Mazoni torna a l'eufòria a Vic

Vic"M'estic animant!", deia Jaume Pla, Mazoni, dimecres a la nit a Vic. Acabava de tocar Fe dins la tristesa, una de les cançons de l'àlbum Banderes per daltònics (2025) que tot just comença a rodar en directe. Tot i que no hi havia la trompeta que la il·lumina en el disc, la cançó va sonar pletòrica, empesa per l'energia del format de quartet elèctric. "Que bé que rebeu així una cançó nova", havia dit una estona abans després de Quant temps fa que no plores, ben satisfet per l'aplaudiment del públic que no es va voler perdre aquesta presentació a la carpa del Mercat de Música Viva de Vic.

Ho podem dir d'una altra manera: la pausa de gairebé dos anys ha estat profitosa. Mazoni torna amb ganes i un grapat de cançons noves prou notables, aparentment senzilles, transparents en les influències (de The Beatles i The Kinks a Neil Young i Bob Dylan) i perfectament equiparables a les millors del repertori del músic de la Bisbal d'Empordà. Per exemple, la nova Set de nou lliga molt bé amb Purgatori (del 2013), i la ferocitat punk-rock d'una altra novetat, Putes xarxes socials, dona pas amb naturalitat al postpunk d'Eufòria (del 2009), un tema, per cert, que va dedicar al guitarrista Jordi Rudé, col·laborador seu mort el 2023. "Ara hauria fet 48 anys. I l'altre dia pensava: quina guitarra més ben parida que va fer en Jordi en aquesta cançó", va dir. L'eufòria ja feia estona que es transmetia des de l'escenari i Jaume Pla ho demostrava acostant-se al públic, enfilant-se al monitor, incitant a cantar la tornada d'A.I.L.O.D.I.U. ("T'odio amb tot el cor") i, en el bis, desplegant la ràbia proletària de La granja de la Paula, l'adaptació de Maggie's farm de Bob Dylan que fa gairebé vint anys que forma part del cançoner de Mazoni. Tot plegat, cinquanta minuts molt ben aprofitats que auguren una gira reeixida. "No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria", que és una crida digna del Primer de Maig, pot ser també el leitmotiv de la nova etapa de Mazoni.

L'impacte de Rocío Márquez

El concert inaugural del 37è Mercat de Música Viva de Vic el va protagonitzar la cantaora Rocío Márquez, que estrenava l'espectacle del disc Himno vertical (2025) amb el guitarrista Pedro Rojas Ogáyar, còmplice imprescindible en una aventura memorable: només veu i guitarra (espanyola i elèctrica), algun loop, una tela que tan aviat feia de cortina com de capa i vestit, i un joc de tenebra i llum que alterna el rèquiem per una pèrdua familiar amb la joia pel record. L'artista andalusa ha bastit un monument musical, síntesi perfecta del coneixement profund del ritu i la tècnica del flamenc i la necessitat de viure explorant totes les possibilitats expressives de la veu (una necessitat de viure dins la veu que comparteixen Rosalía i Maria Arnal, però que Rocío Márquez porta a un altre nivell, modulant-la com una funambulista a mil metres d'altura).

Aquest esperit ja hi era al disc El niño (2014), que ja incloïa estripades respectuoses al cànon flamenc, i va esclatar a Tercer cielo (2022), el treball conjunt amb Bronquio de naturalesa electrònica. Himno vertical és la conseqüència de tot plegat i Rocío Márquez el defensa amb una veu radical, per arrelada i per atrevida, surfejant en la mètrica de la seguiriya i el tango, cantant des de la llar del dolor i des de les golfes del somni, afinant en territoris impossibles i desafiant la guitarra com ho faria una cantant de hardcore. L'espectacle és estremidor i la platea de l'Atlàntida el va premiar amb una gran ovació. No se la perdin: el 23 de setembre davant la catedral de Barcelona i el 19 d'abril de l'any que ve a l'Auditori de Girona.