Primavera Sound 2023

Ghost, l'anticrist i Blur regnen al Primavera Sound

El grup britànic exerceix de cap de cartell en una primera jornada en què la banda sueca ofereix un vistós xou de heavy metal

BarcelonaRiffs de guitarra, pop electrònic, supervivents del britpop, hardcore de vella escola, heavy metal de textures clàssiques i prou amplitud per moure’s. Són quatre pinzellades que descriuen la primera jornada d'una nova edició del Primavera Sound, la primera que tindrà també una rèplica a Madrid, la setmana que ve. Hi ha hagut poques cues, tret d'algunes a les fonts d'aigua, i cap tap en el trànsit entre escenaris, a diferència de la primera jornada de l’any passat, quan diverses circumstàncies van dur el festival al límit quan encara no era fosc.

Com una festa major pensada per a gent de més de 40 anys, el festival havia reservat els caps de cartell clàssics –amb permís de Depeche Mode– per a la primera nit. Aquest fet pot provocar preguntes incòmodes, com si cal portar la bandera de la modernitat mentre continues estirant velles glòries com New Order i Blur perquè compleixin la papereta d'omplir el recinte un dia entre setmana. La realitat del públic és que si s'han educat musicalment i sentimentalment amb aquesta banda sonora, l'ham encara és massa potent per desistir-hi. A més, un dels mèrits més valuosos de New Order sigui que el 2023 encara sonen com un grup rabiosament actual. Els mites de Manchester han fet un concert notable a l'escenari Estrella Damm, un dels dos de la plataforma marina popularment coneguda com Mórdor, sempre que obviem el desgavell vocal d'un imprecís Bernard Sumner. Perfectes en els tempos i en l'elecció de cançons: de la contundència d'Academic a l'electrònica orgànica de Your silent face. I d'aquí a la ballaruga de la relativament nova Be a rebel i el clàssic Subculture, abans d'arribar als èxits memorables. Noranta minuts de concert, llargada ideal, i la recta final que tothom esperava: Bizarre love triangleTrue faith i Blue Monday. Ingredients ideals per coronar l'espectacle amb "Joy Division Forever" escrit a la pantalla i una interpretació de Love will tear us apart no especialment lluïda.

Cargando
No hay anuncios

Un altre motiu desplaçar-se un dijous fins al Fòrum era retrobar-se amb l'heroïna punk Kathleen Hanna: la llegenda riot grrrl ha desgranat l'hyperpunk vitaminat i reivindicatiu de Le Tigre en estupenda forma. El feminisme d'avui no s'entén sense ella, i el millor de tot plegat és que continua tan hiperactiva i cridanera sobre l'escenari com sempre. I, esclar, el motiu principal era assistir a un concert de Blur, cap de cartell programat a les dues de matinada, el mateix horari que tindrà Rosalía dissabte. Per què aquests horaris? Les agències que representen els artistes fan valer la categoria de caps de cartell fins a les últimes conseqüències: volen que els seus artistes siguin els últims a actuar en els escenaris principals d'un festival. No és el costum més habitual a Catalunya, on els festivals sovint programen actuacions al mateix escenari després de la del cap de cartell, cosa que permet que la sortida del públic sigui més fluida, perquè no tothom es queda fins al final.

Blur, suats i divertits

El temps ha acabat donant la raó a Damon Albarn. Sumant tota la seva obra –amb Blur, amb Gorillaz i en solitari–, és definitivament un dels millors compositors de música popular dels últims trenta anys. Sortosament, Blur encara fan noves cançons memorables avui, tot i que la gent només n'esperi els clàssics majestuosos de l'època britpop i la posterior. També a l'escenari Estrella Damm, han començat amb St. Charles Square, del disc The ballad of Darren que publicaran al juliol, per tot seguit viatjar 32 any enrere amb There's no other way, el primer gran èxit del grup. Blur sempre han tingut alguns problemes en directe, sobretot per la bola de soroll que generen i algunes confusions de coordinació (totes celebrades per Alex James amb una rialla). I els continuen tenint, però mantenen les virtuts de fa tres dècades, que són molt més important: són un tornado, una tempesta elèctrica d'energia que, a sobre, disposa d'un dels millors catàlegs de la història del pop.

Cargando
No hay anuncios

Amb un repertori reduït a la meitat del que estan fent en aquesta gira, el quartet ha deixat de banda el que encara és el seu últim disc, The magic whip (2015), però ha tocat la nova The narcissist, que ha sonat tan lluminosa i trencadorament melòdica com la imaginàvem. Divertits i alegres, Blur van retornant de tant en tant per passar-s'ho bé, i això es nota: toquen el greatest hits que tothom espera (Girls & boys, Parklife, Tender, The universal), entonen cançons infantils com qualsevol amic ebri i acaben ben suats de saltar. Visca la festa major!

Les màscares de Ghost

La primera jornada havia començat a la tarda amb la calma de qui aixeca la persiana sabent que la clientela hi arribarà més tard. A partir de les 16 h, el públic ha anat distribuint-se en la immensitat del recinte buscant els primers concerts, sense pressa, de les guitarres de veterans del rock indie com els nord-americans Built to Spill al pop amb fons R&B de la joveníssima britànica Flowerovlove. No ha sigut fins a quarts de vuit que hi ha hagut una notable concentració de gent davant d’un escenari, i molts espectadors duien el clatell emmascarat.

