La 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic ha tingut 1.257 professionals acreditats, una de les xifres més altes de la història de la fira: el 72% de Catalunya, el 18% de l'estat espanyol i el 10% de països com França, Itàlia, Portugal, Alemanya, Andorra, Argentina, Colòmbia, Equador, els Països Baixos, Hongria, Islàndia, Mèxic, el Marroc, el Paraguai, el Regne Unit, Turquia, els Estats Units i la Xina. En aquesta part professional, ha sigut un encert consolidar la Jazz Cava per al jazz i l'electrònica. En canvi, encara cal solucionar l'escenari de la carpa a l'exterior de l'Atlàntida. La nova direcció l'ha obert i hi ha integrat les barres de begudes i menjar per fer-la més accessible, però continua sent molt incòmoda per als músics quan el públic està més pendent del mam, la teca i la xerrera que de l'escenari.
Tot és més emocionant i més divertit amb Maria Arnal i La Ludwig Band
El Mercat de Música Viva de Vic s'omple d'entusiasme i un altíssim nivell artístic
BarcelonaTres concerts de La Ludwing Band. Tres. Un emotiu final d'actuació de Maria Arnal, i amb el públic bocabadat amb les coreografies de les ballarines de La Veronal. La sentida intimitat d'Edna Bravo davant un retaule barroc. Una gentada veient com Ouineta cantava enfilada en un poltre de gimnàs en la gran nit del pop queer al Sucre. L'escriptor Tuli Márquez fent de rapsode en un musical anarcosindicalista i cridant "la revolució serà nostra o no serà, serà de Gaza o no serà". Biznaga descarregant punk-rock impecable i feroç davant de la catedral. El romanticisme de Marco Mezquida i Lina. La profunditat poètica del folk de la cantautora asturiana Lorena Álvarez... I sobretot una ciutat lliurada a la música, donant sentit a la música, fent que la música sigui important per pensar, per riure, per ballar, per meravellar-se. Tot això i molt més forma part de la 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic que acabarà aquest diumenge amb un concert de Mishima.
Els nous directors del Mercat, Jordi Casadesús, Rubèn Pujol i Joan Rial, han començat la nova etapa aprofitant la consistència que havia consolidat l'equip anterior comandat per Marc Lloret i Oriol Roca, especialment en la part professional. A partir d'aquí han proposat algun canvi. El més reeixit de tots: obrir dos escenaris i atorgar la centralitat a l'eix format per la plaça Major i la plaça de la Catedral. Va ser en aquests dos espais on divendres es van viure tres concerts espectaculars, cadascun amb arguments artístics propis, però tots amb el mateix respecte pel públic.
Maria Arnal tenia un repte més important del que semblava. No era la primera vegada que l'artista badalonina actuava al Mercat, però sí la primera que ho feia a la plaça Major; és a dir, havent de guanyar-se un públic molt heterogeni entre el qual els fans segurament no eren la majoria. A més a més, amb la complicació afegida de fer un concert dedicat exclusivament a un disc, Ama, que no s'ha publicat. Si fa no fa, va fer el mateix espectacle que al Sónar (i en tres concerts més des del juny), amb cinc ballarines i un desplegament vocal i coreogràfic que no té res a veure amb els codis més habituals en l'anomenada música urbana. I ben aviat va tenir la plaça hipnotitzada, sobretot les espectadores més joves, bocabadades davant el pop ballable d'aquesta exploradora de sonoritats i emocions que persegueix la bellesa en tot el que fa. El concert va confirmar la naturalesa de hit de cançons com Que me quiten i Esquinitas, i la potència rave de Tic toc. Cal destacar també el sentiment que hi va posar a la cançó de bressol Xiqueta meua, una peça que adquiria una altra dimensió si es mirava l'enorme bandera palestina que penjava de la façana d'un edifici de la plaça. Però el més impactant va ser el bis, fora del guió de l'espectacle. "Vull dedicar al Marc Lloret una cançó que li agradava molt", va dir. I va cantar A la vida, d'Ovidi Montllor, honrant la memòria de l'exdirector del Mercat i fundador de Mishima mort a principis d'any. Per tot plegat, un dels concerts més importants de Maria Arnal.
Conquerir el públic des del primer riff va ser el que va fer Biznaga, un dels millors grups de punk-rock de l'estat, una condició refermada amb el disc ¡Ahora! i cançons com El entusiasmo i Indignación política. En una plaça de la Catedral ben plena, i aprofitant l'excel·lent sonorització de l'escenari, van impulsar un repertori amb precisió instrumental, una actitud escènica hereva dels Clash i consciència de classe: en els primers compassos de l'actuació van demanar un aplaudiment per a tots els treballadors del mercat. L'any que ve molts grups hauran de barallar-se per aconseguir que els programin en aquest escenari, o en el de l'església del Dolors, l'altra novetat d'aquesta edició. És una església amb una acústica excel·lent per a propostes com la de la maresmenca Edna Bravo, una cantautora amb una sensibilitat musical propera a la Rita Payés; la sonoritat, però, no és tan reeixida amb propostes electròniques que demanen volums alts i que projecten greus gruixuts.
El triplet més engrescador
Engrescar el públic i fer que se senti imprescindible en un concert és l'especialitat de La Ludwig Band. Després del memorable concert a la plaça dels Màrtirs del 2022 i de la insurrecció escènica a l'Atlàntida del 2023, ja tocava plantar la bandera a la plaça Major. Sòlids com mai, divertits com sempre i lligant saxo, guitarres i teclats amb una naturalitat envejable, van desplegar una desena de cançons, inclosa Millor amb ell, que van publicar al maig i que el públic ja identifica com una de les preferides: a Vic la van cantar de cap a peus. Res no va impedir l'apoteosi, ni tan sols la ronquera provocada pel mal de coll que patia el cantant Quim Carandell. Continuen sent una cosa extraordinària, la restitució instantània de la confiança en la música en directe.
Dèiem al principi que La Ludwig Band havia fet tres concerts. El primer va ser a la tarda, al Celler de Vic, un petit bar on van interpretar dues cançons noves: Rapunzel, folk-pop de tornada irresistible, i una altra encara sense títol que explica amb humor i estupefacció l'experiència i les circumstàncies d'anar a un concert de Mushkaa. El tercer concert va ser de matinada: després de tocar a la plaça Major, els músics van anar cap al riu per tocar a l'Adoberies Fest, un off del Mercat que ha celebrat el desè aniversari amb grups com Tarta Relena, Tiger Menja Zebra i Extraño Weys. Són concerts de contacte, amb músics i públic a la mateixa altura, un context que La Ludwig Band viu amb encara més entusiasme.
Músics com Joan Colomo i Guillem Caballero també comparteixen l'esperit feréstec i atrotinat (però ben organitzat) de l'Adoberies. Tanmateix, aquest any actuaven a l'auditori de l'Atlàntida. Integrats en el col·lectiu Les Solidàries, van estrenar Durruti, t'estimo, un projecte de musical sobre el líder anarcosindicalista amb lletres de l'escriptor Tuli Márquez. Encara amb engranatges dramatúrgics que cal polir, i segurament necessitada de més feina coral, aquesta mena d'òpera-pop té coses molt engrescadores, com el joc de trombó, trompeta i baix que enlaira l'anarquisme del cor com ho feien Billy Bragg, Beautiful South i els Redskins amb el socialisme, la bona lectura de la influència de Kurt Weill i cançons com Afilia't que són millors quan la poètica utòpica no s'arrapa tant al detall biogràfic. Llarga vida a projectes que se surten de la roda convencional.