acabar el món”, va exclamar abans de fer Noches reversibles i després de lamentar la imprevisibilitat homicida d’alguns governants. No en va citar cap, però no era difícil pensar en Donald Trump. Només duien tres temes i el públic ja estava advertint que cantarien totes les cançons i tots els lo-lo-lo-los. En aquest context favorable s’accepta que facin Contradicción amb la veu enregistrada de Rigoberta Bandini i la seva imatge projectada en la pantalla del fons de l’escenari. En canvi, per fer ¿Qué vas a saber?, que en disc canta amb Eva Amaral, va demanar que fossis els espectadors qui assumissin la part de la cantant saragossana. En realitat, van cantar totes les parts. 

No tot el concert manté la mateixa intensitat; de fet, moltes cançons comencen discretes i conviden a comentar trivialitats amb una cervesa a la mà i, de sobte, enfilen al territori dels acords èpics. És la marca del diable que porta tatuat un grup que viu també d'una familiaritat melòdica que fa que passi coll avall la poètica singular de Balmes, això sí, un frontman sempre generós amb el públic, com quan va baixar de l’escenari per cantar La hermandad entre la gentada. Bany de multitud sense por al contacte, suor contra suor en la xafogor del Fòrum.

L’actuació, esquitxada de peces de l’últim disc, va caminar cap al repertori més popular, el de cançons com 1999, que Balmes va recordar que van tocar al Cruïlla el 2010, i Belice (amb l’alè nocturn dels teclats), després de la qual Balmes va etzibar: “Si voleu que continuem, heu de dir: «Netanyahu cabró»”. I van continuar amb Allí donde solíamos gritar.

Ja cap al final, després de tenir paraules de condol per a la família i els amics de Toni Cruz i abans de l'apoteosi habitual de Club de fans de John Boy, Balmes va constatar que entre les primeres files hi havia fans de Thirty Seconds to Mars, el grup de l’actor Jared Leto que actuava a les 23.20 h al mateix escenari. Llavors va demanar: “Què té Jared Leto que no tingui jo?” “Vint denúncies”, va replicar el guitarrista Julián Saldarriaga recordant que unes dones han denunciat Leto per abusos sexuals. 

Thirty Seconds to Mars: flames i xou d'estrella de Hollywood

Jared Leto va aparèixer a l'escenari disparant flames, amb ulleres fosques i el posat de les estrelles del rock (o del cinema) que miren l'horitzó fins i tot quan parlen de tu a tu. Tot i defensar la proposta d'un grup, la disposició escènica de Thirty Seconds to Mars és la d'un solista narcisista. A l'esquerra de l'immens escenari hi havia el seu germà, el bateria Shannon Leto, i a la dreta i més aviat cap al fons, el guitarrista Stevie Aiello. Tota la resta era el domini de Jared Leto, que va sortir amb l'ímpetu de cançons com Up in the air i Walk on water, rock alternatiu amb bases pregravades i veus duplicades per tocar amb el volum a l'11 i propulsat per tornades que acabem amb "oh-oh-ohs".

El públic hi va participar amb ganes, en aquest inici que presagiava un concert poderós. Però els germans Leto no juguen prou bé amb les dinàmiques, i de seguida van arribar les pauses i les davallades de tensió musical. A canvi, l'actor que va interpretar el Joker a l'Esquadró suïcida aprofita el carisma hollywoodià per prendre decisions com ara assenyalar alguns espectadors perquè pugin a l'escenari a viure la cançó Rescue me. Al final del xou va repetir l'operació, però amb una cinquantena d'espectadors que va mantenir en un racó de l'escenari envoltats de personal de seguretat. Feia la sensació que estaven en un corral sense cap possibilitat de fer res que no fos immortalitzar la humiliació amb el mòbil. Només un home va escapar del control. Vestit amb una samarreta de Motörhead, va obtenir el permís de Leto per alliberar una dona a qui tot seguit, i amb un genoll a terra, va demanar matrimoni.

En el concert Thirty Seconds to Mars es va repetir el que passa sovint en molts festivals, que, a mesura que t'allunyes de les primeres files, l'interès del públic decau com les accions d'una empresa sense futur. I com més enrere vas, més protagonisme agafen les converses de la gent. Al Cruïlla el públic és molt xerraire, sí, però també sap mantenir el silenci quan els artistes pessiguen de debò, que és el que va aconseguir el nord-americà Leon Bridges a l'escenari Vueling. La seva arma: soul d'ànima blues i amb excursions funk que connecten amb seixanta anys d'història de la música afroamericana. Hi ha alguna cosa retro en l'estètica, també en la musical, però el cantant texà defensa la proposta amb una elegància i una profunditat emocional que va captivar el públic que havia girat l'esquena a la pirotècnia dels germans Leto.