Guns N' Roses ja no faran el concert de la teva vida
El grup nord-americà ofereix una correcta actuació de tres hores a l'Estadi Olímpic
BarcelonaPer respecte a la feina dels fotoperiodistes, aquesta crònica es publica sense fotografia del concert de Guns N' Roses perquè en aquesta gira el grup no autoritza la presència de fotògrafs professionals. Tampoc hi acredita redactors, però com que les entrades per al xou a l'Estadi Olímpic Lluís Companys no s'havien exhaurit, res no impedia que un periodista de l'ARA en comprés una, a 130 euros, per seguir el concert des de la pista.
El grup va aparèixer a l'escenari a les 20.54 h, amb 24 minuts de retard, i en va marxar a les 23.52 h, cosa que va dificultar que molts espectadors poguessin arribar a agafar l'últim metro, tot un clàssic d'alguns concerts a l'Anella Olímpica. La predisposició del públic era boníssima, amb ganes de retrobar-se amb Guns N' Roses set anys després de la visita anterior a Barcelona. De fet, el que ofereix el grup nord-americà és pràcticament el mateix que aleshores: celebrar que el cantant Axl Rose, el baixista Duff McKagan, el guitarrista Slash i el teclista Dizzy Reed van tornar a tocar plegats el 2016. No és el nucli fundacional, perquè Reed va incorporar-se al grup al disc Use your illusion (1991), però gairebé. La celebració té la solidesa extra que hi aporten el guitarrista Richard Fortus, la teclista Melissa Reese i sobretot Isaac Carpenter, que s'ha estrenat aquest any com a bateria de Guns N' Roses. De fet, la secció rítmica formada per McKagan i Carpenter (que ja havien tocat junts fa anys en el projecte Loaded) va ser el millor de la nit, impecable i imprescindible per mantenir la tensió en la part més rellevant del repertori. McKagan, per cert, va cantar una magnífica versió d'Attitude, dels Misfits.
No es pot dir el mateix d'Axl Rose. El cantant preserva aquell carisma tan peculiar i sap buscar la foto amb Slash, però en una mateixa cançó és capaç d'afinar fregant la catàstrofe amb la veu impostada i alhora solucionar amb eficàcia els aguts, com va passar només començar el xou amb Welcome to the jungle, o en una versió de Live and let die (Paul McCartney & Wings) que va fer patir més del compte. En altres temes, la combinació d'una sonorització discutible, les dinàmiques del micròfon i el desgast feia que la veu perdés alè en la segona part de les estrofes més compromeses. Però de sobte Rose recuperava forces per oferir el millor a Nightrain i Paradise city, les cançons amb què va acabar l'actuació. A propòsit de la sonorització, el més complicat d'assimilar va ser November rain. Rose, amb americana negra de lluentons, la va cantar al piano, però el so de l'esplendorós piano de cua arribava esmorteït i finalment va quedar colgat entre els riffs de Slash. Pel que fa al guitarrista embarretat, va sublimar el paper de guitar hero, com sempre, i com és habitual també va disposar d'uns minuts per exhibir-se en un solo amb referències a les arrels de blues i rock'n'roll. I va estar molt bé en els diàlegs de guitarres amb Fortus, sobretot en peces com Bad obsession.
Repertori familiar
El concert va ser un recorregut familiar, amb parades en tot allò que va fer de Guns N' Roses potser l'últim grup emblemàtic d'una manera d'entendre el rock, sobretot amb el disc Appetite for destruction (1987). D'aquella època, i del posterior Use your illusion, en queden els tatuatges, el barret de Slash, la mirada diabòlica d'Axl Rose i, esclar, les cançons. Per això la reacció del públic era de reconeixement quan sonaven Mr. Browstone, Civil war, Double talkin' jive i Sweet child o' mine, o quan identificaven versions com Knockin' on heaven's door (Bob Dylan), moment culminant de la primera part del xou, tot i la desgràcia estètica de la posada en escena: la imatge d'una escala al cel flanquejada per estàtues suposadament clàssiques sense cap ni braços. Algun dia caldrà parlar de les escenografies del pop i el rock d'estadi, especialment de les que volen transmetre un simulacre 3D.
El públic que no va acabar d'omplir l'estadi sí que va saber estar a l'altura. És cert que va haver-hi moments de desconnexió que fan pensar que ara com ara Guns N' Roses ja no poden oferir el concert de la teva vida, però quan el grup ho necessitava sempre hi havia una ovació o un crit per fer entendre al grup que, efectivament, It's so easy, Civil war i Sweet child 'o mine són importants.