Jordi Casadesús i Joan Rial: "Perquè sobrevisqui una cosa a Vic s'ha de fer molt bé"

BarcelonaCanvi de cicle al Mercat de Música Viva de Vic. La 37a edició, que es farà del 17 al 21 de setembre, és la primera sota la direcció de Jordi Casadesús, Joan Rial i Rubèn Pujol, dos vigatans i un oristanenc, respectivament. Agafen el relleu de Marc Lloret i Oriol Roca, que van dirigir la principal fira musical del país durant catorze anys. La nova etapa inclou nous escenaris i la programació d'una setantena de concerts d'artistes i grups com ara Maria Arnal, Biznaga, Brighton 64, Fades, La Ludwig Band, Rocío Márquez, Mazoni, Mishima, Ouineta, 31 Fam i Triquell. Del llegat, del present i del futur, en parlen Casadesús i Rial.

Què recordeu del vostre primer Mercat de Música Viva, com a espectadors?

— Jordi Casadesús: Suposo que era molt petit, i devia ser un concert de Lax'n'Busto, de l’època de La caixa que puja i baixa [1995]. Però el record més intens el tinc del concert de Dusminguet, Fermin Muguruza i Dr. Calypso a la plaça Major el 2001.

— Joan Rial: El primer record... d'anar a veure Els Pets amb els pares.

I com a professionals?

— J.C.: La primera vegada que vam tocar amb La Iaia a la plaça Major, que era com una preestrena de Les ratlles del banyador [2011]. Obríem la plaça, i va ser molt especial.

— J.R.: Vaig començar a treballar al sector precisament al Mercat, portant els hotels. I el primer record que tinc és un dilluns o un dimarts, abans de començar, que arribaven unes dones brasileres i argentines. El Marc i l'Oriol se les van emportar a sopar en un japonès de Vic, i em van convidar a anar-hi... a mi, que no suporto el sushi.

Quin llegat han deixat Marc Lloret i Oriol Roca com a directors del Mercat?

— J.C.: El canvi de dates, potenciant l'activitat professional entre setmana i concentrar-la a l'Atlàntida, va ser un canvi molt important. I, artísticament, van fer una aposta molt forta per a les estrenes, perquè els inicis de gira passessin pel Mercat. També van treballar la internacionalització.

— J.R.: La solidesa del projecte. Aquest any hem viatjat bastant, i tothom coneix el Mercat. Tothom sap quins són els pilars fonamentals, i això és gràcies a la feina que van fer.

— J.C.: El llegat del somriure. Quan diem que som els directors del Mercat, tothom ens rep amb aquest somriure de reconeixement.

— J.R.: I molt pocs problemes amb el personal. Això m'ha sorprès. No et diré que tothom en parla meravelles, hi ha gent que s'hi ha entès més bé i d'altres no tant, però quan entres en un projecte sovint et trobes cadàvers a l'habitació. En canvi, aquí es respecta molt la feina i la pulcritud del Marc i l'Oriol, i tothom està d'acord que és una cosa seriosa, ben feta i ben treballada. I perquè sobrevisqui una cosa a Vic, s'ha de fer molt bé, perquè és molt difícil fer les coses fora de Barcelona. És molt estrany que el Mercat de Música Viva de Vic encara es faci a Vic.

Pel Mercat passen els grups dels festivals i les festes majors de l'estiu següent, o els grups de les programacions d'hivern i primavera dels ajuntaments?

— J.C.: Una mica de tot. En general, sempre es treballa a llarg termini, per a la primavera-estiu.

— J.R.: Mazoni, per exemple, té la gira de tardor i hivern tancada, i ve al Mercat a buscar l'estiu. Però hi ha gent que no està al nivell de Mazoni, que ve a buscar els concerts de gener i febrer. A mi m'agrada dir que el setembre és com un segon Cap d'Any, que comença un any que acaba el 31 d'agost de l'any següent. I el Mercat és com la preparació de l'estiu, que és el final.

— J.C.: Però no es tracta de començar de zero, sinó de venir amb feina feta. Un canvi que hem proposat aquest any és treballar més els contextos de cada bolo. Hem obert un escenari a l'església dels Dolors per fer-hi concerts més petits, per a propostes que es poden programar ja a la tardor, i un altre a la plaça de la Catedral, que serà més canyero, més obert per als festivals de l'estiu següent. Amb cada grup es treballa en funció de l'escenari on toca i del tipus de professionals que hi poden assistir.

A vegades hi ha artistes que presenten formats que no són els que demanaran després els programadors municipals. O proposen una cosa molt ambiciosa que molts programadors no podran pagar.

— J.R.: Ens hi hem posat bastant seriosos, amb aquest tema. Si mires els grups que toquen al Mercat, veuràs una escala de preus. És a dir, si ets un programador d'un cicle petit, t'aniran bé els grups que toquen a l'església dels Dolors o a la sala petita de l'Atlàntida. Si vas a la sala gran, l'escala és una altra. És important col·locar cada grup al seu lloc. Per exemple, no posem un grup de punk en un auditori perquè segurament no tornarà a tocar mai més en un auditori. Volem trencar amb el sistema d'un escenari com a aparador i que hi vagin passant grups. Ens interessa donar als artistes l'escenari que demanen, i que el públic s'hi senti a gust. Posar la gent al lloc que toca és donar el màxim de pistes al programador perquè pugui fer la seva feina.

