Magalí Sare: "Allà hi vaig descobrir les entranyes del patriarcat"

BarcelonaDescasada (Microscopi, 2025) és el projecte més ambiciós i engrescador de la cantant Magalí Sare (Cerdanyola del Vallès, 1991). Durant tres anys ha investigat cançoners populars d'arreu del món que aborden la relació, sovint traumàtica, sovint alliberadora, entre les dones i el matrimoni. Per tirar endavant l'aventura hi ha implicat noranta músics, inclosos col·laboradors habituals com Manel Fortià i Sebastià Gris, i les veus del Cor Bruckner Barcelona. El resultat és un àlbum poliglot de mena i que musicalment representa, ara com ara, el moment culminant de Magalí Sare, que camina amb coneixement i atreviment per estètiques ben diverses, del folk al jazz, del cant líric i la música de cambra al pop. La presentació oficial, amb un cor a l'escenari, serà el 26 de març a la Paloma de Barcelona, dins del Festival Empremtes. Abans, ella, Salvador Sobral i el Cor Geriona protagonitzaran una de les actuacions musicals de la gala dels premis Gaudí, que se celebrarà aquest diumenge, 8 de febrer, al Gran Teatre del Liceu.

Quan vas adonar-te que necessitaries un cor per fer realitat Descasada?

— He cantat en cor molts anys de la meva vida, i ha estat una de les experiències musicals més gratificants. La meva germana, la Júlia Sesé Lara, és directora del Cor Bruckner Barcelona, i ha estat rebent molts encàrrecs. Cada cop més artistes moderns han anat incorporant cors a la seva música. I jo pensava: "Nena, espavila, que se t'estan avançant". Però volia fer-ho bé, amb els arranjaments molt ben fets, molt virtuosos. És molt fort, i un privilegi, que m'acompanyi el cor on vaig cantar tants anys.

¿Va ser abans la idea de fer coses amb el cor que el projecte sobre les dones mal casades, mal maridades?

— Va ser abans el cor, sí. De fet, en el disc anterior, Esponja [2022], ja volia gravar amb el cor, però per falta de temps no vaig poder.

Vaig veure l’espectacle Descasada quan el vas preestrenar a la Fira Mediterrània de Manresa a l’octubre, i el cor ja hi era. ¿És sostenible aquest model de directe, amb tantes persones implicades?

— Mira, estic flipant, perquè m'estan sortint molts bolos amb cor. Afortunadament, m'han donat una subvenció del Programa.cat. Això vol dir que els impostos dels catalans em subvencionen una part molt gran del caixet, i ha fet que molts programadors s'hi hagin animat.

A Manresa vas explicar que l'origen conceptual del disc és el descobriment d'una cançó eslovaca, Oddavac se budu.

— Fa bastants anys que tinc la sort de viatjar molt fent música, sobretot amb el projecte amb el Manel Fortià, i sempre m'agrada preparar-me una cançoneta de cada lloc on tocaré. I com més específica, millor, perquè m'ha passat que he cantat una cançó de Brno a Praga i llavors em diuen "Molt maco, el gest, però no és el mateix". Intento ser rigorosa, i miro de triar alguna cançó infantil o de bressol que tingui una lletra repetitiva, perquè tampoc és cosa d'estudiar-me un Parsifal. A Eslovàquia em van ensenyar diverses cançons, i de cop va haver-n'hi una que va brillar més que les altres. Estava cantada per dones i parlava d'una núvia que s’acomiada de la família i de la seva terra. En vaig deduir que era l'última nit de soltera, i em va esclatar bastant a la cara, no m'ho esperava, em va fer molta pena.

I vas estirar-ne el fil.

— Sí, vaig pensar que buscaria cançons de núvies arreu. Tant en el cançoner català com en el castellà n'hi ha, tot i que més que cants de comiat són històries de dones que no es volen casar, que s'escapen, que les castiguen, que les tanquen en una torre, o de dones malmaridades. Tota aquesta informació de la música tradicional m'ha travessat, perquè ha estat una recerca que ha durat tres anys. No perquè no n’estigués convençuda, sinó perquè m'apassionava. És cert que al disc hi ha molta música meva, però les lletres estan molt inspirades en la tradició.

En directe fas El rossinyol, que és una de les cançons més emblemàtiques sobre les dones mal casades.

— Sí, però vull mantenir una mica aquesta essència i en cada concert fer una cançó diferent, una troballa diferent. Potser El rossinyol la mantindré, no ho sé.

El rossinyol és una d'aquestes cançons que, tot i ser molt populars, potser no es coneix prou de què parlen.

— També és el que busco, perquè és una cançó arxiconeguda i molta gent no sap què diuen la segona i la tercera estrofa. I impacta més per això mateix, perquè dius: l'he sentit mil cops i no sabia que parlava sobre una malmaridada.

El marc conceptual del disc el deixes ben clar al principi, amb Anunci al diari, en què una dona busca un marit que no begui i que no li pegui. Però no et concentres només en l'aspecte més tràgic, sinó que hi incorpores també cançons que celebren la decisió de no casar-se.

