Laurie Anderson desplega un encanteri (i una mica de taitxí) a L'Auditori

BarcelonaHi ha gestos que valen tot un concert. Laurie Anderson té el públic de L'Auditori sotmès a un encanteri quan comença a sonar Junior dad, la cançó de Lou Reed i Metallica. De sobte, se sent la veu de Reed, el difunt company d'Anderson. La pantalla del fons mostra una imatge d'ell, no gaire nítida però sí inequívoca. Ella agafa el violí i camina cap a la pantalla, com si volgués fondre's amb el record. S'ha de ser malànima per no emocionar-se. És només un dels molts moments memorables del concert que va oferir Laurie Anderson dilluns a Barcelona dins de la programació del Festival de Jazz. Desconstructora de mena, l'artista nord-americana, de 78 anys, està immersa en una gira amb Sexmob, el grup de Steven Bernstein, un músic avesat en l'avantguarda jazzística de Nova York lligada a la Knitting Factory. Tot plegat són vuit músics a l'escenari, amb recursos tímbrics per parar un tren i, sobretot, per presentar lectures diferents de temes d'Anderson i de versions, com la que van fer d'A hard rain's a-gonna fall, de Bob Dylan, a partir de l'arranjament del Kronos Quartet, i la meravellosa It is a lovely day d'Arthur Rusell

L'actuació, doncs, va tenir un caràcter més musical que de spoken word. En qualsevol cas, no hi va faltar ni l'alè poètic ni el comentari polític. Per exemple, va celebrar la victòria de Zohran Mamdani en les eleccions a l'alcaldia de Nova York (i el públic hi va respondre amb una ovació). També va confrontar el cristianisme sense compassió del vicepresident nord-americà JD Vance amb el catolicisme humanista del papa Lleó XIV, nascut a Illinois com Anderson. Ella, entregada a la serenor budista des de fa temps, va admetre que fins i tot havia considerat la possibilitat de convertir-se al catolicisme. Deunidó, el que provoca Donald Trump... En termes més generals, va fer proselitisme de les ciutats com a baluards del progressisme en un discurs que segurament reconforta l'esquerra il·lustrada de Manhattan però que pot ser rebut amb suspicàcia en altres contextos.

El concert, magnífic, es va construir com un encanteri amb avantguarda del passat i desconstruccions més elegants que estripades de peces com Big science. Va captivar amb el mantra rítmic de Language is a virus i va injectar perfum jamaicà a It's not the bullet that kills you, it's the hole. Tot plegat amb un to elegíac, com si Anderson hagués plantejat la gira com un exercici de memòria artística i poètica. A la mateixa pantalla on es va veure Lou Reed hi van aparèixer William S. Burroughs, Cornel West, John Cage, Allen Ginsberg, Jorge Luis Borges, Gertrude Stein, George W.S. Trow, Bob Dylan i Pema Chodron, referents musicals, literaris, polítics i espirituals, la majoria morts. Alhora, va saber incloure l'humor, com quan va explicar la història de l'avi suec Axel Anderson que va emigrar als Estats Units, o quan, al final del concert, va explicar que Lou Reed era un mestre del taitxí però un maldestre amb els noms xinesos de les postures, que ell rebatejava, en anglès, per exemple, com la postura de la pizza o la de la decapitació. Tot seguit, Anderson va improvisar una classe de taitxí, tal com va fer fa uns mesos al Festival de Poesia de Barcelona. El públic, feliç en l'encanteri, hi va participar.

[Aquesta crònica no inclou cap fotografia del concert perquè l'artista va exigir revisar les fotografies abans d'autoritzar-ne la publicació. L'ARA no va acceptar aquestes condicions]