Cargando
No hay anuncios

Era l’hora de la banda sueca Ghost, de la quota de heavy clàssic i de maquillat del festival, però també d'un dels grups programats amb una posada en escena més atractiva, si més no per la quantitat de coses que passen en aquesta catedral satànica dirigida pel carisma del cantant Tobias Forge, àlies Papa Emeritus IV. Tot plegat ha tingut un caràcter contracultural en el context d’un festival com aquest, o no tant, perquè el Primavera Sound va coorganitzar el concert d’Iron Maiden a l’Estadi Olímpic Lluís Companys del 2022.

Cargando
No hay anuncios

Ghost, escenografia de catedral gòtica tronada, músics amb escafandres de steampunk, com de secundaris de Hellboy, petards, riffs i guitarres doblades i l’enviat de l’anticrist al Primavera Sound apropant-se al Joker. Què més volem? Cançons, i també en tenen. Una de les bandes de heavy metal més populars entre les sorgides al segle XXI han arrencat amb Kaisarion –un dels temes del disc Impera (2022)–, Rats i la més melòdica Faith. La implicació de les primeres files ha sigut incondicional, gairebé a l’altura del Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet, o com l’any passat al Pavelló Olímpic de Badalona. Més enrere, l’actitud era més encuriosida que entusiasta, però prou pendent dels canvis de vestuari de Forge, com les ales de rat penat que ha lluït per cantar Cirice i que de seguida s’ha tret per interpretar Jesus he knows me, la versió de Genesis que Ghost porta cap a l’speed metal sense renunciar a la tornada, en una maniobra que recorda coses semblants que van fer Anthrax fa trenta anys. Malgrat que el format festivaler obliga a renúncies, com escurçar el repertori, els suecs han pogut oferir un bon xou, en què no ha faltat la prèdica de Year zero: "Hell Satan, Archangelo / Hell Satan, welcome year zero", amb Forge vestit amb els atuells de Sant Pare de la Foscor que també reproduïen les màscares que duia el públic.

Cargando
No hay anuncios

Turnstile, la gran esperança festivalera del hardcore-punk

El final de Ghost ha coincidit amb l’inici de Turnstile al gegantí escenari Estrella Damm. Un dels principals actius del grup de Baltimore és la potència del cantant Brendan Yates, propulsada per la convicció hardcore amb què toquen temes com T.L.C., Endless i Don’t play, a cop d’espardenya i honorant els clàssics del gènere, tal com van fer a Glow on (2021), un disc important per al hardcore-punk que va apujar la seva cotització als festivals, una posició que defensen amb un so poderós. La resposta del públic ha sigut espectacular, amb un pogo ben gros i molta gent, incloent-hi un espectador en cadira de rodes, surfejant damunt els caps de les primeres files. És gratificant veure aquesta mena de comunió entre el públic i un grup que actualitza els llegats d’At The Drive-in, Fugazi i Jane’s Addiction alhora. Un solo del bateria ha apaivagat els ànims i després han tornat a tot drap amb Big smile i una recta final intensa i estrepitosa. "Us estimo, cuideu-vos", ha dit Yates abans del riff que ha desencadenat Blackout. Bona idea, programar-los cap a les 21 h, quan les bateries de tothom estan ben carregades.

Cargando
No hay anuncios

La veu de Júlia Colom

La jornada gratuïta de dimecres, culminada amb una exultant actuació de Pet Shop Boys, ja va permetre veure un canvi en la distribució de l'espai a la zona central del Parc de Fòrum. Ara hi ha dos escenaris, un de més gran patrocinat per Amazon Music i orientat cap al mar com el del Festival Cruïlla, i un de secundari, el Ron Brugal. Això dona més amplitud als concerts en aquesta part del recinte, que es completa amb el tradicional escenari de l'amfiteatre, aquest any patrocinat per Cupra. Tot plegat atorga més rellevància als artistes i grups que actuen a l'Amazon Music, com ara Ghost, Alison Goldfrapp i Darkside, tots previstos per a aquest dijous. També és cert que, tal com es va comprovar amb Pet Shop Boys, el so dels concerts s’escampa per tota l’esplanada, incloent-hi la zona de restauració, que els altres anys no en rebia tan directament l’impacte.

Cargando
No hay anuncios

Una de les primeres actuacions de la tarda, a les 17.10 h, ha sigut la de la mallorquina Júlia Colom, que ha tingut prou estona per enlluernar amb el seu talent, tot i el so d’altres escenaris que de tant en tant se sent amfiteatre avall. Al disc Miramar, publicat per La Castanya, ja és prou eloqüent, però en directe i acompanyada d’un trio és encara més espectacular la manera com el seu cant poua arrels antigues, la de les cantadores mallorquines, per exemple, amb estètiques contemporànies tan acústiques com electròniques. Ho fa controlant les dinàmiques de la veu amb criteri i sempre al servei de l’emoció i la qualitat, com a Ell i ella, “una cançó sobre quan t’enamores de dues persones alhora”. Júlia Colom, un altre talent que ha passat pel Taller de Músics i l’Esmuc. I com és de fonda la influència de Maria del Mar Bonet, com una mar de fons que gronxa tantes artistes balears joves.