Música

Crònica del Festival Vida: Suede, Aurora i els intangibles

La segona jornada també va dur a Vilanova i la Geltrú les actuacions de L’Impératrice, Niño de Elche i Za! & La TransMegaCobla

Vilanova i la GeltrúEn un panorama tan superpoblat de propostes com és el dels festivals musicals, tot esdeveniment que es vol de llarg recorregut busca alguna cosa que el distingeixi i l’identifiqui immediatament. El Vida ho va trobar ben aviat en el recinte de la Masia d’en Cabanyes, que convida al joc i a explorar-lo, i crea la il·lusió d’estar passejant per un bosc i trobar per art de màgia la música. Una sensació que s’amplifica en el minúscul escenari del Vaixell, una barqueta de pescador plantada al peu dels arbres que reconcilia l’entorn rural de la masia amb la tradició marinera de Vilanova i la Geltrú (que resultava més visible al Faraday, el festival del qual el Vida va prendre el relleu) i que assenyala com a excepcional el que allà s’hi programa: Sílvia Pérez Cruz i Raül Refree a la primera edició, el 2014, Rosalía el 2017 o el record a Pau Riba l’any passat.

Enguany, el fet diferencial ha sigut l’aparició de Niño de Elche durant la jornada de divendres, mudat de blanc com a la portada del disc Flamenco. Mausoleo de celebración, amor y muerte, i amb una màniga de l’americana estripada, potser per visibilitzar que, encara que es posi formal i es faci acompanyar de guitarra, cante i palmes, la seva relació amb l’essència flamenca sempre tindrà un punt d’impuresa incòmode. Va ser un passi seriós i amb substància, tot i que va costar una mica trobar un lloc des d’on seguir-lo, ja que la contrapartida d’aquest vaixell entre els arbres és que, més enllà de la concentració de les primeres files, convida a l’atracció estètica que a la voluntat d’escoltar.

Cargando
No hay anuncios

Una estona abans, Za! & La TransMegaCobla sí que van poder i saber sucar pa amb les possibilitats de l’esplanada de l’escenari principal. El projecte que uneix el duo de rock lliure i onomatopeic amb les goles privilegiades de Tarta Relena i una formació de cobla pervertida va convidar en diversos moments el públic a ser part activa i instrument d’un viatge per tradicions sonores mediterrànies reimaginades amb extra de soroll. Una tabola memorable que va començar i acabar on li corresponia, entre el públic, i que en els seus moments d'embranzida més llunàtics va permetre a aquest cronista fantasiejar amb la possibilitat que algun dia el metal també sigui benvingut a l’espai idíl·lic de la Masia d’en Cabanyes.

Per ara, em temo que el més a prop que estarem d’això són el gest de les banyes i la llengua fora amb què la noruega Aurora celebrava la bona acollida que rebien les seves cançons; el llenguatge corporal pot tenir certa afinitat amb la d’alguns dels seus compatriotes que van posar els temibles fonaments del black metal, però les similituds acaben aquí. Aquesta artista ultraexpressiva conrea un pop de base sintètica, detalls folk i un dramatisme expansiu que connecta de manera natural amb una audiència juvenil (no per casualitat ha participat en la banda sonora de pel·lícules com Frozen II i Wolfwalkers). Lògicament, es va convertir en l’actuació més indicada per al públic familiar que també nodreix el Vida (l’artista es va disculpar quan gairebé se li escapa una paraulota), tot i que l’efectivitat de la interpretació de temes com Runaway i Running with the wolves és transversal, i va generar una de les connexions espontànies a dalt i a baix de l’escenari més fortes del festival.

Cargando
No hay anuncios

El carisma de Brett Anderson

Justament, l’intangible de la complicitat va trigar més del desitjable a arribar al concert dels francesos L’Impératrice, especialitzats a galvanitzar el públic, però que en aquesta ocasió no van canalitzar les forces de la seva maquinària pop-funk fins als darrers minuts. Tampoc va acabar d’aparèixer amb Suede. Els britànics, caps de cartell de la nit,van veure com el que podia haver sigut una celebració col·lectiva triomfal quedava minvada per una sonorització que amagava els seus dos ariets: les iridescències de la guitarra de Richard Oakes i la veu carismàtica de Brett Anderson. Com és habitual, el cantant va exhibir el seu compromís amb la interpretació física, i a la tercera cançó ja tenia la camisa mig descordada i completament amarada, però tota aquesta entrega era malbaratada per un desajust acústic que no es va arribar a corregir del tot en l’hora i quart que va durar el passi, i que va maltractar tant els himnes que van compondre a la dècada dels noranta, d’Animal nitrate a Beautiful ones, passant per la majestuosa We are the pigs, com les peces turbulentes que han incorporat al seu catàleg amb el recent i notable Autofiction.

Cargando
No hay anuncios

Aquest dissabte el Vida posa el punt final a la novena edició amb les actuacions de Spiritualized, Jorge Drexler, els reunits The Libertines i Queralt Lahoz, entre d'altres, i començarà a preparar la celebració d’un desè aniversari que ja té dates: serà del 4 al 6 de juliol del 2024.