— Totalment. És que aquesta paraula, descasada, vaig veure que es feia servir tant per a dones casades que es volien descasar com per a dones que es quedaven descasades. I les raons per les quals una dona no es casa poden ser moltíssimes i molt oposades: pot ser una absoluta marginació i misèria; a algunes filles decidien no casar-les perquè es quedessin a casa cuidant els pares, i, al contrari, dones que tenien el seu negoci, que tenien independència econòmica, i a les quals el marit no els servia per a res. La descasada té tot aquest espectre de significat. Celebro molt també els models alternatius que apareixen subtilment en les lletres populars. De fet, a la cançó de la malmaridada en occità hi veig una dona que s'està desfogant: me la imagino fent feines de casa però pensant que es desfarà del marit; així, com qui no vol la cosa. O una cançó portuguesa, en què veig les dones grans del poble dir a les joves: "Ui, no us caseu encara, que heu de gaudir la vida".

I Sirviñaco?

— Sirviñaco és el nom quítxua d'una tradició dels pobles incaics, que també és molt especial, perquè la parella havia de conviure i treballar junts, podien tenir fills, i si funcionava i les dues famílies acordaven que es casessin, es casaven; si no, es podien separar. I com amb més homes havia estat la dona, més preuada era, perquè tenia més experiència i sabia més el que volia.

També hi ha cançons d'advertència entre dones.

— Això és el Cravo roxo, la cançó portuguesa que et deia. Segur que en les cançons hi havia molta denúncia i molt safareig. I jo sempre em pregunto: "Aquesta cançó qui la va escriure, un home o una dona?" Perquè canvia moltíssim. Per exemple, en la música tradicional no trobes res gai i lèsbic. Res, res, res. Però una cançó pot tenir un doble missatge segons qui la canti. Això m'encanta, m'apassionen els símbols, els rituals i les cerimònies.

Al novembre, al Festival Càntut de Cassà de la Selva, en un dinar de cantadors una dona va cantar No us caseu pas, noies, una cançó de tradició oral que lliga molt bé amb Descasada. "No us caseu pas, noies, que tots són borratxos i us daran bastó".

— Ostres! Passa-me-la, aquesta cançó, que la cantaré en algun bolo. N’està ple. En aquest disc, en què canto en tants idiomes, transmeto que això ha passat sempre, i que, malauradament, passa en la majoria de països del món, que els matrimonis són pactats, forçats o fins i tot infantils. Costa molt que s'avanci amb això, sembla mentida.

Dius que t'encanten les cerimònies, i ho demostres recuperant els epitalamis grecs que es cantaven en els casaments.

— Quan els vaig descobrir em van flipar tant que vaig dir: "N'he d'escriure un". I en vaig escriure un...

Tenies algun epitalami al cap? Els de Safo, potser?

— Els de Safo els vaig llegir, però l'epitalami que en marca molt l'estètica és el de Catul. Les bodes gregues, i posteriorment les romanes, eren una festa major al poble. Els joves, nois i noies, canten, improvisen i fan una guerra de sexes. Hi vaig descobrir les entranyes del patriarcat, perquè les dones estan espantades perquè la primera estrella del vespre anuncia que a la nit una d'elles serà robada per l’Himeneu, que és el déu de les cerimònies, de les bodes. I estan espantades! En canvi, els nois estan flamants, ardents, superempoderats, i dius, uau, això ja ve de molt lluny.

El disc reflecteix les diferents tradicions musicals que remenes des de fa temps. Tanmateix, m'ha cridat l'atenció la presència més rellevant d'una veu lírica, gairebé operística. Potser per la temàtica? Pensava en tantes protagonistes d'òpera amb problemes maritals, com Turandot, Madama Butterfly...

— N’està ple. És un clixé molt fort, el de la dona abandonada pel marit que no és res sense ell. I dius "Va, filla, aixeca't i ves-te'n". Vaig estudiar cant líric un parell d'anys, i cantant en cors on fas música clàssica i contemporània també desenvolupes el timbre clàssic. Amb Quartet Mèlt vaig estar buscant aquest so clàssic, però al mateix temps estudiava jazz i era superincompatible, perquè són dues tècniques musculars molt diferents, i anava de cul. Quan vaig decidir deixar el clàssic per centrar-me en el jazz, no acabava de ser una cantant de jazz perquè tenia aquesta cosa més lírica. Em sento molt afortunada d'haver-los estudiat i viscut, aquests estils, però a l'hora de fer el disc vaig dir: "Faré el que em doni la gana". M'encanta el repertori clàssic, el lied alemany i l'òpera, però m'hi acosto des d'un altre lloc reivindicant que també vinc d'allà.

Com decideixes el tractament musical de cada tema? En funció de la lletra?

— Em vaig marcar unes pautes. Tenia molt clar el cor i les cordes fregades. I, sobretot, el que marca Descasada és que la figura del productor no hi és. Tenia moltes ganes de veure al 100% què hi havia dins el meu cap. Per tant, el cor, les cordes fregades i tot el que pogués gravar a casa meva eren els tres pilars. A partir d'aquí hi apareix un quart pilar: les col·laboracions de Pau Figueres, Llorenç Barceló, Luca Argel, The King’s Singers, l'Orquestra de Cambra Terrassa 48...