Rozalén explica que un dels pitjors records musicals que té és del dia que va tocar en un mercat professional a Buenos Aires. Notava que l'estaven jutjant constantment. Com acompanyeu els artistes perquè no tinguin aquesta sensació al Mercat?

— J.C.: Tots tres som músics, i tenim molt clar que es pateix molt quan estàs en un escenari i el context no és el teu. Al Mercat intentem ser curosos amb el que cada artista vol, i parlem amb ells perquè la tria de l'escenari sigui la millor.

— J.R.: Nosaltres hauríem programat la Maria Arnal al teatre, però parlant amb el management vam decidir fer-la a la plaça Major per buscar-li el millor context. La nostra feina és que el projecte es pugui expressar de la millor manera. És una feina conjunta, però tenim una responsabilitat com a programadors. Si una cosa no funciona, no pot ser sempre culpa dels altres. Un concert sense públic és un concert mal organitzat. És molt fàcil espolsar-se la responsabilitat i dir que la culpa és del grup, que no aporta prou públic. Però potser és que no està en el lloc que toca, ni en el moment que toca. Som conscients que, de les més de setanta actuacions que programem, n'hi haurà algunes que potser no funcionaran.

Entenc que el nou escenari de la plaça de la Catedral, on tocaran grups de punk-rock com Biznaga, està pensat per generar aquests contextos favorables, oi?

— J.R.: Sí. No et diré que hem obert un escenari perquè Biznaga llueixi, però sí que trobem que l'escenari de la Catedral és ideal per a grups com Biznaga. Aquest concert serà molt important per a nosaltres: si un programador veu la plaça plena, tothom vibrant amb el grup, és impossible no comprar un concert.

I l'any que ve podeu convèncer els Cala Vento perquè toquin ells a la plaça de la Catedral.

— J.R.: Exacte. Potser si veuen els Biznaga, seran els Cala Vento que ens diran: "Volem tocar a la plaça de la Catedral".

— J.C.: La Jazz Cava n'era un bon exemple. És un espai peculiar. Recordo parlar amb el Marc i l'Oriol, que a vegades els costava encaixar-hi grups. Aquest any hi hem potenciat el jazz i el club, la part electrònica. L'aforament és petit, i com que els professionals especialitzats en el jazz no són els majoritaris, tots hi tindran cabuda.

I a l'església dels Dolors hi haurà mai black metal?

— J.C.: No ho creiem, perquè no hi encaixaria; no perquè el black metal no encaixi, sinó perquè l'església dels Dolors necessita una proposta que sigui relativament petita, acústica, i que s'adeqüi a l'acústica de l'espai. Com més volum hi hagi, menys ho gaudeix l'espectador. Programar-hi un concert de black metal seria fer un trist servei al grup. Però davant de la Catedral seria molt guapo; no a dins, sinó a fora.

— J.R.: Tinc moltes ganes de veure els concerts a l'església dels Dolors. En els últims cinc anys ha augmentat moltíssim el nivell de cicles petits arreu de Catalunya. A més, cada poble té una església. Això és l'única cosa segura a Catalunya. Llavors, es tracta de mostrar als programadors que es poden fer concerts en una església, on hi ha propostes que brillen més que a la plaça de la Figuera a les 6 de la tarda, amb la calor.

Les esglésies ja acullen sovint música antiga i de cambra, com els concerts del Festival de Música Antiga dels Pirineus o de la Schubertíada, per dir-ne un parell. Però és cert que al pop li costa més entrar-hi.

— J.R.: És veritat. La sonorització d'una església no és una qüestió fàcil, però funciona amb pianistes, cantants, propostes acústiques...

— J.C.: És exactament això. A l'església dels Dolors portem la Bianca Steck, que vindrà en un format que hi haurà un arpista. També hi haurà Óskar Gudjonsson i Magnús Jóhann, un duo d'Islàndia de piano i saxo, que en una església pot brillar moltíssim. I Edna Bravo, que és un projecte molt acústic.

— J.R.: Edna Bravo podria fer una gira per seixanta esglésies de Catalunya.

Una altra cosa no, però auditoris, places majors o esglésies, n'hi ha a tot arreu...

— J.R.: M'agrada pensar que el Mercat també és inspirador per als programadors. Aquest estiu he estat molt obsessionat amb el concepte de la cafeteria universal: que pots estar a Austràlia prenent un cafè i sentir-te com a casa perquè la fusta és la mateixa, hi ha IKEA a tot arreu, les tasses totes són de la Xina, el cafè és del Brasil... Doncs bé, estaria bé que això no passés amb els concerts. Es tracta de motivar els programadors a fer coses en llocs que potser no són fàcils però que donen un plus qualitatiu a l'artista. Com a programadors públics, és una feina que estem obligats a fer. No tenir un auditori al poble no és motiu per no fer concerts. Tens una església, tens una plaça, tens un lloc amb encant: hi pots fer un concert.

