Mor Toni Cruz, membre de La Trinca i peça clau de la televisió catalana

BarcelonaVeu de tenor, els seus àlbums es van vendre més a les benzineres en format casset que a les botigues d’audiòfils. No va semblar importar-li: durant més de cinquanta anys va tenir olfacte i orgull de saber connectar amb el públic massiu al marge de la crítica, fos com a integrant del trio humorístic La Trinca, fos com a creador de programes d’èxit però controvertits com Crónicas marcianas. El talent de Toni Cruz s’ha apagat amb 78 anys. El 14 de juliol hauria fet 79 anys. El seu amic i company Josep Maria Mainat ha rebut la notícia de la mort quan es trobava de viatge a Atenes, Grècia, i aquesta tarda mirava de trobar un vol que li permetés tornar com més aviat millor a Barcelona, segons ha explicat a TV3.

Nascut a Girona l’any 1946, es va traslladar d’adolescent a Canet de Mar i, per baixar a Barcelona, solia agafar el mateix tren que un altre jove inquiet: Josep Maria Mainat. D’aquelles anades i vingudes surt la idea de crear un grup musical. Però abans de formar el trio que els convertirà en paisatge sonor de dues dècades, hi ha algunes provatures, com les del quintet The Víkings, amb un repertori convencional de tangos, boleros i txa-txa-txas que, de tant en tant, salpebraven amb algun tema propi que unia folklore i humor irreverent amb crítica social. El baixista d’aquell combo era Miquel Àngel Pasqual i tots tres van provar fortuna amb un nou grup.

El trampolí, com a tants altres grups i solistes, els el posa Salvador Escamilla. Mainat és oient del seu cèlebre programa de ràdio i s’adona que per actuar-hi no cal tenir disc publicat. Dit i fet, aconsegueixen una actuació. I diu la llegenda que és just el dia abans que decideixen canviar de nom, per passar a dir-se La Trinca. Es converteixen en habituals al programa i el locutor els posa en contacte amb el responsable d’Edigsa, que els ofereix el seu primer contracte discogràfic. El resultat és un primer àlbum, titulat La Trinca, que ja és un èxit d’audiència, per bé que la crítica se’ls mira des de certa distància i els despatxa com a poc més que una poca-soltada, en un temps en què el compromís polític s’expressa sovint amb l’aire comprensiblement sorrut de la cançó protesta.

Al llarg de dues dècades editen discos que deixaran clàssics de l’humor musical com El baró de Bidet, No ve d’un pam o Coses de l’idioma. I introduiran un element essencial que serà alhora llavor de la seva posterior tasca al món de l’audiovisual: una concepció teatral dels seus espectacles, que no seran simples recitals. També molt aviat comencen a actuar per a la televisió: el primer especial d’una hora a TVE data del 1972. Amb tot, el primer programa propi arriba el 1986 a TV3, amb No passa res, que combinava una entrevista informal amb cançons i esquetxos.

Paradoxalment, allò seria el principi del final per a La Trinca. La feina televisiva és tan absorbent que deixen de fer les gires teatrals i també discos. El trio té una nova joguina entre mans: la productora Gestmusic, creada el 1987, que és també l’any del seu últim disc d’estudi, Marro! Amb aquesta nova empresa faran els programes posteriors, com Guaita què fan ara, també a TV3, o els de La 1, com Tariro, tariro. La marxa de Miquel Àngel Pasqual l’any 1990 i la venda de les seves participacions de Gestmusic al grup holandès Endemol posen punt final al triumvirat.

A la cerca del format de formats

Cruz centra en aquesta etapa tots els seus esforços a la productora. El seu primer gran èxit sense ser davant les càmeres és Crónicas marcianas, presentat per Xavier Sardà. El programa revoluciona la televisió nocturna i obté uns registres d’audiència inaudits, però a mesura que avancen les temporades el caràcter transgressor del principi va cedint a altres segments més controvertits i aquell xou marcià acaba sent titllat sovint de televisió porqueria, tot i que Cruz, Mainat i Sardà sempre han rebutjat aquell apel·latiu.

Hi ha un altre moment històric televisiu menys polaritzant. A mitjans dels 90, en una trobada amb Jon de Mol, el fundador d’Endemol, Cruz escolta astorat com aquest li explica el format que porta entre mans: tancar una colla de participants en una casa enmig del no res i filmar-los tot el dia. "És boig", pensen ell i Mainat, en el camí de tornada. Però resulta que aquella és la llavor de Gran Hermano, que es converteix en un fenomen mundial. I comencen a cavil·lar: ¿i si apliquessin aquell principi, però en comptes de no fer-los fotre brot, s’agafés uns cantants amateurs, se’ls posés en forma, se’ls donés formació i se’ls convertís en cantants comme il faut? ¿I si, a sobre, es llancessin setmanalment les seves versions gravades a les gales? Havia nascut Operación Triunfo, un format que acabarien exportant a dotzenes i dotzenes de països. De nou, també la crítica posa el crit al cel per l’impacte d’aquell format i per com eclipsa els cantants de debò, però els productors recordaran que mai s’havien venut tants discos com aleshores i, al final, el nombre d’artistes que han sorgit d’aquella acadèmia televisiva i omplen escenaris no és menyspreable.

El 1995, Cruz i Mainat decideixen integrar Gestmusic dins d’Endemol, però segueixen dirigint la companyia fins al 2011, i deixaran una tirallonga de programes d’èxit (Lluvia de estrellas, Alta tensión, Parodia Nacional, No te rías que es peor, Força Barça, Esos locos bajitos, Si l’encerto l’endevino o Amor a primera vista) i un paraigua enorme: la gestió dels drets d’autor d’Operación Triunfo, que seguiran monetitzant cada cop que es ven el format a un nou país. Els darrers anys també va estar vinculat al Barça exercint de consultor extern pel projecte Barça Studios, que va acabar desembocant en Barça One, la plataforma de continguts audiovisuals gratuïts del club esportiu. L’última etapa de Cruz serà a la productora independent Reset TV, un projecte més modest, amb el seu company d’armes etern, Josep Maria Mainat. Tots dos es fan construir una taula d’un disseny especial que els permet treballar junts i separats al mateix temps, segons convingui. Una taula que, avui, dècades després d’aquells viatges en Renfe entre Canet i Barcelona, és la imatge del dol per Toni Cruz amb la seva inaudita asimetria.