Això fa que La mal marinada tingui un toc més folk amb el banjo, que la versió de la cançó eslovaca sigui molt més jazz, que Mädchenlied agafi un color flamenc...

— Un punt de partida és: si he de fer un lied alemany, no el faré a piano i veu, sinó amb guitarra i perquè brilli el Pau Figueres, que l'acaba transformant en una buleria. En el cas del tema eslovac, el Manel Fortià em va dir que la melodia s'assemblava a la de Lonely woman [d'Ornette Coleman], i jo podia estar per allà amb el Manel groovejant per sota. El disc ha estat tot un puzle de moltes creativitats.

Cor, corda fregada, lletres que són històries de dones... Sort que et vaig veure presentant Descasada a Manresa a l'octubre, un mes abans que sortís el disc Lux de Rosalía...

— Hi ha una semblança, sí. De fet, quan la Rosalía va treure el primer single [Berghain], em van escriure diverses persones que sabien el que jo estava tramant. I pensava: s'acosta a la música clàssica, check; hi ha cor, check; hi ha orquestra, check; canta en no sé quants idiomes, check. Tres anys preparant el disc? Jo també. Però, bé, m'encanta... Crec que és molt difícil pensar que m'hi he copiat res, perquè és temporalment impossible.

De fet, tens una trajectòria que avala la naturalitat del pas que has fet amb Descasada.

— Jo crec que sí. El seu pas ha estat molt valent, però és com un salt molt més al buit, mentre que jo ja estic fent això des de fa temps. Totes dues som bastant inquietes, i a vegades busquem les escletxes allà on ningú s'espera que siguin. O busquem el que no hem fet i anem a petar a llocs similars.

Entre els referents literaris del teu disc hi ha Rosalía de Castro a Rosalía, Josefa Contijoch a Mira la boca, un poema de Qian Qi a Deux perles...

— Hi ha dues lletres que sí que són totalment meves, Epitalami, la primera que escric en portuguès, i Non, non, non. Les altres són lletres populars. I The secret marriage era una cançó alemanya [An den kleinen Radioapparat], amb música de Hanns Eisler i lletra de Bertold Brecht, sobre un refugiat de la Segona Guerra Mundial, però Sting li va canviar la lletra completament i en va fer un poema preciós sobre un secret marriage. M'hi sento identificada, amb això que va fer l'Sting, perquè m'agrada remenar les cançons.

Non, non, non és la que s'assembla més a una ària, sobretot en la segona part, oi?

— No ho sé. Hi ha gent que m'ha dit que sembla un musical, tot i que molt allunyat dels estàndards. Al principi sembla una cançó de bressol, però resulta que és la mare que està desesperada per fer dormir el fill. A més, està en terra de ningú, perquè té un fill sense haver-lo volgut. És mare soltera. Quin és el futur d'aquesta dona?

"No soc ni monja ni santeta, jo soc la descasadeta", diu.

— Sí. També hi havia moltes dones que devien dir: "Mira, vull ser independent, vull estudiar, no m'agraden els homes, em faig monja". Però ella tampoc ho vol, això. Té un fill i no sap on viurà. És una mica desconsolador.

Has fet un treball molt ambiciós. ¿Hi ha públic per complir les expectatives de tanta ambició?

— Això ho haurem de veure a la gira. Ho has dit molt subtilment. La meva família és molt més directa i em diu: "Això no ho escoltarà ningú".

No anava per aquí, sinó per la dimensió del projecte.

— Crec que el disc mola molt i el defenso molt bé. Potser no em posaran a les ràdios massivament. Tampoc faig contingut cridaner a les xarxes, ni tinc deu videoclips que siguin superproduccions. Però és que hi tinc tanta fe... Si la gent hi dedica una estona i s'estira al sofà a escoltar el disc, estic convençuda que tindrà una experiència molt guapa. I si vens a un concert meu, estic convençuda que t'oblidaràs de qui ets, perquè m'hi esforço molt perquè siguin experiències profundes. Estic convençuda que si agafes qualsevol jove que només coneix la música que surt a la ràdio i el portes a un concert meu, li canviarà una mica la perspectiva de tot i veurà que hi ha molta més música, més enllà del que sona a la ràdio i del concert anual que fa l'estrella de torn al Palau Sant Jordi i que val 80 euros l'entrada. Hi ha moltes més coses. Aquesta també és la meva lluita.

Aparentment, l'hàbitat natural del disc seria un teatre o un auditori, però té prou dinàmiques per anar també a sales de concert.

— De fet, a l'estiu fins i tot tenim contractats alguns concerts a l'aire lliure, però pensant molt en el paisatge i en l'ambient tranquil. Els programadors estan intentant que Descasada tingui un espai, i ho agraeixo molt. Només calen ments concentrades i sense prejudicis, i es pot fer a tot arreu.