— J.C.: Hi ha concerts que són inspiracionals, en el sentit que potser inspiren un programador per fer alguna cosa especial en algun racó que tenen al poble o la ciutat. En l'àmbit artístic també hi ha concerts que no tenen un sentit tan estricte de mercat; aquest any tenim Jay-Jay Johanson i Okkervil River, que potser no necessiten venir al Mercat de Música Viva per tenir una gira. Però pot ser inspirador portar artistes que ja tenen una trajectòria.

— J.R.: Això suposo que és l'herència nostra de ser de Vic i d'haver anat al Mercat cada any. El Mercat ha fet aquesta funció per a nosaltres.

— J.C.: Abans, quan parlàvem del llegat del Marc i l'Oriol, cal afegir-hi "Posar Vic al mapa". Se'l van creure molt. I per a nosaltres, que som de Vic, posar la ciutat al mapa és molt interessant, perquè hem pogut veure grups que sense el Mercat potser els costaria venir.

— J.R.: Si no hagués existit el Mercat, jo no hauria sigut ni músic, primer, ni professional de la música, després. I vulguis que no, que nosaltres puguem arribar a fer una direcció artística del Mercat, sent tots tres de Vic, és culpa del Mercat.

Us angoixa o teniu por a perdre el pas de l'actualitat musical? És a dir, que el Mercat no reflecteixi el que realment està passant a la música actualment?

— J.R.: No. En tot cas, l'angoixa podria ser deixar gent enrere, que la gent digui "On és el Mercat de sempre?". Ens hem forçat a descartar alguns canvis fins a fer una cosa coherent i consistent. Però sí que artísticament el que ens ha destacat més la gent és que el 60% del cartell no saben qui són.

— J.C.: Ho diuen en un sentit positiu. És molt interessant per als professionals i per als que tenen ganes de descobrir aquestes propostes noves.

— J.R.: També ha sigut divertit perquè ha sigut com una pessigadeta al cul de molta gent. "Em poso les piles perquè no m'agrada no conèixer el 50% dels que hi ha".

Un dels encerts és fer-vos ressò de la nova escena queer, la de projectes com Ouineta, Fades, Svetlana...

— J.R.: Hi arribem tard, perquè la velocitat del cicle és increïble... En el projecte que vam presentar el maig de l'any passat ja en parlàvem, d'aquesta escena.

I no li gireu l'esquena, sinó que els programeu a l'escenari del Sucre.

— J.R.: Intentem ajudar-los. Vam parlar amb els managements d'aquests grups i els hi vam demanar què necessitaven del sector. Perquè per venir a fer un showcase de l'Ouineta a la carpa... L'objectiu va ser canviar-los la mida del nom al cartell, per entendre'ns, que es vegin capaços d'estar en un escenari gran i dir: aquí hi ha 5.000 persones, i que puguin apujar caixets, fer millors produccions, professionalitzar-se... Perquè estan en aquella fina línia en què cobrar 2.000 euros per bolo no significa que et puguis dedicar només al grup. L'objectiu és fer-los creure que sí que poden pujar el nivell de cara l'any següent o fer-los tocar de peus a terra i dir: "Senyors, no esteu a punt encara, perquè hem fet això, ens hem posat tots d'acord que aquí hi hauria 5.000 persones i no hi són; per tant, hem de fer més feina. L'any que ve hi haurem de tornar".

Quin concert em recomaneu?

— J.C. i J.R.: No te'n podem dir un de sol.

— J.R.: Tinc moltes ganes de veure tots aquests grups que programem. Tots tenen un sentit i un al·licient. I n'hi ha, òbviament, que em fan moltíssima il·lusió. Per exemple, el de Maria Arnal perquè és molt interessant que puguem fer una presentació del nou projecte a la plaça Major de Vic, perquè un dels objectius que ens vam marcar era remitificar l'escenari de la plaça. El recordem com l'escenari gran del Mercat de Música Viva, però no de dimensió, sinó de grandesa. Tocar a la plaça Major era una cosa molt gran per a nosaltres. I volem recuperar aquest esperit que les famílies vagin a veure els concerts i a descobrir artistes d'una qualitat superlativa. Ens sembla molt interessant fer Maria Arnal, La Ludwig Band i 31 Fam, perquè es tenia una mica de por d'omplir la plaça i desbordar-la, perquè per als concerts més multitudinaris ja hi havia un Sucre. Nosaltres el Sucre l'hem entès com una cosa més underground, per a la nova escena catalana i l'electrònica, però volem que la gran foto del Mercat sigui la plaça. També em fan il·lusió els concerts a l’església dels Dolors, que són les perles. De fet, hi ha moltes perles aquest any al Mercat. Tinc la sensació que qui busqui una mica i vagi més enllà dels grans noms descobrirà moltes perles.