Andrea Motis: "La música brasilera té un 'flow' especial"

BarcelonaUn perfum brasiler acompanya algunes cançons d'Intimate (Elemental, 2026), el disc que acaba de publicar Andrea Motis (Barcelona, 1995). Després d'àlbums més produïts i d'espectacles més viscerals com el que dedica a Amy Winehouse, la cantant i trompetista del barri de Sant Andreu ha buscat el caliu de les guitarres de Josep Traver i Jurandir dã Silva. Tots tres, i també el violoncel·lista Jaques Morelenbaum estrenen el disc en directe a la sala Paral·lel 62, aquest diumenge 1 de març a les 19.30 h, dins de la programació del Festival de Jazz de Barcelona.

La música brasilera sempre ha sigut un referent per a tu. Què et dona, el Brasil?

— Hi ha una certa proximitat entre nosaltres, lingüísticament, pel fet de ser llatins. M'he format amb la música nord-americana, però també és veritat que la brasilera està molt present en la nostra música des de l'auge de la bossa nova. I les percussions també són més properes del que sembla. Crec que té un flow especial, que no sabria ni definir-ho, però és una cosa que gairebé tothom pot comprendre i que la fa molt atractiva. La música brasilera té molta personalitat. A més a més, és superrica. És tan rica com el jazz, realment. No és un món que es limiti a bossa nova o a samba. És tot un univers musical, i sempre té molt de flow.

Una de les singularitats del disc és que no hi ha percussió. Bàsicament, és un trio de guitarra, veu i trompeta. I el violoncel de Jaques Morelenbaum en un parell de temes. Com vas decidir aquest format?

— Va sortir bastant per casualitat. Feia molt de temps que anàvem darrere de fer un disc amb el Josep [Traver] a duet. Vam enregistrar uns quants temes. A més, vam acabar un parell de temes originals amb el Jurandir [Da Silva]; ell en va fer la composició i jo la lletra, i vam dir que seria molt xulo tenir un enregistrament d'aquests temes, que eren totalment inèdits. Finalment, tenia dos enregistraments paral·lels. Aleshores, el meu mànager em va dir que creia que seria un bon projecte unir aquestes dues coses que m'estaven sorgint al mateix temps, i que, ajuntant aquests dos talents de la guitarra, em permetria fer concerts. Com a referència, em va comentar que Dianne Reeves també havia fet un projecte a trio de guitarres molt icònic. Amb tot això al cap, vam tirar endavant fent duets tant amb el Josep com amb el Jurandir i enriquint el disc amb cançons a trio i amb la col·laboració del Jaques. I de cara als directes, estem treballant plegats.

La presència brasilera és molt rellevant en el disc, amb cançons de Chico Buarque i Djavan, però també hi ha altres referents com Joan Manuel Serrat, Georges Brassens, Silvio Rodríguez...

— Sí, hi ha diferents referències tant geogràfiques com estilístiques: des d'Elizabeth Cotten, de qui fem Freight train, fins a Georges Brassens, de qui toquem Je me suis fait tout petit. També tinc una cançó de Jacob Coller, Little blue. Va des dels Estats Units de fa un segle fins a cançons de fa dos anys del Jacob, a més de les composicions originals i inèdites que acaben de sortir aquests dies. Hi ha un ventall molt ampli. I de música brasilera, també n'hi ha de molt nova i de més antiga.

Per què tries precisament Mi lecho está tendido, que és una cançó molt maca del Silvio Rodríguez?

— Sí, m'encanta. Amb el Josep havíem tocat de vegades Rabo de nube, que és molt bonica, molt dolça. I crec que va ser el Josep mateix que em va dir: "Acabo d'escoltar una altra cançó de Silvio Rodríguez que no coneixia". Me la va compartir i quan la vaig sentir vaig dir: "M'encantaria fer-la". M'he enamorat d'aquest tema. És dels meus preferits per cantar avui en dia. Ostres, poder-lo tocar amb el Josep, a més a més, m'encanta.

De mica en mica, de Joan Manel Serrat, ja l'havies tocat en directe, oi?

— Sí, l'he fet en directe i la farem també en el concert de diumenge. Té un arranjament per a violoncel, del Jaques, que és impressionant.

Per lligar amb altres projectes que tens, comences el disc amb You sent me flying, d'Amy Winehouse.

— Sí, així enllaço una mica una cosa amb l'altra. El concepte del disc Intimate és la intimitat, i crec que aquests formats petitons m'afavoreixen molt. I també m'agrada el concepte de playlist, la idea de transmetre un clima que perduri i que no sigui un viatge amb sotracs.

Els directes de festival t'havien allunyat una mica d'aquest format més íntim?

— També he fet festivals en format íntim, però és veritat que els dos discos anteriors, Loopholes i Febrero, són formats grans. Loopholes és només un quintet, però té molta producció i molta electrònica i fa que soni molt potent. Febrero és molt delicat i més tranquil·let, però és de superbanda. En aquest sentit, sí que em venia de gust un format més petit. I amb Intimate torno bastant més a les arrels, perquè el Josep és el músic amb qui més he tocat i tenim una sonoritat més semblant a la que la gent coneix dels inicis. Però més enllà d'això, he triat els temes perquè m'agraden i, d'una manera molt intuïtiva, trobo que lliguen, que encaixen, que funcionen i que pot ser bonic.

D'aquestes disset cançons, n'hi ha alguna que pensis que potser el teu públic no coneix i que t'agradaria que conegués?

— M'encanta incorporar descobertes d'aquestes que et deia, com Mi lecho está tendido, que crec que no és gaire coneguda, o Beatriz. També em fa molta il·lusió tornar a donar vida a cançons que potser no s'estan tocant gaire, almenys en el meu ambient.